Aquest matí he obert el diari, casualment, per la secció d'obituaris. Potser ha estat una revelació, no ho sé ben bé. El cas és que al obrir-lo he llegit les següents paraules: "Norman 'Hurricane' Smith, productor i cantant". El nom em sonava d'alguna cosa, però no sabia ben bé amb què relacionar-lo. Llegint l'article, que ocupa aproximadament la meitat de la pàgina, he vist que es tracta d'un dels primers productors amb qui van treballar grups com els Beatles o Pink Floyd així que, evidentment, el meu interés per la seva vida ha augmentat considerablement.
Norman Smith, batejat per Lennon com "Normal" Smith, va treballar als mítics estudis d'Abbey Road des del 1959, i va co-produïr els treballs dels Beatles des dels seus inicis fins el Rubber Soul,publicat el 1965. Poc després, al 1966, va ascendir al càrrec de productor i va començar a treballar amb grups més underground. És així com va començar la seva relació amb els Pink Floyd i molt especialment amb Syd Barret, creador per excel·lència de la banda. Poc després, a principis dels anys 70, va engegar la seva carrera com a cantant, batejat com "Hurricane" Smith, però aquest ja és un altre tema.
La noticia de la seva mort, a principis de mes i a causa d'un càncer, m'ha portat a recordar un altre article que vaig llegir al suplement juvenil del País, l'EP3, si no m'equivoco fa aproximadament un parell de setmanes. En aquest reportatge es parlava de la importància dels productors darrere qualsevol èxit musical.
Actualment, són molts els productors que es converteixen en els encarregats de posar el segell de qualitat darrere un cantant o grup desconegut. És el que li va passar a Rihanna amb Jay-Z, i és el que li passa a Timbaland cada cop que es posa darrere d'algun desconegut mediocre (musicalment parlant).
A dia d'avui es pot dir que els productors musicals juguen un paper quasi tan important com el dels propis artistes. Alguns d'ells garanteixen casi al 100% un número 1 a les llistes d'èxits (ja n'he posat algun exemple) i, de fet, són els encarregats, en bona part, de fer que les coses sonin com sonen.
Si bé la carrera de Norman Smith ha estat, almenys, esmentada per alguns mitjans de comunicació, només ocupa una petita part d'una pàgina d'obituaris d'un diari, i més d'una setmana després de la seva mort.
I segur, em jugo el que sigui, a que el Help! dels Beatles no sonaria igual sense Smith, a que el L.A Woman dels Doors no em provocaria igual sense la producció de Bruce Botnick, i a que el Satisfaction dels Rolling Stones no em faria ballar així sense el toc de Dave Hassinger.
Aquí queda dit.
2 comentaris:
Pues ahora ya conocemos quién es Norman Smith y, en lineas generales, lo que ha hecho mientras ha vivido el hombre. Si algún dia nos preguntan por él en el Trivial, el quesito es nuestro
(sí, esto último es súper bon día pero teká)
Sigues siendo una motivada (10 entrada!!! de qué vas?)
Pues yo te pienso superar en entradas, ya lo verás. Aunque 10 entradas muy iguales todas... musicalmente hablando, claro. Un beso.
Publica un comentari a l'entrada