El tradicional festival de la cançó europea, Eurovisió, havia de donar un gir radical per sobreviure. Això està clar. Potser per les noves tecnologies, que posen a l’abast de la gent molta més oferta musical, o potser perquè, senzillament, els temps han canviat, i un festival com aquest ja no tenia molt sentit (i això deixant de banda el factor polític, molt present a les votacions en cada edició del festival). El cas és que, admetem-ho, Eurovisió ha sapigut apostar per un factor que sempre funciona, que sempre dóna de què parlar, que ara mateix és totalment in. I és que el frikisme, ens agradi o no, ara és lo que es porta. Renovar-se o morir amics. I un bravo pels organitzadors del festival. Ja fa un temps que alguns països van apostar per aquesta fòrmula. Jo almenys no recordo cap dels guanyadors de les edicions d’uns 3 o 4 anys enrere, però no sóc capaç d’oblidar el S.A.G.A.P.O que van portar fa uns anys els grecs, per exemple (http://www.youtube.com/watch?v=GWDU9ZWMoEw ;veieu-lo, que no té desperdici).El cas és que aquest any Espanya no s’ha quedat enrere. Si Irlanda porta un home disfressat de pollastre (o d’alguna cosa semblant) perquè no acceptar d’una vegada que Eurovisió ja no és el que era, i que ara qui guanya és el més friki d’Europa?
De la mateixa manera, la gala “Salvem Eurovisió” alimenta aquest esperit friki que tan ens agrada (bravo per posar-hi al capdavant a la Carra, que encara que no sàpiga construir frases de més de 5 paraules en castellà, segueix sent la musa del frikisme). La cosa en aquesta edició estava difícil, al bon gust dels organitzadors de muntar una gala presentada per Rafaella Carra, se li afegeix el mètode de votació de MySpace. Un altre bravo, doncs, per apropar-se així el públic i fer ús de les noves tecnologies, que no es digui que ens quedem enrere en res.
El guanyador de les votacions, Rodolfo Chilicuatre, ho té tot. Té el look (jo vull una guitarra rosa com la seva), té l’esperit, té la lletra i té la melodia, d’aquelles que no pots treure’t del cap. Deixant de banda la polèmica que ha portat el fet que sigui un humorista i no un músic professional o la modificació de la lletra que farà Televisió Espanyola (ara resulta que ja no es pot ni fer broma amb una cançó), el chiki-chiki del Chiquilicuatre s’ha convertit en tot un fenomen de masses.
Potser ha estat l’aposta pel frikisme, que actualment garanteix un número 1, potser ha estat tota la parafernàlia que es va muntar amb la gala de Rafaella Carra, potser ha estat l’aprofitament d’una plataforma de llançament com MySpace o potser hem estat nosaltres mateixos, que per mitjà de YouTube hem convertit al Chiquilicuatre en el personatge de l’any, un vertader fenomen de masses. Sigui com sigui, un bravo pels organitzadors, que saben que tot va de renovar-se o morir, i un altre bravo per Chiquilicuatre perquè si, perquè ell ha sabut crear-se a imatge del que volia la gent I és que el frikisme, ara, és aposta segura.
Algunes perles eurovisives....
3 comentaris:
Primero, el nombre de una gala no la puedes traducir, se llama como se llame aquí o en china, ¿o tu no te has enterado que Josep Lluis no es Jose Luís? Segundo, Rafaella Carrá no es friek, freak somos nosotros al llevarla a todas las fiestas, pero hablando en serio, a mí me parece que Rafaella introdujo un estilo propio, los inicios de la pachanga en el mundo, creo que es algo así como los Beatles pero en otra medida, así que si nadie se mete con tus Beatles, tú no te metas con Rafaella, que luego grandes músicos han copiado su estilo (veáse muchachito)... Y en cuanto al chiki chiki, me parece bien que vaya, y que nos destierren ya del mapa eurovisivo, o quien sabe, quizá ganemos, aunque eso no sé hasta qué punto sería bueno... no hemos ganado con Rosa y ahora ganaremos con este... en fin, a España siempre se la recordará musicalmente como aquella de la Macarena, el aserejé y ahora el chiki chiki. Un beso chiki chiki.
Qui tingui un mínim d'interés per la música a Europa sabrà que a Espanya existeix alguna cosa més que la macarena i l'aserejé. La imatge de flamenc i toros que se sol tenir des de fora, respon al desconeixement i a la ignorància. Suposo que a nosaltres ens convindria trencar amb aquests tòpics, però realment, què importa?. Afecta tant al nostre orgull personal?
I a més a més,com ja s'exlica en l'entrada principal, Eurovisió(n)és un festival que ja no és el que era. Ja no busca la qualitat musical (si és que l'ha buscat mai) sinó que se centra en l'originalitat, la sorpresa, i la gràcia de l'actuació. Per tant qui busqui això, amb el Rodolfo ho trobarà. Qui busqui qualitat ni s'haurà interessat, i els que volen una mica de les dues coses, s'hauran de conformar amb la tendència que està prenent el festival, perquè ara la balança està desnivellada.
al menys el Sr. Chikilicuatre es conscient que es un friki... la veritable pena son tots aquets "personajillos" (diga-li Bustamante o Bisbal, o qualsevol altre pseudo-musica de radioformules) que encara ho son més i es creuen que son Deu.
El Sr. Chikilicuatre sap que es un producte, una farsa, una mentida... tota la resta, es creuen els més autentics...
Apali! Salut!
Res... no se com he nat a petar akí i no he pogut resistir comentar...
a kuidar-se (amb K)
Publica un comentari a l'entrada