El diabòlic barber del carrer Fleet

No ens enganyem. Quan un s’asseu en una butaca de cinema per veure una pel·lícula de Tim Burton, ja sap més o menys amb què es trobarà, i més si es tracta d’un film ambientat en el segle XVIII, i amb una estètica inevitablement relacionable amb "Sleepy Hollow" o "Eduardo Manostijeras". I així, amb tots aquests elements que podrien considerar-se un másdelomismo, Tim Burton encara aconsegueix sorprendre’ns.

No cal parlar de la genial interpretació dels seus actors, d’entre els que destaquen especialment Johny Deep o Alan Rickman, aquell actor que t’encandila amb el seu british accent, que està tan bé en el paper del bo de la pel·lícula (a “Sentido y Sensiblidad” aconsegueix que t’enamoris d’ell), com en el del més cabró (ningú no oblidarà mai el seu cabell greixós interpretant a Severus Snape).

Però si algú mereix una menció especial és sens dubte Helena Bonham Carter, que lluny de ser la “protegida” de Burton, demostra la seva validesa a cadascuna de les seves interpretacions. I és que a més de cantar com els àngels (encara que això també és aplicable a Johny Deep), carrega amb el paper més complex del film. I és que Bonham Carter et fa passar angúnia, fàstic i fins i tot por, però també t’inspira compassió, tendresa i llàstima, molta llàstima; i tot això en només una hora i tres quarts.

Si bé Burton semblava una mica reaci a realitzar un musical en un principi, la jugada li ha sortit rodona. I és que si bé la música encara podria haver donat més de si (l’única mini feblesa del film), la genial interpretació de tots els actors que hi participen aconsegueixen mantenir-te amb total atenció durant tota la pel·lícula.

"Sweeney Todd" té tot el que els amants de Burton desitjen veure als seus treballs: té l’estètica, té els seus actors fetiches, té la història. I tot això banyat amb una mena de picada d’ull al gore més pur, el de les tones de bosses de ketchup.

Genial.