el pes de decidir

“Les obres d’art neixen sempre de qui ha afrontat el perill, de qui ha anat fins l’extrem de l’experiència, fins el punt que cap humà pot transpassar”. Rainer Maria Rilke.

No sé ben bé perquè ni com va ser, però ja fa uns anys va arribar a les meves mans un llibre d’un autor totalment desconegut per a mi, Rainer Maria Rilke. “Cartes a un jove poeta” reprodueix les cartes que el poeta s’enviava amb un “aspirant”, per dir-ho d’alguna manera, a escriptor, a principis del segle XX si no m’equivoco. Rilke era ja un autor consolidat, i el seu amic per correspondència, un admirador de la seva obra totalment desconegut. El cas és que llegint-lo, i potser sense entendre realment la seva essència i la seva utilitat, vaig trobar moltes idees o consells que vaig fer meus, que em van fer qüestionar-me moltes coses, tan al voltant de l’art d’escriure com de la vida en general, perquè no. Llegint un temps després algunes de les seves obres vaig topar-me amb aquesta frase (tinc predilecció per les frases de personatges cèlebres, no puc evitar-ho).La frase en qüestió té molta relació amb els personatges que vaig conèixer a classe la setmana pasada. Tenim el cas de Darger, per exemple, algú que hom podria considerar una mena de psicòtic, un pederasta; vaja, algú amb qui Freud segur que passaria una bona estona ocupat. O el cas de Bansky, per exemple, qui du fins l’extrem cadascuna de les seves obres que, a més d’art en el sentit estricte de la paraula (si és que existeix el sentit estricte en un concepte tan complex com aquest), constitueixen una reivindicació pura i dura al sistema de la vida moderna.
No seria capaç de dir què entra dintre de l’art i què es queda fóra. Potser algú criticarà el poc compromís de les meves paraules (a l’hora de criticar, a l’hora de destriar…). Ho intento, però sóc incapaç de fer cap judici en aquest aspecte. Bàsicament, i de nou, pel meu poc criteri per fer-ho.
Quan vaig a un museu d’art modern no entenc la majoria de les peces. No sóc capaç d’entendre on està l’art en dos penjarobes i una llauna oxidada, però sóc conscient que allò pot significar alguna cosa per alguna persona al món, i ho accepto, no ho descalificaré. Suposo que el mateix em passa amb l’obra de Darger, que va més enllà de les meves capacitats i que porta fins l’extrem l’experiència humana, com assenyalava Rilke.
Jo seguiré destriant segons les meves impressions sense criteri, ja hi haurà algú que carregui el pes de decidir què entra dins l’art i què no.

“Les obres d’art es divideixen en dues categories: les que m’agraden i les que no m’agraden. No conec cap altre criteri”. Antón Chejov.