Tinc per costum llegir sempre el diari en el mateix ordre. Començo per la contraportada, amb la columna primer, i l’entrevista del dia després. Acte seguit, començo en l’ordre correcte (saltant-me les seccions d’economia i esports, ho confesso) i tinc el lleig costum de posar molta atenció als obituaris (costum que em ve heretada del meu avi, encara que ell ho fa, normalment, per comprovar l’edat dels difunts i veure “quant li queda”). Ja m’estic anant de tema.
El cas és que aquest matí la columna del dia (d’Elvira Lindo) es titulava “Rafael” i parlava d’un “important guionista per cinema espanyol”, que he de confessar que jo no coneixia, i que ha mort als 81 anys. El País d’avui va replet d’articles dedicats a aquest personatge (doble pàgina a la secció de cultura, un article de David Trueba, un altre de José Luis García Sánchez, un de Manuel Vicent, un de Francisco pérez González, un de Juan Cruz, la columna de la contraportada...), així que he decidit enterar-me de qui era aquesta “important figura del cinema espanyol”. Quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que es tractava del director de moltes pel·lícules que no només em són conegudes, sino que, a més, m’encanten. Entre aquestes, les més conegudes són Belle Epoque, La niña de tus ojos o La Lengua de las Mariposas. Aquesta darrera, molt especialment, em mereix un respecte enorme pel guionista.
Manuel Rivas és un dels meus escriptors preferits. El primer cop que vaig acostar-me a les seves obres va ser, precissament, amb Qué me quieres, amor?, el recull de contes on apareix la història de La lengua de las mariposas, i això va ser abans de veure la pel·lícula. El treball d’Azcona en aquest film em sembla especialment rellevant: dur una història tan captivant com aquesta a la gran pantalla és una feina que em sembla d’un mèrit increïble, sobretot quan aquestes dues hores de filmació venen només de 4 o 5 pàgines de conte. Azcona va recollir l’essència de La lengua de las mariposas sense corrompre-la, aprofitant tots els elements de la literatura de Rivas, i aprofitant-ne fins i tot altres històries i personatges, entrellaçant-los.
Des d’aquí, el meu petit homenatge a aquest guionista. Sense que jo ho sapigués, va ser l'encarregat de fer-me riure i plorar en més d'una ocasió.
1 comentari:
Mariah tengo que decirte que esta actualización me ha gustado mucho eh, te has expresado super natural y super correctamente, te felicito. yo ahora tengo ganas de ver las peliculas de este hombre, que si veias compañeros (yo no pero lo sé) el colegio de compañeros se llamaba como este hombre por este hombre, tengo la duda de por si fue el guionista de la serie o algo. me tengo que informar. Un besoh!
Publica un comentari a l'entrada