(I can't get no) Satisfaction

I jo que sóc aficionada al rock clàssic, i més encara a saber una mica sobre aquells grups i discos que han influït en la història de la música, us deixo aquí un altre homenatge musical. Perquè si, perquè encara que jo sóc més pro-Beatles, els mèrits s’han de reconeixer, encara que de vegades només surtin per les notícies a costa de cames trencades per pujar a un cocoter.

“Out of our heads”, fóra dels nostres caps, dels Rolling Stones, va ser publicat el 1965 i va vendre més d’un milió de còpies a tot el món. Ha estat situat entre els 500 millors discos de la història de la música segons la revista Rolling Stone, i va ser el millor advertiment del que els Rolling seguirien oferint des dels 70 fins als nostres dies.
Si bé els Rolling Stones havien començat versionant cançons de rythm & blues i, fins i tot, introduint-ne ritmes countrys, l’ “Out of our heads” deixava veure ja l’esperit dur i fosc del grup, i molt especialment l’estil personal dels seus dos capdavanters, Mick Jagger i Keith Richards.
Ritmes més agressius i guitarres més sonores.

Els Rolling Stones van nèixer al Londres dels 60, en un principi, amb una formació diferent a la que els portaria a la fama. Les seves lletres, crues, i amb temàtiques que giren entorn al sexe, les drogues i d’altres temes polèmics, han fet que siguin coneguts com “les seves majestats satàniques”, nom que, a més, van aprofitar per un dels seus àlbums. Han publicat uns 55 treballs, entre discos originals i recopilatoris, i han col·locat 32 singles als top ten anglesos i nord-americans. Més de 200 milions de discos venuts, un lloc al passeig de la fama del rock& roll i incomptables gires de gran èxit per tot el món. I tot això, acompanyat d’històries com festes que duren una setmana o accidents a cocoters.

Sigui com sigui, el que està clar és que els Rolling Stones han jugat un paper destacat a la música rock des de que el Londres dels 60 els veiés nèixer. D’aquest primer àlbum d’èxit jo em quedo amb l’ “(I can’t get no) satisfaction” , que a més de catapultar-los a la fama, reuneix perfectament l’essència dels Rolling més gamberros, més crus, sense pèls a la llengua per parlar sobre sexe o anticapitalisme.
Una dada curiosa: el riff de guitarra que arrenca la cançó va ser concebut enmig de la nit per Richards, que va despertar-se amb la melodia ficada al cap, la va enregistrar, i va tornar al llit. Ell mateix ha descrit la cançó després com “2 minuts de satisfaction i 40 minuts de la meva ronquera”.

I a mi que encara em fa ballar com el primer dia que la vaig escoltar…

http://www.youtube.com/watch?v=FFjBJ3Bb-bo&feature=related (no és el Satisfaction, però és la meva preferida)

El meu segon petit homenatge musical

Quan era petita, els meus pares em despertaven els diumenges amb la música ben alta sonant al toca-discos. Això em porta molts records: despertar-me escoltant el Heal the world de Michael Jackson, l’Everybody wants to rule the world dels Tears for Fears, o el Sexual healing de Marvin Gaye (a la varietat està el gust). Just fa uns dies vaig veure un reportatge sobre la vida d’aquest darrer, una història que em va conmoure, i que em va fer tornar a escoltar totes aquelles cançons que servien a la meva mare per despertar-me anys enrere.

Marvin Gaye va néixer el 1939 a Wahington, i va criar-se en un ambient força complicat. El seu pare, predicador d’una congregació cristiana molt conservadora, li va imposar un fort fonamentalisme moral, amb la qual cosa la seva única via per escapar va ser el cor de la seva esglèsia, on va començar a cantar.

Amb 15 anys va formar el seu primer grup, els DC Tones i, després de ser expulsat de les forces aèrees per indisciplina, va formar part d’altres grups de soul similars.

No va ser fins a la seva arribada al mític segell Motown, però. quan Marvin Gaye va assolir el vertader èxit.

Després d’unir-se en duet amb un parell de noies de la Motown, amb les que va aconseguir algun número 1 com Ain’t no mountain high enough, va assolir l’èxit real com a solista. Després de passar una dura temporada per la seva adicció a la cocaïna, Marvin va decidir passar una temporada a casa dels seus pares. Era l’any 1984 i, un dia abans del seu 45è aniversari, Marvin Gaye va ser disparat pel seu pare durant una discussió. S’havia convertit ja en un mite del soul.

D’entre tots els seus treballs hi ha un que sempre m’ha semblat realment especial. What’s going on va ser publicat el 1971, i ha estat considerat (segons vais llegir en alguna revista) el millor disc de la història del soul. Darrere les seves 9 cançons s’amaga la suposada visió d’un veterà de la guerra de Vietnam. En paraules del cantant, “estava molt afectat per les cartes que m’enviava el meu germà des de Vietnam. Volia escriure cançons que arribessin a l’ànima de la gent, mostrar-lis el que estava passant al món”.

La cançó que dóna nom a l’àlbum és una de les més versionades de la història. Entre aquestes versions, la que van realitzar artistes com Bono, Alicia Keys, Gwen Stefani i Nelly Furtado per a aconseguir fons per les famílies de les víctimes de l’11-s.

Jo em quedo amb el següent fragment: “mare, hi ha molts de vosaltres plorant; germà, hi ha molts de vosaltres morint. Sabeu que hem de trobar la forma de portar-lis una mica d’amor avui”·.

I em quedaré també amb tots els matins de diumenge en què va despertar-me.

http://www.youtube.com/watch?v=Q-bvgv3g__Y

http://www.youtube.com/watch?v=UbaDlBjzCXo&feature=related

Dir adéu a un dels grans

Tinc per costum llegir sempre el diari en el mateix ordre. Començo per la contraportada, amb la columna primer, i l’entrevista del dia després. Acte seguit, començo en l’ordre correcte (saltant-me les seccions d’economia i esports, ho confesso) i tinc el lleig costum de posar molta atenció als obituaris (costum que em ve heretada del meu avi, encara que ell ho fa, normalment, per comprovar l’edat dels difunts i veure “quant li queda”). Ja m’estic anant de tema.

El cas és que aquest matí la columna del dia (d’Elvira Lindo) es titulava “Rafael” i parlava d’un “important guionista per cinema espanyol”, que he de confessar que jo no coneixia, i que ha mort als 81 anys. El País d’avui va replet d’articles dedicats a aquest personatge (doble pàgina a la secció de cultura, un article de David Trueba, un altre de José Luis García Sánchez, un de Manuel Vicent, un de Francisco pérez González, un de Juan Cruz, la columna de la contraportada...), així que he decidit enterar-me de qui era aquesta “important figura del cinema espanyol”. Quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que es tractava del director de moltes pel·lícules que no només em són conegudes, sino que, a més, m’encanten. Entre aquestes, les més conegudes són Belle Epoque, La niña de tus ojos o La Lengua de las Mariposas. Aquesta darrera, molt especialment, em mereix un respecte enorme pel guionista.

Manuel Rivas és un dels meus escriptors preferits. El primer cop que vaig acostar-me a les seves obres va ser, precissament, amb Qué me quieres, amor?, el recull de contes on apareix la història de La lengua de las mariposas, i això va ser abans de veure la pel·lícula. El treball d’Azcona en aquest film em sembla especialment rellevant: dur una història tan captivant com aquesta a la gran pantalla és una feina que em sembla d’un mèrit increïble, sobretot quan aquestes dues hores de filmació venen només de 4 o 5 pàgines de conte. Azcona va recollir l’essència de La lengua de las mariposas sense corrompre-la, aprofitant tots els elements de la literatura de Rivas, i aprofitant-ne fins i tot altres històries i personatges, entrellaçant-los.

Des d’aquí, el meu petit homenatge a aquest guionista. Sense que jo ho sapigués, va ser l'encarregat de fer-me riure i plorar en més d'una ocasió.

El diabòlic barber del carrer Fleet

No ens enganyem. Quan un s’asseu en una butaca de cinema per veure una pel·lícula de Tim Burton, ja sap més o menys amb què es trobarà, i més si es tracta d’un film ambientat en el segle XVIII, i amb una estètica inevitablement relacionable amb "Sleepy Hollow" o "Eduardo Manostijeras". I així, amb tots aquests elements que podrien considerar-se un másdelomismo, Tim Burton encara aconsegueix sorprendre’ns.

No cal parlar de la genial interpretació dels seus actors, d’entre els que destaquen especialment Johny Deep o Alan Rickman, aquell actor que t’encandila amb el seu british accent, que està tan bé en el paper del bo de la pel·lícula (a “Sentido y Sensiblidad” aconsegueix que t’enamoris d’ell), com en el del més cabró (ningú no oblidarà mai el seu cabell greixós interpretant a Severus Snape).

Però si algú mereix una menció especial és sens dubte Helena Bonham Carter, que lluny de ser la “protegida” de Burton, demostra la seva validesa a cadascuna de les seves interpretacions. I és que a més de cantar com els àngels (encara que això també és aplicable a Johny Deep), carrega amb el paper més complex del film. I és que Bonham Carter et fa passar angúnia, fàstic i fins i tot por, però també t’inspira compassió, tendresa i llàstima, molta llàstima; i tot això en només una hora i tres quarts.

Si bé Burton semblava una mica reaci a realitzar un musical en un principi, la jugada li ha sortit rodona. I és que si bé la música encara podria haver donat més de si (l’única mini feblesa del film), la genial interpretació de tots els actors que hi participen aconsegueixen mantenir-te amb total atenció durant tota la pel·lícula.

"Sweeney Todd" té tot el que els amants de Burton desitjen veure als seus treballs: té l’estètica, té els seus actors fetiches, té la història. I tot això banyat amb una mena de picada d’ull al gore més pur, el de les tones de bosses de ketchup.

Genial.

Del periodisme cultural i la seva forma

El periodisme cultural va començar sent el més important, el que s’identificava en un primer moment amb la premsa. Amb l’aparició del periodisme de masses, però, els diaris van apostar per continguts més socials i en alguns casos, més sensacionalistes, i els temes relacionats amb la cultura o bé van passar a formar part d’una petita secció dels diaris o, en el millor dels casos, se’ls va començar a dedicar un suplement, normalment d’una edició setmanal.

Actualment, els continguts culturals solen presentar-se als lectors (periodísticament parlant) en tres formes diferents: com a gruix d’informació de la secció d’oci, com a suplement setmanal d’un diari o, directament, en revistes especialitzades.

Babèlia, suplement setmanal de El País dedicat sobretot a la literatura, és un exemple dels casos en què els continguts culturals passen a formar part d’un suplement especial que s’adjunta un cop a la setmana amb el diari. Personalment, sóc consumidora d’aquest diari cada dia, però el temps que li dedico a aquest suplement és gairebé inexistent.

Sóc consumidora de productes culturals (compro molta música, vaig a concerts, llegeixo força, vaig al cinema...) però quan vull informar-me sobre algun d’aquests aspectes em dirigeixo a publicacions especialitzades en el que m’interessa. Babèlia se’m fa massa llunyà, no sé si m’explico.

Ara bé, fullejant el suplement en qüestió he pogut veure com en la majoria dels casos es tracta de reportatges elaborats, en profunditat, i això és d’agrair, i més en un camp com aquest, que cada cop té menys cabuda en els diaris espanyols. Potser pel meu poc contacte amb Babèlia no sé com està tot el tema de les “màfies” culturals,, algun dia em dedicaré a analitzar quants productes vinculats al grup Prisa hi apareixen.

Aposto pel periodisme cultural de qualitat, elaborat, i crec en el periodisme cultural com una forma de creació, un contingut cultural en si mateix. I m’és indiferent si aquest es presenta en forma de suplement, de secció o de revista especialitzada.

Prometo anar més enllà de la “fullejada” aquesta setmana amb el Babèlia. Quan ho hagi fet, ja plasmaré aquí les meves impressions.

Renovar-se o morir

El tradicional festival de la cançó europea, Eurovisió, havia de donar un gir radical per sobreviure. Això està clar. Potser per les noves tecnologies, que posen a l’abast de la gent molta més oferta musical, o potser perquè, senzillament, els temps han canviat, i un festival com aquest ja no tenia molt sentit (i això deixant de banda el factor polític, molt present a les votacions en cada edició del festival). El cas és que, admetem-ho, Eurovisió ha sapigut apostar per un factor que sempre funciona, que sempre dóna de què parlar, que ara mateix és totalment in. I és que el frikisme, ens agradi o no, ara és lo que es porta. Renovar-se o morir amics. I un bravo pels organitzadors del festival. Ja fa un temps que alguns països van apostar per aquesta fòrmula. Jo almenys no recordo cap dels guanyadors de les edicions d’uns 3 o 4 anys enrere, però no sóc capaç d’oblidar el S.A.G.A.P.O que van portar fa uns anys els grecs, per exemple (http://www.youtube.com/watch?v=GWDU9ZWMoEw ;veieu-lo, que no té desperdici).

El cas és que aquest any Espanya no s’ha quedat enrere. Si Irlanda porta un home disfressat de pollastre (o d’alguna cosa semblant) perquè no acceptar d’una vegada que Eurovisió ja no és el que era, i que ara qui guanya és el més friki d’Europa?
De la mateixa manera, la gala “Salvem Eurovisió” alimenta aquest esperit friki que tan ens agrada (bravo per posar-hi al capdavant a la Carra, que encara que no sàpiga construir frases de més de 5 paraules en castellà, segueix sent la musa del frikisme). La cosa en aquesta edició estava difícil, al bon gust dels organitzadors de muntar una gala presentada per Rafaella Carra, se li afegeix el mètode de votació de MySpace. Un altre bravo, doncs, per apropar-se així el públic i fer ús de les noves tecnologies, que no es digui que ens quedem enrere en res.

El guanyador de les votacions, Rodolfo Chilicuatre, ho té tot. Té el look (jo vull una guitarra rosa com la seva), té l’esperit, té la lletra i té la melodia, d’aquelles que no pots treure’t del cap. Deixant de banda la polèmica que ha portat el fet que sigui un humorista i no un músic professional o la modificació de la lletra que farà Televisió Espanyola (ara resulta que ja no es pot ni fer broma amb una cançó), el chiki-chiki del Chiquilicuatre s’ha convertit en tot un fenomen de masses.

Potser ha estat l’aposta pel frikisme, que actualment garanteix un número 1, potser ha estat tota la parafernàlia que es va muntar amb la gala de Rafaella Carra, potser ha estat l’aprofitament d’una plataforma de llançament com MySpace o potser hem estat nosaltres mateixos, que per mitjà de YouTube hem convertit al Chiquilicuatre en el personatge de l’any, un vertader fenomen de masses. Sigui com sigui, un bravo pels organitzadors, que saben que tot va de renovar-se o morir, i un altre bravo per Chiquilicuatre perquè si, perquè ell ha sabut crear-se a imatge del que volia la gent I és que el frikisme, ara, és aposta segura.

Algunes perles eurovisives....

La labor dels productors

Aquest matí he obert el diari, casualment, per la secció d'obituaris. Potser ha estat una revelació, no ho sé ben bé. El cas és que al obrir-lo he llegit les següents paraules: "Norman 'Hurricane' Smith, productor i cantant". El nom em sonava d'alguna cosa, però no sabia ben bé amb què relacionar-lo. Llegint l'article, que ocupa aproximadament la meitat de la pàgina, he vist que es tracta d'un dels primers productors amb qui van treballar grups com els Beatles o Pink Floyd així que, evidentment, el meu interés per la seva vida ha augmentat considerablement.

Norman Smith, batejat per Lennon com "Normal" Smith, va treballar als mítics estudis d'Abbey Road des del 1959, i va co-produïr els treballs dels Beatles des dels seus inicis fins el Rubber Soul,publicat el 1965. Poc després, al 1966, va ascendir al càrrec de productor i va començar a treballar amb grups més underground. És així com va començar la seva relació amb els Pink Floyd i molt especialment amb Syd Barret, creador per excel·lència de la banda. Poc després, a principis dels anys 70, va engegar la seva carrera com a cantant, batejat com "Hurricane" Smith, però aquest ja és un altre tema.

La noticia de la seva mort, a principis de mes i a causa d'un càncer, m'ha portat a recordar un altre article que vaig llegir al suplement juvenil del País, l'EP3, si no m'equivoco fa aproximadament un parell de setmanes. En aquest reportatge es parlava de la importància dels productors darrere qualsevol èxit musical.

Actualment, són molts els productors que es converteixen en els encarregats de posar el segell de qualitat darrere un cantant o grup desconegut. És el que li va passar a Rihanna amb Jay-Z, i és el que li passa a Timbaland cada cop que es posa darrere d'algun desconegut mediocre (musicalment parlant).

A dia d'avui es pot dir que els productors musicals juguen un paper quasi tan important com el dels propis artistes. Alguns d'ells garanteixen casi al 100% un número 1 a les llistes d'èxits (ja n'he posat algun exemple) i, de fet, són els encarregats, en bona part, de fer que les coses sonin com sonen.

Si bé la carrera de Norman Smith ha estat, almenys, esmentada per alguns mitjans de comunicació, només ocupa una petita part d'una pàgina d'obituaris d'un diari, i més d'una setmana després de la seva mort.

I segur, em jugo el que sigui, a que el Help! dels Beatles no sonaria igual sense Smith, a que el L.A Woman dels Doors no em provocaria igual sense la producció de Bruce Botnick, i a que el Satisfaction dels Rolling Stones no em faria ballar així sense el toc de Dave Hassinger.

Aquí queda dit.

http://www.youtube.com/watch?v=cl8-yHi_ePc&feature=related

Un estiu genial

Els duets musicals amaguen darrere molts estereotips. Tenim Pimpinela, per exemple, que ens agradi o no, van marcar una època. A l'altra banda, el Jack i la Meg White (The White Stripes), que encara no ens ha quedat clar si són germans, un matrimoni trencat o, senzillament, dues persones (dos genials músics, millor dit) que s'ho passen molt bé ocupant el notre temps amb aquest tipus de qüestions. Són dos exemples molt contraposats, però aqui estan.

Quan Nacho Vegas i Christina Rosenvinge van decidir iniciar un projecte comú, eren conscients del rol que jugaba la diferència de sexe entre els dos, però no van voler explotar-ho intencionadament.

De Nacho Vegas podem dir que es tracta de l'estandard de l'indie made in spain. Cabellera rossa i desalinyada, ulleres estil poli dels vuitanta, la guitarra sempre a sobre.

Christina, mig danesa mis espanyola, va deixar ja fa molt de fer "chas" i aparèixer al nostre costat per crear peces úniques i consolidar-se com compositora i cantautora.

Nacho i Christina, els dos rossos més perillosos del panorama espanyol, s'havien de juntar. Era inevitable. Segons van declarar, eren conscients que per separat actuaven per a públics molt diferents, però volien comprobar què naixeria del seu enllaç musical. El resultat? una tercera personalitat. Diferent, més potent.

Si bé la seva trobada ha estat molt breu (el disc només inclou 7 cançons) no per això passa desapercebuda. Al contrari, el duet ha aconseguir que tot el disc valgui la pena, no en sobra cap peça. De vegades val més apostar per lo segur i no omplir discos de cançons buides.

Ni sona a Vegas ni sona a Rosenvinge. "Verano Fatal" sona a Vegas i Rosenvinge, junts, més forts.

Des de les lletres fins les guitarres passant pels arranjaments. Tot el seu estiu fatal ha valgut la pena. I és que el que hi ha entre els dos va més enllà de la química. Si voleu comprovar-ho:

http://www.youtube.com/watch?v=Evq0U7qXa80

http://www.youtube.com/watch?v=lkODpbP38s4&feature=related

el pes de decidir

“Les obres d’art neixen sempre de qui ha afrontat el perill, de qui ha anat fins l’extrem de l’experiència, fins el punt que cap humà pot transpassar”. Rainer Maria Rilke.

No sé ben bé perquè ni com va ser, però ja fa uns anys va arribar a les meves mans un llibre d’un autor totalment desconegut per a mi, Rainer Maria Rilke. “Cartes a un jove poeta” reprodueix les cartes que el poeta s’enviava amb un “aspirant”, per dir-ho d’alguna manera, a escriptor, a principis del segle XX si no m’equivoco. Rilke era ja un autor consolidat, i el seu amic per correspondència, un admirador de la seva obra totalment desconegut. El cas és que llegint-lo, i potser sense entendre realment la seva essència i la seva utilitat, vaig trobar moltes idees o consells que vaig fer meus, que em van fer qüestionar-me moltes coses, tan al voltant de l’art d’escriure com de la vida en general, perquè no. Llegint un temps després algunes de les seves obres vaig topar-me amb aquesta frase (tinc predilecció per les frases de personatges cèlebres, no puc evitar-ho).La frase en qüestió té molta relació amb els personatges que vaig conèixer a classe la setmana pasada. Tenim el cas de Darger, per exemple, algú que hom podria considerar una mena de psicòtic, un pederasta; vaja, algú amb qui Freud segur que passaria una bona estona ocupat. O el cas de Bansky, per exemple, qui du fins l’extrem cadascuna de les seves obres que, a més d’art en el sentit estricte de la paraula (si és que existeix el sentit estricte en un concepte tan complex com aquest), constitueixen una reivindicació pura i dura al sistema de la vida moderna.
No seria capaç de dir què entra dintre de l’art i què es queda fóra. Potser algú criticarà el poc compromís de les meves paraules (a l’hora de criticar, a l’hora de destriar…). Ho intento, però sóc incapaç de fer cap judici en aquest aspecte. Bàsicament, i de nou, pel meu poc criteri per fer-ho.
Quan vaig a un museu d’art modern no entenc la majoria de les peces. No sóc capaç d’entendre on està l’art en dos penjarobes i una llauna oxidada, però sóc conscient que allò pot significar alguna cosa per alguna persona al món, i ho accepto, no ho descalificaré. Suposo que el mateix em passa amb l’obra de Darger, que va més enllà de les meves capacitats i que porta fins l’extrem l’experiència humana, com assenyalava Rilke.
Jo seguiré destriant segons les meves impressions sense criteri, ja hi haurà algú que carregui el pes de decidir què entra dins l’art i què no.

“Les obres d’art es divideixen en dues categories: les que m’agraden i les que no m’agraden. No conec cap altre criteri”. Antón Chejov.

De quan algú et fa somriure

No sóc massa donada a la crítica cinematogràfica. No és falsa modèstia, és simplement que no considero que tingui suficient criteri en el tema com per destriar les bones pel·lícules de les dolentes. Però a mi, suposo que com a tothom, hi han pel·lícules que m'arriben. En moltes ocasions no sabria dir si és el diàl·leg, la interpretació, la música o tot plegat, però el cas és que per una raó o altra em resulten especials.

Una cosa semblant m'ha passat amb Juno. He llegit després de veure-la que es tracta d'una bona pel:lícula, amb un diàleg molt cuidat, una interpretació excel·lent... però en general no sóc massa partidària de refiar-me d'aquestes ressenyes. Quan vaig a veure una pel·lícula, quantes menys dades tingui al respecte, millor. No m'agrada que ningú m'ompli el cap de les seves idees, de les seves teories; m'agrada fer-me les meves pròpies. De fet, trobo que una de les pitjors coses que algú pot fer-me en una ocnversa és desvelar-me el final d'un llibre, una pel·lícula o una sèrie. No ho soporto.

El cas és que vaig anar a veure Juno amb la unica idea preconcebuda del que em va trasnmetre una fotografia que vaig veure al diari (involuntàriament, és clar) sobre un fotograma de la pel·lícula. No entraré a decidir si el diàl·leg o la fotografia de la pel·lícula són més o menys bones perquè, com ja he dit, no és la meva especialitat.

El que sí puc dir és que de la mateixa manera que em va passar amb Petita Miss Sunshine (amb la que més d'un hi troba més d'una semblança), Juno em va fer somriure, em va deixar aquella il·lusió que només et transmeten algunes pel·lícules. Cadascú en tindrà les seves.

I jo no diré res més, qui no l'hagi vista, que decideixi lliurement si la considera especial o no. Una darrera recomanació: la banda sonora, que almenys jo no puc deixar d'escoltar.

http://www.youtube.com/watch?v=o4xIAqNPWqQ

Hi ha vida més enllà de Follet, Dan Brown i els premis Planeta

“ ‘Els crítics de Barcelona han fet capelleta’ denuncia Isabel-Clara Simó en referència a ‘una colla de set o vuit crítics literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals’. I és clar, a parer de Simó, aquest grupet ‘no és lliure’. L’escriptora d’Alcoi basa la seva denúncia en ‘l’escassa argumentació’ dels crítics a l’hra de bastir les seves ressenyes. Així mateix, critica el fet que pertànyer a la colla adient pot reportar bones o males crítiques. ‘Ells decidiesen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no’, conclou Simó”


No sóc cap erudita, ni tampoc tinc cap criteri a l’hora de destriar quan un treball literari és bo, menys bo o dolent. Normalment em guio per les impressions, així que no cal prendre seriossament res del que dic. Però sempre m’ha maravillat observar les llistes dels llibres més venuts a la casa del llibre a Sant Jordi, per exemple. Als top ten sempre els mateixos, sempre les mateixes editorials, sempre els mateixos autors, sempre les mateixes històries, sempre els premis Planeta. A la literatura, encara que no potser en la mateixa mesura, passa una cosa molt semblant al que ocorre amb el cinema o amb la música, allò que deia l’altre dia sobre la cultura de masses.
No entraré a comentar tot el tema de la crítica literària. Primer, perquè realment no hi entenc massa, i segon, perquè tampoc sóc massa donada a refiar-me de les ressenyes, les crítiques, i molt menys del sistema de puntuacions que moltes de les publicacions utilizen en aquest tema.
I tampoc entraré a parlar sobre els interessos dels grans grups multimedia que, d’entre totes les activitats que controlen, també tenen acords amb editorials (i això en el cas que que ells no en controlin directament alguna).
Jo només ho insinuo, Isabel-Clara Simmó ja ha estat proa clara.
I que consti que jo no tinc res en contra de ls Follets i els Brown del món. Bé per ells, almenys algú al món pot fer-se multimilionari escrivint.