“É máis doado que nunca falar, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”

Xurxo Borrazás, escriptor galleg, arriba a la Universitat Autònoma de Barcelona per segona vegada en uns anys. La seva xerrada, titulada “De cifras e letras. Literatura e mercado en Galiza”, pretèn donar una visió aproximada del mercat editorial galleg, però Xurxo, pròxim i irònic com la seva escriptura, ens acosta el món de la literatura més enllà del camp editorial.

La relació de Borrazás amb la ciutat de Barcelona és, diu, molt especial. “Ser ou non”, una de les seves noveles més importants, relata l’entrega d’uns premis literaris que tenen lloc a aquesta ciutat, i una altra de les seves novel•les havia de tenir com a escenari Barcelona, encara que després es deixés captivar per la màgia de Lisboa.

Xurxo Borrazás havia passat per aquestes aules ja fa algun temps per parlar de la seva literatura, i molt especialment del paper que la mort, un tema molt recurrent a les seves històries, hi jugaba en ella. Ara, després de la publicació del seu assaig sobre literatura, “Arte e parte”, arriba a Barcelona per tractar el tema del món editorial espanyol i molt especialment de la situació que es viu a Galicia.

Com a punt de partida per abordar el tema de la seva conferència, Borrazás pren com a exemple el cas de Giovanni Merlin, un escriptor del qual gairebé no es té cap noticia, que distribuïa les seves obres, copiades manualment, als seus 30 o 40 amics; o el cas del pare d’un dels seus veïns, que va escriure la història de la seva vida, amb 500 pàgines d’extensió, per a cadascun dels seus 4 fills. “O paraíso literario sería sen contratos, sen mercado”.

Xurxo arriba en aquest sentit a l’opció d’Internet, un espai on s’amuntega molta bona literatura, però també ple de deixalles, de blogs abandonats. “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”. Tenim el mitjà, pero no sabem o no podem utilitzar-lo com podriem fer-ho: “É máis doado que nunca que nos escoiten, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”.

Per a Borrazás, però, la opció d’Internet sol suposar el plan B per als escriptors, que prefereixen les editorials, els premis, les traduccions de les seves obres. Els escriptors, diu, com els artistes, busquen la satisfacció personal, però no es conformen només amb això. I no és que el món editorial galleg sigui un paradís pels homes i dones amb aspiracions de riquesa. Un exemple: un dels seus companys a la professió, calculant quina era la seva recaptació final després d’escriure una novel•la, va arribar a la conclusió de que treballava per uns 30 o 40 cèntims la hora. Un altre, la seva darrera novel•la, amb només 1000 exemplars distribuïts.

Però a Xurxo Borrazás encara li queden energies per parlar de la literatura gallega com a peça del món editorial espanyol on, diu, se’ls rebutja per separatistes, tal i com passa amb d’altres literatures com la catalana o la basca. Per a ell ha d’existir una política lingüística molt forta a Galicia, d’emergència, i els escriptors, en general, haurien de ser més atrevits, més crítics, més provocadors.

Ell, tal i com diu, segueix dubtant com la resta d’escriptors gallegs, entre “facer o que me pete, o facer o que debería facer”, i és potser aquest “facer o que me pete” el que fa les seves obres tan especials. I que duri per molts anys.