Fa només un any el festival de la Plaça Odissea organitzat pel centre comercial del Maremagnum (suposem que per atreure el públic a un espai cada cop més abandonat) va tancar-se amb un èxit més aviat relatiu. Amb l’objectiu d’omplir el seu cartell de grups barcelonins de l’escena indie musical (Antinconceptivas, Sibyl Vane…) el nou festival va presentar-se al públic com alguna cosa que prometia bastant però sobre la que no s’hi van posar gaires ganes (la petita carpa de 20 metres quadrats que s’hi va muntar n’és un bon exemple). Així doncs, el primer festival de la Plaça Odissea, que pretenia convidar al públic al escenari privilegiat del Maremagno amb l’arribada del bon temps i el mar de fons, va passar més aviat desapercebut.
Tot el contrari amb el que ha passat aquest any, quan l’escena indie ja no ho és tant i un dels seus estandards s’ha presentat al festival per representar Espanya a Eurovisió. El resultat: un Maremagnum que dijous passat rebossava de pitillos, converse i demés parafernàlia indie. Però aquest és un altre tema. El cas és que una servidora, que pretenia trobar-se amb un panorama semblant al de la passada edició del festival, es va trobar en arribar amb un escenari inmens, digne d’un Summercase o d’un FIB, i milers de pitillos.
Després del magnífic espectacle de DJ Amable, que sembla currar-s’ho més encara quan no punxa com a resident de la sala Razzmatazz i de l’error (si, he de dir alguna cosa dolenta) de la organització del festival de posar-lo a l’escenari com a inici de festa i no com a traca final per a fer ballar una mica al públic, arriba Milkyway i es fa la llum.
I ell sol(amb els seus sintetitzadors, el seu teclat i un joc de llums i projeccions audiovisuals) fa ballar a tot el públic animat, a més, pel bon temps i la calor que acompanyen la nit. Un concert on La Casa Azul es referma com el que és, la gran promesa de l’indie patri, i ens regala alguna coseta més com la seva particular versió de “Love is in the air” que fa ballar encara més al públic.
L’inesgotable Milkyway (inesgotable perquè no vaig cronometar-ho, però el concert va ser força llarg) se’n va amb la millor frase que podria utilitzar: “gràcies per no tenir prejudicis musicals”.
Superguay.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada