Be kind, rewind

Si volem anar al cinema avui tenim molt on escollir: tenim ciència ficció amb Iron Man (i veure si Robert Downey Jr no hi apareix massa demacrat), una mica de drama espanyol amb Un poco de chocolate, la nova de Depardieu... Però sempre la mateixa oferta a les multisales. Ei, però existeix vida més enllà de Cinesa.

El cinema Verdi Park, per exemple, és un dels pocs que inclou aquests dies a la seva cartellera la nova de Michel Gondry, Be Kind, rewind (traduïda aquí com "Rebobíname porfavor").

Si bé aquesta no segueix l'esquema (o antiesquema, millor dit) que va seguri Gondry amb Olvídate de mi o La ciencia del sueño, i en aquest cas ens trobem amb una comèdia amb plantejament, nus i desenllaç, no per això no hem de donar-li una oportunitat.

I és que de tant en tant s'garaeixen aquest tipus de pel·lícules, d'aquestes que et deixen un somriure al sortir del cinema. Una d'aquestes pelis "sanes", no sé si m'enteneu.

Molts dels fans de Gondry, acostumats a les estructures narratives més aviat desestructurades, i a aquelles històries que copsen l'espectador, poden veure aquí massa simplicitat o fins i tot certa banalitat.

Jo prefereixo veure una altra intenció. Precisament, aquesta que aconsegueix Gondry amb Be kind, rewind. Aquest somriure que triga en marxar. I tot això, amb l'enginy de sempre del director, tant present aquí com a les seves altres pel·lícules.

(No perdre's la versió dels Caçafantasmes. No té desperdici)


http://www.bekindmovie.com/

El GRAN desconegut

Potser no coneixeu a Toumani Diabaté. Fins aquest mateix matí, jo tampoc. En Toumani Diabaté és un músic nascut a Bamake el 1965, i l'encarregat de la internacionalització de la kara, una mena d'híbrid entre l'ara i el laúd procedent de l'Àfrica Occidental.

El cas és que Toumani, tan desconegut per molta gent, ha col·laborat ja amb artistes consolidassíssims (i molt diversos) com Björk, Ketama o Hans Zimmer. I, com d'altres músics africans (el cas més conegut és el de Youssou N'Dour) va més enllà de la música per intentar lluitar amb la seva influència per un món millor: "El meu combat és de pau, d'amor, solidaritat, tolerància i mútua comprensió. Avui tothom vol diners, cases, cotxes.. ens oblidem de pensar en el nostre interior. Hem d'apagar el foc que portem a dins. Quan ho aconseguim, ens serà més fàcil apagar el que hi ha allà fóra".

Després de 20 anys de carrera musical, acaba de publicar el seu primer disc en solitari, que va gravar en només dues hores, tal i com va sortir a la primera. Com sempre, deixant-se portar per la seva música, aquella que tothom que l'escolta defineix com "mística".

D'entre els seus reconeixement més importants cal resaltar el que va fer-li l'astrofísic Cheik Modibo, integrant de la NASA, que va col·locar la seva música a les estacions espacials: "cada matí la meva música despertava als astronautes".

La intenció d'aquesta petita ressenya no és més que la de deixar empremta aquí d'alguna cosa diferent a la que, potser per ignorància, no solem posar-hi massa atenció. Potser no és el Nacho Vegas, ni els The Clash, ni Garbage, però ja se sap, el llenguatge de la música és universal. Alguna cosa bona havia de tenir la globalització.

My Generation

I perquè no us quedeu sense més flashbacks, aquí va el meu petit homenatge als The Who. Abans, ara i sempre.

Roger Daltrey, Pete Townshend, John Entwistle i Keith Moon, van juntar-se per primer cop a Londres l’any 1962 sota els noms de The Detours i The High Numbers, fins a trobar la formula que els portaria a l’èxit, The Who. Després de tres anys formant-se i fent concerts per les sales de la seva ciutat, els The Who assolirien l’èxit amb el seu single My Generation, i es convertirien, així, en un dels grups més influents de la història del rock. Si bé la seva formació ha desaparegut quasi per complet, degut a les morts de dos dels seus components, els The Who van tornar a pujar-se als escenaris l’any 2006, després de separar-se durant una bona temporada.

Als The Who se’ls atribueixen una gran quantitat de mèrits: el de crear el gènere de la òpera rock amb els seus dos treballs Tommy i Quadrophenia, el de ser precursos d’altres gèneres com el punk o el britpop, el de ser un referent per a la cultura mod i, fins i tot, el de posar música al servei de la popular sèrie de televisió CSI.
Però els The Who no van tenir-ho fàcil. Després d’una temporada assolint contínuament els números 1 de les llistes d’èxits durant els anys 60 i 70, va començar una època molt dura per al grup: els problemes de Townshend amb les drogues i l’alcohol augmentaven i Moon va morir per una sobredosi de pastilles que utilitzava per lluitar contra el seu alcoholisme. A tot això se li va sumar el tragic accident que va tenir lloc a un dels seus concerts l’any 1979, quan una estampida de fans va provocar la mort d’11 persones.
Els The Who no podien suportar-ho tot. Només tornarien a juntar-se als escenaris amb motiu del Live Aid del 1985 i a d’altres concerts benèfics similars.

L’any 2006 “Endless Wire”, el nou àlbum del conjunt, ja sense Moon i Entwistle, va surtir al mercat, i els The Who van iniciar una gira mundial de gran èxit.
The Who sings my generation, va ser publicat l’any 1965 i han estat molts els critics que l’han inclòs a les seves llistes dels discos més importants de la història del rock. Com a carta de presentació, jo em quedo amb el seu primer número 1,My generation, tot un himne del rock’n’roll que inclou perles com aquesta:


La gent tracta de deprimir-nos
Només perquè sortim
Les coses ells les miren amb un fred atroç
Espero morir abans d’envellir. Aquesta és la meva generació, nena.

Una més de recomanacions

Ja ho deia Borrazás, “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”, i d’entre tota la oferta, que no és poca, jo em quedo amb això:


http://dameunadecuarto.blogspot.com/

La Boulangerie Cultural ens convida a tastar infinitat de delicatessens, des de les musicals fins a les cinematogràfiques. La música en viu hi té un paper destacat (allà hi trobaràs una selecció molt estudiada dels concerts i festivals de la setmana) i com no podria ser d’altra forma, navegarem pels seus escrits acompanyats pel cruasound, amb música especialment seleccionada pel seu autor.
D’entre tots els blogs musicals, encara que no ho sigui exclusivament, jo em quedo amb aquest. Perquè té el millor pa de la xarxa.


http://nosoynadaindie.blogspot.com/

Amb un “no country for indie people” s’obre aquest espai dedicat a tot allò relacionable amb el món de la cultura, des de la seva vessant més “estrictament” cultural fins a la part més “choni” de l’assumpte. Aquí hi trobaràs de tot: música, cinema (l’autora en qüestió inverteix quasi íntegrament els seus fons en una o dues visites obligades al cinema cada setmana)... I tot això acompanyat de material audiovisual seleccionat per a tots nsoaltres. “No soy nada indie” aposta per les crítiques argumentades i en profunditat. SI busqueu superficilitat, aquest no és el vostre lloc.

http://puticienta.blogspot.com/


Per a tots aquells que busquin alguna cosa més, deixar captivar-se per les paraules. De la mà de Puticienta parlarem de literatura, música, cinema i de tot el que vulguem. Tot, amb la seva particular visió del món i més encara, la seva particular forma d’expressar.se. Un blog per gaudir amb les paraules, no hi ha altra forma de dir-ho.


http://laficciodelesparaules.blogspot.com/

La ficció de les paraules és un espai realitzat, no sé com dir-ho, amb carinyo posat sobre cada tema tractat o sobre cada paraula escollida. Aquí trobarem cultura en tots els sentits: crítiques cinematogràfiques, fotografia, literatura... i a més de tot això, reflexions de la seva autora. Potser poques paraules, però molt ben escollides.

http://laureta86.blogspot.com/

Si bé el “sentir i expressar” tracta molts temes diferents dins el que podríem considerar “cultura” (música, cinema, etc.) aquí la dansa ocupa un lloc especialment important. Per aprofitar la pròpia experiència que l’autora té en aquest camp. Val la pena.

Qui és Risto Mejide?

Puc començar per plantejar-me per què jo, en un blog com aquest en què la música té un paper més que destacat, dedico temps i espai a parlar sobre aquest personatge. I dic personatge com podria dir fenomen de masses, però no persona. No sé si m’explico.

Trobar-se en Risto Mejide pel passeig de Gràcia, amb les seves ulleres de sol, no és difícil. Sobta especialment aquest Risto que, lluny de ser el borde al que ens té acostumats, saluda a qui el saluda i es fa fotos amb qui li demana.

I és que aquest no és el mateix Risto que, als càstings d’OT, va dirigir-se als concursants, per exemple, així: “tu en tu casa, ¿tienes espejos? ¿y los usas? Pues los usas muy mal”; ¿sabes qué pasa? Que a mi no me pagan lo suficiente como para tener que aguantarte”, i d’altres perles similars.

I la fòrmula de Risto no és nova; de fet, coneix tan bé el món de la televisió que sap exactament què vol trobar-se la gent a aquest mitjà, i encara més, a Operación Triunfo, que no deixa de ser un reality com ho són la Granja, Supervivientes, Gran Hermano i d’altres succedanis.

El que no coneix tant bé la gent sobre Risto Mejide és la seva exitosa carrera professional, havent format part de la docència de la carrera de publicitat a la Universitat de Barcelona durant 8 anys, havent treballat a les millors agències publicitàries del país i havent creat, de fet, la seva pròpia.

I si Risto Mejide és cada any més borde i més bèstia, és perquè som nosaltres precisament els que alimentem la personalitat d’aquest personatge amb més ànsies de crueltat. I si no mireu-me, jo mateixa acabo d’invertir el meu temps i el meu espai en dedicar-li unes línies.


Perletes Mejidianes:

Hipnòtics

Final de festes d’un festival de la Plaça Odissea que es tanca amb un èxit més que evident. Després de les actuacions de Belmez i de Raülmoya y el trío Miniña, amb un èxit una mica més relatiu, el públic comença a amuntunar-se al voltant del gran escenari, esperant a veure aparéixer al gran Vegas i a la gran Rosenvinge que, tot s’ha de dir, no es deixen veure massa per la ciutat comtal.

Arriben i no decepcionen. No s’esperen moltes paraules de dos músics que s’expressen molt millor amb les seves cançons, i no hi han moltes paraules. Comptades amb conta-gotes: un “bona nit” susurrat de Rosenvinge, una mini presentació dels músics i un “sábado” també de Rosenvinge, i alguna cosa que no s’entén de Vegas, que no és el tema, però que sembla tenir problemes de vocalització (no direm perquè, que cadascú en tregui les seves conclusions).

El cas és que Vegas i Rosenvinge són d’un públic més aviat poc efusiu (molt diferent al cas de La Casa Azul), però no per això no hi posen ganes a l’escenari. I és que junts són encara millors que per separat, i això si que és difícil. Amb Rosenvinge al piano i Vegas a l’acústica s’inicia un concert tranquil, relaxat, que crea una atmósfera única que només ells són capaços de crear. Tema d’obertura, “Ayer te vi”, un dels seus temes més íntims i desgarradors.

A partir d’aquí s’inicia un concert on Rosenvinge està molt més present, amb alguns dels seus grans èxits com a solista com Tok Tok o Sábado, amb el magnífic regal d’un Vegas posant “alguna cosa més” amb els seus cors, i alguna cançó en solitari de l’asturià, entre les que destaca especialment la versió en duet de “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, un dels pocs moments de la nit en què tot el públic coreja a la parella a l’uníson. I tot això, amb els seus 7 talls “fatals” que semblava difícil, però que sonen molt millor en directe.

I Vegas i Rosenvinge se’n van com han vingut, amb poques paraules, però deixant aquella atmòsfera que només ells són capaços de crear. I jo que marxo a casa i segueixo tararejant aquell “sha la la la la la…”.

Tan diferente, tan natural…tan superguay!

Fa només un any el festival de la Plaça Odissea organitzat pel centre comercial del Maremagnum (suposem que per atreure el públic a un espai cada cop més abandonat) va tancar-se amb un èxit més aviat relatiu. Amb l’objectiu d’omplir el seu cartell de grups barcelonins de l’escena indie musical (Antinconceptivas, Sibyl Vane…) el nou festival va presentar-se al públic com alguna cosa que prometia bastant però sobre la que no s’hi van posar gaires ganes (la petita carpa de 20 metres quadrats que s’hi va muntar n’és un bon exemple). Així doncs, el primer festival de la Plaça Odissea, que pretenia convidar al públic al escenari privilegiat del Maremagno amb l’arribada del bon temps i el mar de fons, va passar més aviat desapercebut.

Tot el contrari amb el que ha passat aquest any, quan l’escena indie ja no ho és tant i un dels seus estandards s’ha presentat al festival per representar Espanya a Eurovisió. El resultat: un Maremagnum que dijous passat rebossava de pitillos, converse i demés parafernàlia indie. Però aquest és un altre tema. El cas és que una servidora, que pretenia trobar-se amb un panorama semblant al de la passada edició del festival, es va trobar en arribar amb un escenari inmens, digne d’un Summercase o d’un FIB, i milers de pitillos.

Després del magnífic espectacle de DJ Amable, que sembla currar-s’ho més encara quan no punxa com a resident de la sala Razzmatazz i de l’error (si, he de dir alguna cosa dolenta) de la organització del festival de posar-lo a l’escenari com a inici de festa i no com a traca final per a fer ballar una mica al públic, arriba Milkyway i es fa la llum.

I ell sol(amb els seus sintetitzadors, el seu teclat i un joc de llums i projeccions audiovisuals) fa ballar a tot el públic animat, a més, pel bon temps i la calor que acompanyen la nit. Un concert on La Casa Azul es referma com el que és, la gran promesa de l’indie patri, i ens regala alguna coseta més com la seva particular versió de “Love is in the air” que fa ballar encara més al públic.

L’inesgotable Milkyway (inesgotable perquè no vaig cronometar-ho, però el concert va ser força llarg) se’n va amb la millor frase que podria utilitzar: “gràcies per no tenir prejudicis musicals”.

Superguay.

“É máis doado que nunca falar, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”

Xurxo Borrazás, escriptor galleg, arriba a la Universitat Autònoma de Barcelona per segona vegada en uns anys. La seva xerrada, titulada “De cifras e letras. Literatura e mercado en Galiza”, pretèn donar una visió aproximada del mercat editorial galleg, però Xurxo, pròxim i irònic com la seva escriptura, ens acosta el món de la literatura més enllà del camp editorial.

La relació de Borrazás amb la ciutat de Barcelona és, diu, molt especial. “Ser ou non”, una de les seves noveles més importants, relata l’entrega d’uns premis literaris que tenen lloc a aquesta ciutat, i una altra de les seves novel•les havia de tenir com a escenari Barcelona, encara que després es deixés captivar per la màgia de Lisboa.

Xurxo Borrazás havia passat per aquestes aules ja fa algun temps per parlar de la seva literatura, i molt especialment del paper que la mort, un tema molt recurrent a les seves històries, hi jugaba en ella. Ara, després de la publicació del seu assaig sobre literatura, “Arte e parte”, arriba a Barcelona per tractar el tema del món editorial espanyol i molt especialment de la situació que es viu a Galicia.

Com a punt de partida per abordar el tema de la seva conferència, Borrazás pren com a exemple el cas de Giovanni Merlin, un escriptor del qual gairebé no es té cap noticia, que distribuïa les seves obres, copiades manualment, als seus 30 o 40 amics; o el cas del pare d’un dels seus veïns, que va escriure la història de la seva vida, amb 500 pàgines d’extensió, per a cadascun dels seus 4 fills. “O paraíso literario sería sen contratos, sen mercado”.

Xurxo arriba en aquest sentit a l’opció d’Internet, un espai on s’amuntega molta bona literatura, però també ple de deixalles, de blogs abandonats. “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”. Tenim el mitjà, pero no sabem o no podem utilitzar-lo com podriem fer-ho: “É máis doado que nunca que nos escoiten, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”.

Per a Borrazás, però, la opció d’Internet sol suposar el plan B per als escriptors, que prefereixen les editorials, els premis, les traduccions de les seves obres. Els escriptors, diu, com els artistes, busquen la satisfacció personal, però no es conformen només amb això. I no és que el món editorial galleg sigui un paradís pels homes i dones amb aspiracions de riquesa. Un exemple: un dels seus companys a la professió, calculant quina era la seva recaptació final després d’escriure una novel•la, va arribar a la conclusió de que treballava per uns 30 o 40 cèntims la hora. Un altre, la seva darrera novel•la, amb només 1000 exemplars distribuïts.

Però a Xurxo Borrazás encara li queden energies per parlar de la literatura gallega com a peça del món editorial espanyol on, diu, se’ls rebutja per separatistes, tal i com passa amb d’altres literatures com la catalana o la basca. Per a ell ha d’existir una política lingüística molt forta a Galicia, d’emergència, i els escriptors, en general, haurien de ser més atrevits, més crítics, més provocadors.

Ell, tal i com diu, segueix dubtant com la resta d’escriptors gallegs, entre “facer o que me pete, o facer o que debería facer”, i és potser aquest “facer o que me pete” el que fa les seves obres tan especials. I que duri per molts anys.

London Calling...

The Clash van nèixer com a grup a Londres l’any 1979, i es van convertir en una de les bandes de punk rock més importants de l’època, juntament amb d’altres com els Sex Pistols o els Ramones. Als seus treballs hi trobem des de reagge fins a ska, passant pel rockabilly o el jazz. Però si en alguna cosa van ser influents, a part de la seva música, va ser pel seu esperit reivindicatiu. Els The Clash van ser els pioners entre les bandes de punk en defensar polítiques radicals diferents a l’anarquisme. Així, el grup va recolzar des de concerts de caritat fins a moviments socialistes llatinoamericans. Els The Clash es van convertir d’aquesta manera en un referent mundial, tant per la seva música com pel seu activisme polític.


London Calling, que podria traduir-se com “Londres trucant”, era el que deia un presentador de la BBC com a introducció al seu espai de notícies. Segons sembla, el cantant de la banda, Joe Strummer, era molt donat a les notícies d’última hora, així que el títol del treball els va semblar força enginyós.
Grabat a Londres l’any 1979, London Calling és el seu tercer treball, un disc que reflexa la dura situació de la ciutat a l’època, on l’atur i la presència de les drogues eren realitats molt present.

L’àlbum va ser enregistrat en un moment força dur per al grup. La casa de l’àvia del guitarrista, Mick Jones, els va servir com a espai de creació, i allà Joe Strummer i el propi Jones van crear l’àlbum que els portaria a les llistes d’èxits nord-americanes. El cantant principal va declarar “ens sentíem com si ens estiguéssim deslliçant al buit per una corda i ens agarréssim amb les ungles”. Potser aquesta desesperació és el que va aconseguir que els 19 temes que composen el London Calling es convertissin en un dels treballs més influents en la història del punk-rock. Com a dada curiosa, la jugada del grup contra la seva discogràfica. Al•legant la inclusió d’una nova cançó en el seu disc, els The Clash van grabar aquest senzill, acordat amb la companyia, com un LP sencer, i el van vendre juntament amb el disc original. Així, novament, els The Clash es mostraven a favor dels interessos del seus seguidors, anant en contra dels seus propis i els de la seva companyia discogràfica.

El passat divendres va arribar a les grans pantalles espanyoles el documental “Joe Strummer: vida y muerte de un cantante” (“Joe Strummer: the future is unwritten”) que ens explica la vida del cantant i guitarrista principal de The Clash. Aquesta mateixa nit aniré a comprovar si és tan bo com diuen i si realment manté l’essència dels que van ser uns dels precursors del punk rock. La cosa promet: Julian Temple, el director del film, ha realitzat altres documentals musicals com el dedicat a Sex Pistols, que va rebre grans crítiques dels especialistes.

Això si, per veure’l, si sou de Barcelona, només podreu veure-la al Verdi Park (l’única sala que la passa a tota la ciutat). Això, o Internet, que no està malament del tot.

Una de recomanacions

Només heu de mirar la columna que teniu a l'esquerra, aquesta cosa titulada "agenda musikal".

I és que aquesta setmana, qui es queda a casa sense música no té excusa. I no serà per raons econòmiques, que aquest cap de setmana, que per cert comença dijous, ve ple ple de propostes genials i, a més, moltes d'elles gratuïtes.

Jo que l'any passat vaig sopar veient en directe Sybil Vane al festival de la Plaça Odissea al Maremàgnum, aquest any repeteixo.

Aquí, les meves recomanacions:

-La Casa Azul (un luxe veure'ls i més si toquen després de l'aparició de Dj Amable)



-The Whip (un descobriment poc descobert per aquí)



-Dorian (perquè encara que el seu "a cualquier otra parte" soni fins a la sopa, encara ens agrada)



-Nacho Vegas & Christina Rosevinge (pel seu genial "verano fatal")



-Chico y Chica (a mi es que m'agrada aquest rollo freak)

Novos creadores do Barbanza

"Avanzamos, nun primeiro mundo que só avanza no que a química se refire... prozac, viagra e tranquimacín elevan a tristura, a impotencia e o estrés como a nova trinidade.
Así comenzaba a editorial de Leñaverde05. I efectivamente, hai que avanzar, hai que renovarse e reinventarse porque neste sistema-mercado que temos, se te estancas, recuas... Queremos mirar atrás para saber quen somos e no olvidalo nunca, para apoiarnos nunha raíz firme que nos sirva de punto de impulso hacia diante. Hacia un futuro de creatividade, participación social e desenvolvento común."

Així comença el catàl·leg de nous creadors de Barbanzo, una comarca gallega que, des del seu centre cultural, impulsa un munt d'iniciatives cada any. Entre elles, aquesta. La de crear un espai de difusió de les seves veus artístiques, les minoritàries, que treballen al món de la fotografia, la ilustració, la producció audiovisual, la música i la literatura.

Sense volver-ho ni saber-ho arriben a les meves mans publicacions com aquesta, així que aquí us deixo aquesta petita referència a aquesta iniciativa, que té difusió arreu pel pais i que prové d'un petit poblet galleg com ho és Boiro, a la comarca de Barbanza.

Una iniciativa de difusió que bé podria extendre's a totes les comarques del país. Aquí queda dit.


La meva aposta:

-Fotografia: Javier Arévalo y Juan Ares.
-Ilustració: Mariona Carmona i Rodrigo Chao.
-Música: triángulo de amor bizarro.
-Poesia: F.R. Lavandeira


"É o teu tacto perdido abeirado ó meu sexo
como a lembranza que desexo e nunca tiven.
Mira se os lugares non son debidos
aqueles que escrutabamos na clandestinidade
das infusións sutís a media tarde.
Mira se as túas mans compadecen
ás miñas mans ocupadas nos teus peitos
cor Bordeos na hora da noite.
Afándome en adobia-la pel que te cubre
sedosa á mirada e ó paso das horas.
Un pouco máis alá erosiono o teu nome
coa cadencia das cadeiras e o pulso desbocado.
Alza, pois, a túa memoria quente e destra
para lembrarme que dominas sen escrúpulo
o falso tremer das miñas pernas
e as unllas que gravo nas túas nádegas
mentres zugo a sazón dos beizos que me prestas".

F.R. Lavandeira






Els trobareu tots a:
http://www.todofume.com/proxecto.htm

Instructo art

Venia jo llegint al ferrocarril un text de Xurxo Borrazás, escriptor galleg, quan m'he parat a rellegir el següent fragment: "A arte, en xeral, non é produto da harmonía e da felicidade entorno a unha boa mesa, senón do conflito e da angustia humanas, da soidade e da incomprensión. O desexo e a súa non satisfacción estimulan a expresión".

No em pregunteu perquè (jo mai ser perquè unes coses em porten a unes altres) però això m'ha fet enrecordar-me de Matt Vescovo i el seu particular art.
Per a qui no el coneixi, Matt Vescovo és un ilustrador de 38 anys que s'inspira en els manuals d'instruccions per elaborar les seves ilustracions (dels manuals d'instruccions ja en parlaré un altre dia, si em dóna el punt, perquè tenen tela tela). D'aquesta font d'inspiració, que algú bé podria considerar banal, ha nascut la seva darrera obra, Instructoart, una mena de manual d'instruccions per a la vida moderna.

Vescovo és autor de tres llibres i de 18 curts d'animació i assegura que les seves influències van des d'Andy Warhol fins a Michel Gondry, passant per les instruccions de seguretat de les companyies aèrees. Es defensa dels seus detractors defensant que "el més interessant són les veritats irrefutables que es mostren a l'ésser humà cada dia". Ell, diu, indaga a l'obvietat i seguirà fent-ho.

A la seva darrera obra trobem, per exemple, la següent escena: un home mira fixament els pits nus i mullats d'una dona. Acaba de sortir de la dutxa.Estan a una habitació. La següent vinyeta revel·la que l'home no està mirant a la protagonista de l'escena, sino a una altra dona nua que es troba a l'apartament de devant. Una altra història gira entorn a l'etern enigma de com treure la pasta de dents d'un tub casi buit, sense que en surti disparada.

Algú hi veurà obvietat i banalitat, Jo prefereixo veure-hi alguna cosa més. Al cap i a la fi, ja ho diu Borrazás, "l'art és producte del conflicte i de la angustia humanes". Aquí queda dit.

www.instructoart.com

Inexplicablement genial

En realitat el que se’m fa més difícil és parlar sobre el que realment m’agrada, sobre el que m’arriba. Pots criticar fàcilment, pots tractar les coses de forma superficial, però hi ha coses que signifiquen alguna cosa més per tu, sobre les que sents certa responsabilitat al expresar-te al respecte.

Nacho Vegas va arribar a les meves oïdes potser per casualitat, no ho sé, amb una cançó que, amb una primera escoltada superficial, pot semblar la cosa més banal que algú ha pogut crear mai, però que, si se’n va una mica més enllà, no sé, se’n treuen conclusions molt diferents (“El hombre que casi conoció a Michi Panero”).

El motiu de la meva referència ara, quan han passat ja uns quanta mesos des del seu darrer treball (“Verano Fatal”, amb Christina Rosenvinge, del què ja vaig parlar en aquest blog), és l’edició del seu primer recopilatori, “Canciones inexplicables 2001-2007”. No sóc massa donada a aquest tipus de cd’s ja que trobo que així es perden moltes perles, però algú que em coneix (molt bé) me l’ha regalat aquest tarda.

A diferència d’altres recopilatoris, “Canciones inexplicables” ofereix alguna cosa més al consumidor: res de videos inèdits que es penjen en uns dies a YouTube, res de cançons exclusives que deixen de ser-ho en unes hores. Vegas ens ofereix aquí un regal que només ell pot oferir-nos, les seves paraules, la seva veu, directa, explicant-nos el perquè de cadascuna de les cançons que hi apareixen, el moment en què van ser concebudes.

De Vegas tinc moltes coses a dir, però no sé per on començar. Així que tiro per la via més fàcil, que és proposar-vos que li doneu una oportunitat. Per a mi, és tot un poeta.




Com a darrera recomanació:

-Actos inexplicables.
-El ángel Simón.
-En el jardín de la duermevela.
-El hombre que casi conoció a Michi Panero.
-Mi Marylin particular.
-Días extraños.
-Me he perdido.
-En la sed mortal.
-Nuevos planes, idénticas estrategias.

Algunes perles Vegasianes (escollides amb molt d’amor):

-“Ya no sé si merecerá la pena partir hacia otro lugar, ya no sé si con esta lluvia eterna no me habré acostumbrado a la humedad”.

-“Quise ahogar mis penas pero ellas nadaban en alcohol como Mark Spitz. Hoy la luna llena ha decido escupirle al sol y yo no saco en claro más que un trozo de canción…Me fumo, plata a plata, la jodienda de vivir”.

-“¿No comprendéis que yo ya no soy yo cuando ella entra en mi sangre y me pone a morir? Buscádme allí, en el jardín de la duermevela”.

-“Es hora de recapitular las hostias que me ha dado el mundo. Hoy vendrán a oír mi último adiós. Bien, poco a poco van llegando y yo los recibo en batín”.

-“Cada gota golpeando contra los cacharros de metal me hace pensar unas veces en sagre y otras veces en ti. Lo que en realidad viene a ser lo mismo. Lo que por crueldad, viene a dar igual”.

-“Y aunque no eras rubia, y aunque no hablabas inglés y aunque eras más que estúpida y aunque no sé ni si eras mujer, en fin, serías tú mi Marylin particular”.

-“Me encontró por la estación y me llevó a un apartamento. Dijo algo sobre mi piel, me pagó y yo cerré los ojos. Cuando el sol comienza a herir come de mi mano. Hoy he tomado drogas que me hacen hablar”.

-“Hay días en que valdría más no salir de casa. “Si solo era un juego”, pregunté, ¿dónde está la gracia?”

-“Mátame si ya no te soy de utilidad, mátame tras leer el mensaje, pero ahora me desnudaré sin quitarme el traje… que ahora sí que sí que sí, que sí que me he perdido. Porque solo es pensar en ti y acabar perdido. Porque solo con pensar en ti me pongo perdido”.

One way or another

En una d’aquestes les meves incursions pels clàssics dels rock dels 70 i els 80, us parlo aquí de la que, en la meva opinió, és tota una icona de l’època, una persona que admiro tan musicalment com personalment parlant, Deborah Harry.

El meu primer contacte amb Blondie va ser com sempre, amb un d’aquells diumenges al matí en què em despertava un toca-discos. Recordo una cançó en especial, Rapture, el primer rap que vaig escoltar

Anys després, he recuperat aquella cançó i moltíssimes més, descobrint el que és un dels meus discos preferits, i un dels grups que més han evolucionat musicalment parlant. I és que Blondie i el seu Parallel Lines, publicat l’any 1978 van ser el millor advertiment del que hauria d’arribar a la dècada dels 80.

Deborah Harry, cantant principal de Blondie, va entrar a les llistes d’èxits sent ja tota una dona. Havia treballat com a cambrera i fins i tot com a conilleta Play Boy. Abans de formar el que seria el seu grup definitiu, Debbie havia format part ja d’una banda de Folk-rock i del grup The Stilittoes. Però va ser amb Chris Stein, amb qui va iniciar una relació sentimental, amb qui sorgiria la idea del nou grup. Blondie, que deu el nom al color de cabell de la cantant, va nèixer a l’escena independent neoyorquina a meitat dels 70. El grup, que tenia poca experiència als escenaris, va començar a actuar a la famosa sala de concerts CBGB, on al principi ningú semblava apostar per ells. Amb el pas del temps, Blondie van abandonar el seu punk-rock inicial i van optar per incloure a les seves cançons melodies més pop i ballables.

Després d’alguns singles d’èxit amb els seus dos primers treballs, Parallel lines va pujar a les llistes d’èxits de tot el món, especialment als Estats Units, la Gran Bretanya i el Japó. Deborah Harry s’havia convertit ja en una icona de moda mundial, i l’èxit i la pressió van abocar-la al món de les drogues juntament amb el que encara era la seva parella, Chris Stein, el guitarrista principal de la banda.

Als grans èxits de Blondie aconseguits entre finals dels 70 i principis dels 80, els va seguir una època dura pels components del grup. Després d’abandonar l’heroïna, Chris Stein va desenvolupar una malaltia genètica de la que semblava que mai sortiria. Debbie va dedicar-se a cuidar-lo i Blondie van desaparèixer del mercat durant una bona temporada. Anys després, Deborah Harry va tornar als escenaris amb un parell de discos en solitari, però no va ser fins al llançament del nou treball del grup, el 1998, quan de nou arribaria l’èxit mundial amb el seu single “Maria”.

A dia d’avui, Deborah Harry i Chris Stein han deixat de banda la seva relació sentimental, però les experiències que han viscut junts han fet que la exparella mantingui encara un vincle molt especial.

Sigui com sigui, del que no hi ha cap dubte és que els Blondie van marcar una època.

(Una recomanació: Si podeu veure el documental “Blondie: One way or another”, que va ser presentat al festival In-Edit Beefeater, feu-ho).