Sputnik, mi amor

Que quedi patent aquí , que a mi la cultura no m’entra només per les orelles. De fet, no sé ben bé perquè mai no he escrit res sobre el que he llegit últimament. I és que, des de fa un temps, potser per la reducció d’estrés (i també, perquè no, perquè porto un temps minimitzant la dosi d’alcohol i de decibels els caps de setmana), ja fa algun temps que he recuperat el gust per llegir. El gust per tirar-me al balcó amb un llibre amb el sol a la cara, o el gust per fullejar-lo abans de dormir, no sé si soc prou gràfica.

El cas és que la meva darrera lectura, mereix, almenys, unes paraules. Humilment, que jo de crítica (encara que no quedi molt bé dir-ho si aspiro a dedicar-me a això) en sé ben poc, i molt menys, de literatura. Ja se sap, ja ho vaig deixar clar fa algun temps, jo les coses les agrupo en dos blocs: les que em diuen alguna cosa, i les que no em diuen res.

Sputnik, mi amor, de Haruki Murakami, ha estat la meva última inversió en lo que a paper i tinta es refereix.

Haruki Murakami és un escriptor japonés nascut a Kyoto el 1949. Després de formar-se en literatura al Japó, Europa i els Estats Units, Murakami es va convertir ja fa uns anys en un escriptor reconegut a tot el món, comptant al seu currículum amb més d’un best-seller. El més internacional, Tokyo Blues.

Sputnik, mi amor, és la seva cinquena novel•la. Publicada el 1999, Murakami ens narra aquí la història de tres personatges, la Myu, la Sumire i el seu enamoradís amic. Des de la intimitat més reveladora, el protagonista narrador, professor d’una escola de primària a Tokio, ens explica la història de Sumire, la seva amiga de la universitat, per la que sent un amor desgarrador, que coneix a la Myu, un personatge que amaga darrere una mena de màscara les experiències més complexes. A través d’una trama que es desenvoluparà entre la seva ciutat i alguns escenaris europeus, Murakami serà capaç de posar en paraules els pensaments més íntims arribant, fins i tot, a tocar una altra dimensió.

Algú me’l va recomanar i jo, refiant-m’hi, li vaig donar una oportunitat sense saber ni la més mínima dosi del seu argument. I la caixera de la FNAC també va fer-ho, però aquesta és una altra història. El cas és que, havent acabat de llegir-lo fa aproximadament 30 minuts, sento la necessitat de deixar aquí aquestes paraules. I també de dir que em sembla un llibre rodó. Així de fàcil. Murakami sap utilitzar cada paraula en el moment oportú, construint un estil que combina aquells moments en què no pots evitar rellegir una frase, amb l’estil més directe i informal, el més proper. Combinant un argument atractiu amb aquelles idees que et fan tancar el llibre i mirar per la finestra quan vas llegint al tren. I això és exactament el que he fet en acabar-lo.


“Cuando estoy ante ella, ese hueso del óido empieza a matraquear. Como un fûrin de finas conchas. Y deseo que me abrace fuerte. Abandonarme por completo. Si eso no es deseo sexcual, lo que corre por mis venas es zumo de tomate”