Yes, they can

http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY

Que les eleccions nord-americanes són un autèntic show mundial (només cal veure el debat Clinton-Obama i tota la parafernàlia que s’hi amagava darrere) ningú no ho posa en dubte. L’última de les armes electorals, el Yes,we can que fa d’Obama una mena de Martin Luther King del segle XXI.
Utilitzar la cultura de masses com a forma d’influir en les ments del “populacho” no és res nou, però. I que la majoria de cultura que consumim arriba dels Estats Units tampoc no és cap novetat.
Fem un experiment:
-A la opció A, tenim un anunci sobre qualsevol cosa, sucre per exemple (si va servir amb la llet servirà amb el sucre). La pantalla està en negre. Silenci. De cop, una persona ens mira fixament i ens explica la importancia de consumir sucre cada dia. Sota, un rètol que assenyala que es tracta del Nobel de literatura de l’any.
-A la opció B, la mateixa escena, les mateixes paraules. Però aquest cop qui ens està mirant és Angelina Jolie, o Brad Pitt, o .... (aquí poseu qualsevol famós que us vingui el cap).
Segurament, el primer anunci passarà desapercebut a les vostres vides. El segon, en canvi, us copsarà, encara que tracti el tema més banal que pugueu imaginar.
Això és el que m’ha passat al veure el Yes, we can. Ni va amb mi, ni m’afecta, ni res de res. Ni tinc cap opinió formada sobre si Obama és millor que Clinton, sobre si és millor que guanyi un negre o una dona. Però eh, m’ha arribat.
I això de que la cultura de masses (l’americana, s’entén; perquè a mi això de món globalitzat em sona més a món americanitzat que a cap altra cosa) és la millor forma d’arribar realment a la gent, ho sabem nosaltres i ho saben ells. I ho sabien molt abans. Sinó, veieu això (i només n'és un petit exemple):

http://www.youtube.com/watch?v=WmxT21uFRwM (lluita contra la pobresa a Àfrica)

http://www.youtube.com/watch?v=Jkf5oVtYCeM (campanya "One")

http://www.youtube.com/watch?v=0G3bNxStYBI&feature=user (2n spot campanya "One")

http://www.youtube.com/watch?v=d8OfKdOFR_c&feature=related (spot per acabar amb la pobresa infantil)

Agenda cultural (27/2 AL 5/3)

A partir d’aquesta setmana, i tots els dimecres, recolliré aquí algunes propostes culturals que tenen a veure amb el món de la música, i molt especialment amb propostes independents amb poca projecció als mitjans de comunicació.

L’àmbit en que em centraré serà la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, ja que és la zona que millor conec i, a més, on es concentren la majoria d’activitats del tipus que proposo.


La primera entrega de l’agenda comprèn la setmana del 27 de febrer al 5 de març. Animeu-vos!

Dimecres 27 de febrer

-The Mekons (indie rock). Dintre del cicle Caprichos de Apolo, la Sala 2 ens porta a The Mekons, banda formada el 1983, que barreja l’indie rock amb el punk dels seus inicis. Sala La 2 (Apolo)

Dijous 28 de febrer

-Megadeth (trash metal), la banda de Dave Mustain, exguitarrista de Metallica, arriba a Barcelona per presentar el seu disc United abominations. Sala 1 Razzmatazz.

Divendres 29 de febrer

-Lucas 15 (indie pop-rock), el nou projecte encapçalat per Nacho Vegas i Xel Pereda, readapta el romancer asturià en un volum de títol homònim que es presentarà divendres a Barcelona. No us perdeu peces com El Sacaúntos de Ayariz o el Romance de la Pola. Sala Bikini.

-Irene (Folk rock; acústica). Des d’Argentina arriba aquesta cantautora influenciada per Janis Joplis o Bob Dylan. No us perdeu les seves lletres. Sala Apolo La 2.

-Mishima + Deneuve. Mishima (indie pop), naturals de Barcelona, presenten la seva pròpia visió del pop en el seu setè àlbum, que els consolida al panorama alternatiu català. Deneuve (indie pop), per la seva banda, arriben des de Còrdova a presentar el seu nou treball. No te’ls perdis. Sala Salamandra.

-Symphony X + Circus Maximus (power metal). Seguint amb la tònica dels concerts de dijous a Razzmatazz, el divendres es presenten Symphony X, banda de power metal progressiu nord-americana i Circus Maximus, també grup de metal. Sala 1 Razzmatazz.

Dissabte 1 de març

-The Mars Volta (rock, punk-rock), grup independent de rock nord-americà, presenten el dissabte la seva fusió entre rock i punk amb influències del jazz. Sala 1 Razzmatazz.

-Marah + Deadstrings Brothers (rock). També des dels Estats Units arriben Marah, grup de rock format a principis dels 90, per presentar el seu nou album Angels of destruction. Els Deadstring Brothers, per la seva banda, ens ofereixen la seva particular visió del rock, barrejada amb tocs de country. Sala Bikini.

-Hidrogenesse+Guincho+Facto Delafé y las Flores Azules+Abraham Boba. El dissabte a Salamandra és una cita obligada. A destacar, el bon rotllo i l’alegria del pop tropical d’El Guincho, i el so envoltant de Facto Delafé, que presenten el seu segon disc La luz de la mañana. Sala Salamandra.


Dimarts 4 de març

-Him+Paradise Lost. Els creadors del Love Metal tornen a Barcelona des de Finlandia, amb una desena de discos a les seves esquenes. Paradise Lost, per la seva banda, completen la nit, amb la seva proposta de doom metal. Sala 1 Razzmatazz.



I si voleu conèixer una mica més els grups d’aquesta setmana, us recomano www.last.fm (una ràdio a la carta on trobareu gairebé de tot. A més, permet fer-te un perfil de gustos)

el meu homenatge particular

Sóc guitarrista autodidacta (no, no hauria de dir guitarrista sino "projecte de") i vaig apuntar-me a classes de piano amb 19 anys perquè sempre m'havia atret especialment (ara no les segueixo per falta de temps, és una cosa que he de reprendre algun dia), m'agrada el singstar i m'agrada ballar (és una dada important). En realitat no sóc cap experta en el tema. Tinc els coneixements musicals que em van oferir una escola de monges i un sistema educatiu una mica dubtós. Però la música....pregunta als que em coneixen què és per mi la música. Pregunta'ls-hi si no em flipo quan sento una canço que m'agrada, pregunta¡ls-hi si no pujo el volum d'una cançó quan sona aquella guitarra que gairebé no se sent però em sembla tan especial, pregunta-'ls-hi si no la repeteixo cent vegades...

Els qui pateixen la meva eufòria cada cop que m'emociono per una guitarra, una lletra o una veu, saben que un dels meus passatemps és empapar-me de tot allò que trobo que tingui a veure amb la música (empassar-me totes les revistes musicals que trobo, fer-me llistes per èpoques de tots els grups que vull conèixer-de vegades sóc una mica massa friki-....).

Avui, com a no-experta musical però com a flipada de la música, us ofereixo el meu homenatge particular.

Els meus pares sempre han estat una font de sabiduria en aquest camp. Una font que no vaig saber aprofitar, però, fins fa relativament poc temps. Abans, preferia escoltar les Spice Girls (no les estic descalificant eh, no es pot descalificar a algú que ha marcat tant la nostra generació) que Pink Floyd, per exemple. Ara, sóc capaç de passar hores descobrint els centenars de vinils que ja no sabem on posar a casa meva. Va ser així com vaig tenir el meu primer contacte amb el Sgt. Pepper's, dels Beatles, que em va cridar especialment l'atenció per la seva portada (de fet el que em va cridar més l'atenció amb 6 anys era un disc dels rolling stones que mostraven la cremallera del texà d'un noi, i una cosa bultosa que s'amagava darrere, però aquest és una altre tema). Fa un any més o menys, i no sé ben bé perquè, vaig començar a descobrir els Beatles, una mica més enllà del Yellow Submarine i l'ob-la-di ob-la-da.El Sgt. pepper's és el meu últim descobriment, i també el que m'ha impactat més. Com a lectora de moltes revistes musicals (friki!) havia llegit que molts crítics el consideren el millor disc de la història del pop-rock. No gosaré a dir tant perquè la meva opinió, en realitat, no està fundada en cap cosa més que en les meves impressions personals. Cada canço, cada veu, cada so em captiva. Cada dia descobreixo un so nou, un instrument que no sóc capaç d'identificar, que provoca que reescolti la canço en qüestio un mínim de 20 vegades seguides. M'agrada descobrir sitars, i veure que Sidonie no van crear cap cosa nova. M'agrada esbrinar què era el que els Beatles volien dir realment amb cadascuna de les seves lletres.

La meva preferida? no sóc capaç d'escollir-ne només una.

Sgt.Pepper's em sembla la millor benvinguda.

With a little help from my friends em fa somriure i recordar bons moments.

Lucy in the sky with diamonds...la que més em captiva, un enigma psicodèlic.

Getting Better em fa pensar que les coses van bé, i que aniran encara millor

Fixing a hole és una d'aquelles cançons que repeteixo mil vegades intentant esbrinar quants canvis de velocitat apareixen o quants instruments sonen a la vegada (si, ja he dit que sóc molt friki).

She's leaving home és com veure una pel·lícula.

Being for the benefit of Mr.Kite és una vísita a un circ.

Within you without you és una d'aquelles cançons que em poso a un volum molt alt i em fa deixar de pensar, d'aquelles que envolten de veritat.

When I'm sixty four és com una declaració d'amor sota els efectes d'un àcid.

Lovely Rita, una de les millors lletres del disc

Good morning, good morning és un viatge d'LSD

A day in the life, una altre d'aquelles que envolta, una de les meves preferides.

De fet el post d'avui no és res més un seguit d'impressions, ja he dit que no cal prendre's el que dic massa en serio.

Els nous pirates

El País d'avui publicava un article d'una pàgina a la seccio de cultura titulat "Las discográficas tapan sus cifras", fent referència, un cop més, a la ja titllada qüestió de la pirateria musical i el baix volum de vendes de les discogràfiques. Segons comenta Lino Portela a aquest article, les discogràfiques publiciten ara els seus artistes anunciant els seus discos d'or (40000 còpies venudes), quan aquestes còpies encara no estàn en mans del consumidor, sinó a les estanteries de les botigues de música. Abans es venien en una setmana; ara, poden romandre en calaixos durant mesos. Aquestes discogràfiques senyalen com a causa d'aquesta baixada de vendes, exclusivament, la pirateria musical, i obliden els preus abusius i les fòrmules prefabricades que són, precissament, les que omplen els calaixos de les grans superfícies musicals.

No cal dir que la música és un bé cultural, al que se suposa que tothom hauria de tenir accés. De fet, existeix el concepte de "domini públic", segons el qual transcurrits uns 50 anys, depenent de la legislació de cada pais, els béns musicals passen a ser propietat de la humanitat.

Quin tipus de benefici s'obté descarregant-se música de la xarxa?Exclusivament el benefici que suposa per a un ésser humà ampliar la seva cultura i horitzons musicals. El problema, doncs, no està a cap lloc més que a les grans dicogràfiques, que veuen baixar el seu volum de vendes. Però he llegit més d'un cop que, de cada disc venut, l'artista en qüestió rep com a màxim un 0,7% del preu, en els casos de les grans discogràfiques. Per posa un exemple, per un disc que es troba al mercat a un preu de 20 euros, l'artista rebrà uns 14 cèntims. On van a parar la resta de calers? deixant de banda els costos de producció i adicionals, el gruix dels beneficis se'n van, de nou, a les grans discogràfiques.

Se sol parlar dels artistes com a principals afectats per la pirateria musical, però no es té en compte que aquests subsisteixen gràcies als seus concerts i al merchandising venut, per exemple. No podria ser, doncs, que Internet no jugués el paper de dolent en aquesta pel·lícula, sinó que suposés una plataforma de llançament per a artistes independents i amb pocs mitjans? Tenim el cas de MySpace, per exemple. Gràcies a aquesta plataforma, grups com Arctic Monkeys han batut rècords de vendes amb 363.736 còpies en una setmana.

I no només han estat els nous grups independents els que han apostat per Internet com a plataforma de llançament. Gent tan consolidada com David Bowie o Radiohead han sapigut adaptar els seus productes als nous formats, inventant noves formes de distribució on tohom hi surt guanyant (i gràcies a les quals han aconseguit la publicitat que han fet gratuïtament els mitjans de comunicació dels seus productes).

Els consumidors, els nous pirates del segle XXI, defensen la pirateria recolzant-se en l'elevat preu dels cd's. Perquè no oferir material inèdit als discos? Perquè no adaptar les formes de distribució? Perquè no oferir als consumidors alguna cosa més?

I si no és el preu l'únic culpable i el que passa és que, al tenir un accés més ampli als productes musicals, adquirim més cultura en aquest camp i ens tornem, en conseqüència, més exigents amb el que comprem?

Almenys en la meva experiència, Internet m'ha servit per anar més enllà de les ràdiofòrmules repetitives de les radios comercials, per deixar d'empassar-me tot el que m'enxufaven sense parar-me a escoltar què era el que realment m'agradava.

Jo piratejo. Però us asseguro que mai m'he comprat tans cd's (originals, s'entén) com ara.

Per què kultura s'escriu amb k

Kultura s'escriu amb k és un espai dedicat a tot allò que forma part del món de la música, les arts escèniques, la literatura, el cinema... l'art en el sentit més ampli de la paraula.
La idea del blog és crear un espai on tots aquests elements hi tinguin cabuda, de forma informal, i on, qui vulgui, pugui recolzar o desmuntar tot el que aquí diré.
kultura també s'escriu amb k, precissament, per ser la kultura un món tan ampli que resulta impossible d'encassellar dins uns límits.