El repte

Després d'un primer treball lloat per la crítica mundial, amb el reconeixement del panorama indie internacional, i que va aconseguir vendre moltes més còpies del que s'esperava amb el seu llançament,The Long Blondes han tornat a fixar tots els ulls en ells.

The Long Blondes és una banda de rock alternatiu que va néixer a Sheffield(Anglaterra)fa només 3 anys. L'estil personal de la seva vocalista, Kate Jackson (que forma part de la llista de gent cool de la NME i de la del diari The Guardian), va portar-los a les llistes d'èxits amb el seu primer single Another weekend without make-up, tot un himne a les pistes de ball actualment. Els èxits van seguir amb el que fou el seu segon single, Once and never again i, un cop més, amb el seu primer àlbum, Someone to drive you home.

Però per un grup que debuta a lo grande amb el seu primer treball, el repte arriba amb el segon, el repte de no decebre els fans que els lloaven amb l’anterior, el repte de no decebre una crítica ansiosa per destrossar el hype del moment.

I és llavors quan es fa públic el seu primer single, Century, un tema fora de l’estil habitual del grup, que s’inclina més per una mena de pop rock electrònic que pel seu punk rock habitual. Però és llavors quan es descobreix que el grup ha optat pel més inteligent. Després d’un treball com Someone to drive you home existien dues possibilitats: la d’optar per seguir la seva linea habitual o la d’arriscar i probar altres gèneres musicals. El problema? La primera d’elles els portaria, de ben segur, a la fatalitat de les crítiques que parlen d’un más de lo mismo, un problema habitual amb els segons treballs d’aquest tipus de grups musicals.

Les seves comparacions amb d’altres grups de punk rock amb vocalistes femenines com Blondie són inevitables. De fet, ells no tenen cap problema en assenyalar-los com una de les seves influències més directes. De la mateixa manera que Debbie Harry i els seus van optar per evolucionar amb el seu so (del punk rock a les pistes de ball i fins i tot, a un dels primer raps de la història), The Long Blondes han optat a Couples per arriscar una mica més que en l’anterior treball, combinant el seu estil habitual (que es deixa veure sobretot a peces com Here comes the serious bit o the couples) amb una mica d’elecrtrònica (Century) i, fins i tot, barrejant-ne tots dos (a temes com Guilt, segon single del treball).

Jo segueixo donant-los el meu vot de confiança. I és que The Long Blondes van arribar trepitjant fort, i no pensen marxar.



Els The Long Blondes de Someone to drive you home:



Els The Long Blondes de Couples:

(+ homenatges) El rei també en mereix.

Elvis Aaron Presley va néixer a Mississipi l’any 1935 i, a més de convertir-se en un dels icones del segle XX després de la seva mort, va desenvolupar una important carrera com a cantant, compositor, i actor.
Elvis no va tenir una infància fàcil: els problemas econòmics dels seus pares van obligar-los a mudar-se a Memphis, on van començar una nova vida i on Elvis va rebre la seva primera guitarra amb només deu anyets.
De la seva ascendència Cherokee conservava el gust per la música índia, que escoltava dia i nit com també feia amb el gospel, el doo-wop, el country, el pop i el blues.


L’any 1955 va ser clau per a la carrera d’Elvis que, després d’aconseguir un petit èxit a Memphis, va fer el salt a una discogràfica major, a canvi d’un contracte amb temps limitat i un Cadillac. La dècada dels 60 estaria marcada pel fenómeno del rei del rock, que era capaç de fer tremolar milers de fans embogides amb el seu inimitable moviment de cadera.
A partir dels 70, però, els seus excesos amb el menjar i la seva dependència a les drogues van començar a deteriorar-lo encara més, en un moment en què la seva separación del seu gran amor, Priscilla, l’havia sumit en una profunda depressió.
La madrugada del 16 d’agost de 1976 Elvis és trobat inconsciente al bany de la seva mansió Graceland i, poc després, és tarsladat a l’hospital on és finalmente declarat mort. Elvis, el rei, havia mort i els Estats Units io el món sencer van plorar la seva marxa.


75 àlbums d’estudi, diversos recopilatoris, pel•lícules, incomptables gires… que l’han convertit en un dels artistes amb més beneficis després de la seva mort. I és que Elvis va ser i sempre serà el rei del rock. Jo no sóc capaç d’escollir-ne només una, però em quedare amb dos temes que no imagino en boca de ningú més. Espero que us agradin.

Summercase 2008

Ara que ja tinc la meva entrada ben guardada, ja puc publicitar el que segur serà un dels millors festivals de l'estiu. I és que el Summercase està ja al nivell de festivals tan importants com el FIB Heineken, i si bé potser el seu format és menys atractiu (al mig de la ciutat de Barcelona i amb un cartelazo concentrat en només dos dies), pagar els 115 euros de la seva entrada (PAM!) no m'ha fet tant mal com m'esperava. I és que aquest any el Summercase arriba fort. El millor, Blondie en concert (no moriré sense tenir a Deborah Harry a menys de 20 metres de distància). Si no us ho creieu, mireu quin cartell:

DIVENDRES 18 JULIOL

Blondie, Grinderman, Interpol, Maxïmo Park, Primal Scream, The Verve, 2manydjs, Cornelius, Edwyn Collins, Etienne de Crécy, Ian Brown, The Long Blondes, We are Scientists, Cadence Weapon, Hidrogenesse, Juan MacLean, One night only, Patrice, Santogold, Sons & Daughters.

DISSABTE 19 JULIOL:

The Breeders, Kaiser Chiefs, Kings of Leon, Mogwai, Los Planetas, Sex Pistols, Cansei de Ser Sexy, Foax, The Kooks, M.I.A, The Raveonettes, The Stranglers, Tiga, Biffy Clyro, Los Campesinos!, Mystery Jets, Pete & The Pirates, Shout out louds.



La meva selecció:

(+ homenatges) Ara i sempre.

A mi les coses em van a èpoques. Em ve la època de l'electrònica, la època del pop i la època del rock. I em dona per escoltar un disc tot el dia, quan m'aixeco pel matí, quan estic dinant, quan estic a l'ordinadr i quan em vaig a dormir per les nits. I el que sol passar és que acabo ratllant els discos, i fins i tot agafant-los certa mania. I el que sol passar també és que, passat un temps, els torno a recuperar i recordo de nou perquè m'acompanyaven durant tot el dia.

Nirvana, banda de grunge, va néixer a Washington l’any 1987. Kurt Cobain i Krist Novoselic s’havien conegut dos anys abans i després de participar junts en dos projectes, el dels The Sellouts I el de Fecal Matter, el grup va anar evolucionant cap a una nova formació fins a formar el que l’any 88 es coneixeria oficialment com Nirvana. Va ser precissament a principis dels 90, quan el grup va començar a treballar amb el productor Butch Vig per grabar el seu segon àlbum d’estudi. D’aquí, a ser descoberts per DGC Records i grabar el seu primer disc amb una companyia important, Nevermind.


Nevermind és un dels pocs exemples d’èxit repentí d’un disc publicat als 90. El grup provenia de l’escena independent de Seattle i amb el seu llançament, va ser capaç fins i tot de desbancar el mateix Michael Jackson de les llistes d’èxits. Les seves expectativas de vendes, en un principi, no superaven les 500.000 còpies i finalment, l’àlbum va rebre tres discos de platí en 6 mesos als Estats Units. Nirvana són considerats, des d’aquell moment, com els responsables d’acabar amb l’era del hair metal i de popularitzar enormement el gènere del rock alternatiu.

Kurt Cobain, cantant i guitarrista de la banda, va casar-se amb la cantant Courtney Love l’any 82, i va convertir-se poc després en pare d’una nena. Començava llavors una època plena de gires mundials i llançaments de nous treballs com In Utero o Incesticide, i començava també a extendre’s la fama de nois dolents del grup, alimentada pels seus altercats amb la MTV o amb els Guns’n’roses i la destrucció dels seus instruments que sempre servia per acabar els seus concerts.
La llegenda arribaria quan el 8 d’abril de 1994, després de cancel•lar una gira per Europa pels problemes de Cobain amb l’alcohol i les drogues, va ser trobat mort per un electricista a la seva residència a Seattle. L’autòpsia va concluir que havia mort 3 dies abans després de disparar-se amb una escopeta. Començava així el mite de Cobain, que va marcar un abans i un després per a joventut dels 90.

A Nirvana se’ls atribueixen gran quantitat de mèrits i el seu capdavanter, Kurt Cobain, ha estat considerada una de les figures més influents de la passada dècada. Al voltant de la seva mort encara giren mil llegendes que, fins i tot, acusen la seva pròpia dona de la seva mort. Sigui com sigui, jo em quedo amb el seu Nevermind, un dels discos més importants del rock dels 90.

Xiana Arias arriba per inspirar

Avui mateix, a la facultat de lletres de l'Autònoma, alguns pocs privilegiats hem pogut comptar amb la presència de Xiana Arias, poetissa gallega de només 24 anys que compta ja al seu currículum amb el primer premi nacional de poesia Xosemaria Pérez Parallé.

Enmarcada dins el cicle "Converses amb..." Arias ha aprofitat la seva visita a la ciutat comtal, amb motiu del "Maio Cultural Galego", per deixar-se veure per la Universitat Autònoma i explicar al seu públic què és i d'on ve la seva poesia.

La conferència ha girat entorn d'un eix bàsic: les influències directes sobre la seva pròpia obra, el que ens ha servit als assistents per conéixer una mica millor el panorama actual literari a Galicia i, de pas, per apuntar uns quants noms interessants per descobrir (María do Febreiro, Daniel Salgado, Ronsel...).

Per mitjà d'alguns fragments de l'obra d'aquestes influències, Xiana Arias anava interelacionant la seva pròpia collita amb la d'altres poetes contemporanis gallegs.

La intenció d'aquest post improvisat no és altra que la de deixar constància aquí de la sorpresa que m'he endut en veure-la. En veure una noia de 24 anys, amb un premi de poesia de reconeixement nacional a les seves espatlles, amb més d'una obra publicada, i treballant a la ràdio pública gallega precissament amb un programa de ràdio dedicat a la cultura gallega, tan amagada, tan ignorada, però tan rica.


Camiña a mesma rúa en sentido contrario:
pode tropezar pero pode non tropezar.
“Ti liches a Constitución Europea?”
(Non sabía que podía pasarse)
Quen anda detrás do Kevin Costner?
“Por exemplo, a min
gústame o hip hop dos grupos da zona do South Central
porque falan do que viven, historias dos Bloods e dos Creeps”.
(A mareada Sara tiña unha nariz de ouro
non sabía que podía pasarse e
botou a correr, correr, correr, correr, correr)
Se Sara avanzase pola rúa paralela
escoitaría unha nena berrar que non pensa comer a sopa.
—a canto vai?
—barato neniña, eu non vendo nada caro
para gañar uns pesos namais.
É unha moza e alguén debería sacudila
coma roupa mollada.
Cando vou saír desta cidade?
Onde metería o chisqueiro?
Gustaríame estar noutro lado?
Onde metería o chisqueiro?
Dá unha calada ou dúas.
Afógase ao correr, correr, correr, correr.
“Para cada Coldplay debe de haber un antídoto.
O reggaetón paréceme perfecto”.
Se Sara estivese dous metros máis adiante
caeríalle cuspe na diadema de flores azul e branca.

(fragment de "morte xitana e ti" de Xiana Arias)

Sputnik, mi amor

Que quedi patent aquí , que a mi la cultura no m’entra només per les orelles. De fet, no sé ben bé perquè mai no he escrit res sobre el que he llegit últimament. I és que, des de fa un temps, potser per la reducció d’estrés (i també, perquè no, perquè porto un temps minimitzant la dosi d’alcohol i de decibels els caps de setmana), ja fa algun temps que he recuperat el gust per llegir. El gust per tirar-me al balcó amb un llibre amb el sol a la cara, o el gust per fullejar-lo abans de dormir, no sé si soc prou gràfica.

El cas és que la meva darrera lectura, mereix, almenys, unes paraules. Humilment, que jo de crítica (encara que no quedi molt bé dir-ho si aspiro a dedicar-me a això) en sé ben poc, i molt menys, de literatura. Ja se sap, ja ho vaig deixar clar fa algun temps, jo les coses les agrupo en dos blocs: les que em diuen alguna cosa, i les que no em diuen res.

Sputnik, mi amor, de Haruki Murakami, ha estat la meva última inversió en lo que a paper i tinta es refereix.

Haruki Murakami és un escriptor japonés nascut a Kyoto el 1949. Després de formar-se en literatura al Japó, Europa i els Estats Units, Murakami es va convertir ja fa uns anys en un escriptor reconegut a tot el món, comptant al seu currículum amb més d’un best-seller. El més internacional, Tokyo Blues.

Sputnik, mi amor, és la seva cinquena novel•la. Publicada el 1999, Murakami ens narra aquí la història de tres personatges, la Myu, la Sumire i el seu enamoradís amic. Des de la intimitat més reveladora, el protagonista narrador, professor d’una escola de primària a Tokio, ens explica la història de Sumire, la seva amiga de la universitat, per la que sent un amor desgarrador, que coneix a la Myu, un personatge que amaga darrere una mena de màscara les experiències més complexes. A través d’una trama que es desenvoluparà entre la seva ciutat i alguns escenaris europeus, Murakami serà capaç de posar en paraules els pensaments més íntims arribant, fins i tot, a tocar una altra dimensió.

Algú me’l va recomanar i jo, refiant-m’hi, li vaig donar una oportunitat sense saber ni la més mínima dosi del seu argument. I la caixera de la FNAC també va fer-ho, però aquesta és una altra història. El cas és que, havent acabat de llegir-lo fa aproximadament 30 minuts, sento la necessitat de deixar aquí aquestes paraules. I també de dir que em sembla un llibre rodó. Així de fàcil. Murakami sap utilitzar cada paraula en el moment oportú, construint un estil que combina aquells moments en què no pots evitar rellegir una frase, amb l’estil més directe i informal, el més proper. Combinant un argument atractiu amb aquelles idees que et fan tancar el llibre i mirar per la finestra quan vas llegint al tren. I això és exactament el que he fet en acabar-lo.


“Cuando estoy ante ella, ese hueso del óido empieza a matraquear. Como un fûrin de finas conchas. Y deseo que me abrace fuerte. Abandonarme por completo. Si eso no es deseo sexcual, lo que corre por mis venas es zumo de tomate”

Segons crònica. "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció"

De la mà de Juan Gabriel Vásquez, escriptor, Gerardo Marín, editor d'Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i David Vidal com a moderador, s'iniciava dimecres a dos quarts de cinc la conferència titulada "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció", enmarcada dins el cicle de xerrades d'aquests dies sobre periodisme cultural i humanitats.

La conferència s'inicià amb la intervenció de Juan Gabriel Vásquez, fent una introducció a la sala sobre què és i com va sorgir el terme i la corrent anomenats "nou periodisme". Si bé aquest moviment s'inicia oficialment cap als anys 60 del segle XX de la mà, especialment, de Tom Wolfe, per a Vásquez existeixen molts precedents anteriors que permeten parlar dels inicis d'aquest nou periodisme. Entre els més destacats, algunes obres de Defoe (escrites al s. XVIII) o la tensió entre periodisme i ficció al segle XIX, en què van jugar un paper destacat publicacions com la Pallmall Gazette (que va apostar per les entrevistes dinàmiques de caràcter per atreure els seus lectors)o el fet que la premsa comencés a massificar-se, amb les conseqüències d'un augment de la publicitat, dels ingressos i l'aposta per un llenguatge més clar i senzill que permetés arribar a aquest públic cada cop major.
També, per a Vásquez, existeix una altra figura importantíssima per a aquesta corrent, com ho és Truman Capote. Truman Capote, conegut especialment per la seva novel·la de no ficció "A sangre fría" era fill d'aquesta generació d'escriptors grisos, massa simplificats, i creia que aquests, que cada cop es miraven més el melic, havien de sortir al món i dialogar amb ell, i així va arribar a una de les màximes d'aquest nou periodisme: tractar la realitat sense ficció amb les eines de la ficció.

La segona de les intervencions de la xerrada, a càrrec de l'editor Gerardo Marín, va tirar pel mateix camí que la anterior, complementant la visió de Vásquez, i aportant noves dades sobre el naixement d'aquest corrent periodístic. Per a Marín, Tom Wolfe va aprofitar el que havien deixat ja com a legat altres periodistes, amb la diferència de que va elaborar un manifest, l'any 1973, que incloïa les bases d'aquest "Nou periodisme". En Gerardo Marín no veu aquest nou periodisme a Europa. Segons ell, encara no ha arribat més que en alguns articles o diaris en especial, tot i que és un gènere interessantíssim: "la realitat aporta tantes històries que no és necessari inventar res".

La darrera de les intervencions, a càrrec de l'escriptor i periodista Gabi Martínez, va resultar potser una de les més polèmiques, i l'encarregada de suscitar el debat tant entre els membres de la taula com entre els assistents. Com a punts més interessants del seu discurs, la reivindicació de la 1a persona per desacomplexar els periodistes, així com l'autocensura que moltes vegades s'autoimposen, l'encarregada, precisament, de que aquest "nou periodisme" no hagi arribat encara a Europa. Per a Gabi Martínez falta parlar de les persones en primera persona, el periodisme no ha de marcar les distàncies amb la societat a la que, al cap i a la fi, s'està dirigint: "el secret està en fer un relat que connecti amb la gent, que li arribi, encara que aquest tingui un 2% de ficció".

A partir d'aquest moment, el debat estava servit a la sala. La posició d'aquest darrer conferenciant contrastava en bona mesura amb la dels seus companys de taula, sobre la possibilitat o no de realitzar un treball de nou periodisme, amb tota la reconstrucció de fets i detalls que necessita, sense recorrer a una dosi mínima de ficció.

Com a éssers subjectius que som, amb els nostres cinc sentits que són, ens agradi o no, el nostre mitjà de percepció, trobo impossible una recreació dels fets 100% fidel a la realitat, començant per les nostres percepcions, i acabant per les percepcions del públic a qui entrevistem, que no deixa de ser, tampoc, un públic (o implicat) subjectiu. Dit això, sí aposto per una investigació el més acurada possible, sempre sent conscients dels límits que ens imposa la nostra pròpia persona, com a éssers subjectius que som.

La conferència va tancar-se dimecres amb un ambient força animat i també, perquè no, amb l'esperança d'un periodisme exhaustiu, que pugui ser compatible amb la precissió, la profunditat, i amb l'utilització de les eines més literàries, que no deixen de ser un recurs tan vàlid com els demés.


(Algunes de les recomanacions literàries dels conferenciants:
-Foster Wallace: "Hablemos de langostas"
-Emmanuel Carrère: "El adversario"
-Norman Mayler: "La canción del verdugo"
-Col·lectiu Carlota Tolosa: "La torna de la torna".)