Si volem anar al cinema avui tenim molt on escollir: tenim ciència ficció amb Iron Man (i veure si Robert Downey Jr no hi apareix massa demacrat), una mica de drama espanyol amb Un poco de chocolate, la nova de Depardieu... Però sempre la mateixa oferta a les multisales. Ei, però existeix vida més enllà de Cinesa.
El cinema Verdi Park, per exemple, és un dels pocs que inclou aquests dies a la seva cartellera la nova de Michel Gondry, Be Kind, rewind (traduïda aquí com "Rebobíname porfavor").
Si bé aquesta no segueix l'esquema (o antiesquema, millor dit) que va seguri Gondry amb Olvídate de mi o La ciencia del sueño, i en aquest cas ens trobem amb una comèdia amb plantejament, nus i desenllaç, no per això no hem de donar-li una oportunitat.
I és que de tant en tant s'garaeixen aquest tipus de pel·lícules, d'aquestes que et deixen un somriure al sortir del cinema. Una d'aquestes pelis "sanes", no sé si m'enteneu.
Molts dels fans de Gondry, acostumats a les estructures narratives més aviat desestructurades, i a aquelles històries que copsen l'espectador, poden veure aquí massa simplicitat o fins i tot certa banalitat.
Jo prefereixo veure una altra intenció. Precisament, aquesta que aconsegueix Gondry amb Be kind, rewind. Aquest somriure que triga en marxar. I tot això, amb l'enginy de sempre del director, tant present aquí com a les seves altres pel·lícules.
(No perdre's la versió dels Caçafantasmes. No té desperdici)
http://www.bekindmovie.com/
The sound of silence
dimecres, 30 d’abril del 2008
dimarts, 29 d’abril del 2008
El GRAN desconegut
Potser no coneixeu a Toumani Diabaté. Fins aquest mateix matí, jo tampoc. En Toumani Diabaté és un músic nascut a Bamake el 1965, i l'encarregat de la internacionalització de la kara, una mena d'híbrid entre l'ara i el laúd procedent de l'Àfrica Occidental.
El cas és que Toumani, tan desconegut per molta gent, ha col·laborat ja amb artistes consolidassíssims (i molt diversos) com Björk, Ketama o Hans Zimmer. I, com d'altres músics africans (el cas més conegut és el de Youssou N'Dour) va més enllà de la música per intentar lluitar amb la seva influència per un món millor: "El meu combat és de pau, d'amor, solidaritat, tolerància i mútua comprensió. Avui tothom vol diners, cases, cotxes.. ens oblidem de pensar en el nostre interior. Hem d'apagar el foc que portem a dins. Quan ho aconseguim, ens serà més fàcil apagar el que hi ha allà fóra".
Després de 20 anys de carrera musical, acaba de publicar el seu primer disc en solitari, que va gravar en només dues hores, tal i com va sortir a la primera. Com sempre, deixant-se portar per la seva música, aquella que tothom que l'escolta defineix com "mística".
D'entre els seus reconeixement més importants cal resaltar el que va fer-li l'astrofísic Cheik Modibo, integrant de la NASA, que va col·locar la seva música a les estacions espacials: "cada matí la meva música despertava als astronautes".
La intenció d'aquesta petita ressenya no és més que la de deixar empremta aquí d'alguna cosa diferent a la que, potser per ignorància, no solem posar-hi massa atenció. Potser no és el Nacho Vegas, ni els The Clash, ni Garbage, però ja se sap, el llenguatge de la música és universal. Alguna cosa bona havia de tenir la globalització.
El cas és que Toumani, tan desconegut per molta gent, ha col·laborat ja amb artistes consolidassíssims (i molt diversos) com Björk, Ketama o Hans Zimmer. I, com d'altres músics africans (el cas més conegut és el de Youssou N'Dour) va més enllà de la música per intentar lluitar amb la seva influència per un món millor: "El meu combat és de pau, d'amor, solidaritat, tolerància i mútua comprensió. Avui tothom vol diners, cases, cotxes.. ens oblidem de pensar en el nostre interior. Hem d'apagar el foc que portem a dins. Quan ho aconseguim, ens serà més fàcil apagar el que hi ha allà fóra".
Després de 20 anys de carrera musical, acaba de publicar el seu primer disc en solitari, que va gravar en només dues hores, tal i com va sortir a la primera. Com sempre, deixant-se portar per la seva música, aquella que tothom que l'escolta defineix com "mística".
D'entre els seus reconeixement més importants cal resaltar el que va fer-li l'astrofísic Cheik Modibo, integrant de la NASA, que va col·locar la seva música a les estacions espacials: "cada matí la meva música despertava als astronautes".
La intenció d'aquesta petita ressenya no és més que la de deixar empremta aquí d'alguna cosa diferent a la que, potser per ignorància, no solem posar-hi massa atenció. Potser no és el Nacho Vegas, ni els The Clash, ni Garbage, però ja se sap, el llenguatge de la música és universal. Alguna cosa bona havia de tenir la globalització.
dimarts, 22 d’abril del 2008
My Generation
I perquè no us quedeu sense més flashbacks, aquí va el meu petit homenatge als The Who. Abans, ara i sempre.
Roger Daltrey, Pete Townshend, John Entwistle i Keith Moon, van juntar-se per primer cop a Londres l’any 1962 sota els noms de The Detours i The High Numbers, fins a trobar la formula que els portaria a l’èxit, The Who. Després de tres anys formant-se i fent concerts per les sales de la seva ciutat, els The Who assolirien l’èxit amb el seu single My Generation, i es convertirien, així, en un dels grups més influents de la història del rock. Si bé la seva formació ha desaparegut quasi per complet, degut a les morts de dos dels seus components, els The Who van tornar a pujar-se als escenaris l’any 2006, després de separar-se durant una bona temporada.
Als The Who se’ls atribueixen una gran quantitat de mèrits: el de crear el gènere de la òpera rock amb els seus dos treballs Tommy i Quadrophenia, el de ser precursos d’altres gèneres com el punk o el britpop, el de ser un referent per a la cultura mod i, fins i tot, el de posar música al servei de la popular sèrie de televisió CSI.
Però els The Who no van tenir-ho fàcil. Després d’una temporada assolint contínuament els números 1 de les llistes d’èxits durant els anys 60 i 70, va començar una època molt dura per al grup: els problemes de Townshend amb les drogues i l’alcohol augmentaven i Moon va morir per una sobredosi de pastilles que utilitzava per lluitar contra el seu alcoholisme. A tot això se li va sumar el tragic accident que va tenir lloc a un dels seus concerts l’any 1979, quan una estampida de fans va provocar la mort d’11 persones.
Els The Who no podien suportar-ho tot. Només tornarien a juntar-se als escenaris amb motiu del Live Aid del 1985 i a d’altres concerts benèfics similars.
L’any 2006 “Endless Wire”, el nou àlbum del conjunt, ja sense Moon i Entwistle, va surtir al mercat, i els The Who van iniciar una gira mundial de gran èxit.
The Who sings my generation, va ser publicat l’any 1965 i han estat molts els critics que l’han inclòs a les seves llistes dels discos més importants de la història del rock. Com a carta de presentació, jo em quedo amb el seu primer número 1,My generation, tot un himne del rock’n’roll que inclou perles com aquesta:
La gent tracta de deprimir-nos
Només perquè sortim
Les coses ells les miren amb un fred atroç
Espero morir abans d’envellir. Aquesta és la meva generació, nena.
Roger Daltrey, Pete Townshend, John Entwistle i Keith Moon, van juntar-se per primer cop a Londres l’any 1962 sota els noms de The Detours i The High Numbers, fins a trobar la formula que els portaria a l’èxit, The Who. Després de tres anys formant-se i fent concerts per les sales de la seva ciutat, els The Who assolirien l’èxit amb el seu single My Generation, i es convertirien, així, en un dels grups més influents de la història del rock. Si bé la seva formació ha desaparegut quasi per complet, degut a les morts de dos dels seus components, els The Who van tornar a pujar-se als escenaris l’any 2006, després de separar-se durant una bona temporada.
Als The Who se’ls atribueixen una gran quantitat de mèrits: el de crear el gènere de la òpera rock amb els seus dos treballs Tommy i Quadrophenia, el de ser precursos d’altres gèneres com el punk o el britpop, el de ser un referent per a la cultura mod i, fins i tot, el de posar música al servei de la popular sèrie de televisió CSI.
Però els The Who no van tenir-ho fàcil. Després d’una temporada assolint contínuament els números 1 de les llistes d’èxits durant els anys 60 i 70, va començar una època molt dura per al grup: els problemes de Townshend amb les drogues i l’alcohol augmentaven i Moon va morir per una sobredosi de pastilles que utilitzava per lluitar contra el seu alcoholisme. A tot això se li va sumar el tragic accident que va tenir lloc a un dels seus concerts l’any 1979, quan una estampida de fans va provocar la mort d’11 persones.
Els The Who no podien suportar-ho tot. Només tornarien a juntar-se als escenaris amb motiu del Live Aid del 1985 i a d’altres concerts benèfics similars.
L’any 2006 “Endless Wire”, el nou àlbum del conjunt, ja sense Moon i Entwistle, va surtir al mercat, i els The Who van iniciar una gira mundial de gran èxit.
The Who sings my generation, va ser publicat l’any 1965 i han estat molts els critics que l’han inclòs a les seves llistes dels discos més importants de la història del rock. Com a carta de presentació, jo em quedo amb el seu primer número 1,My generation, tot un himne del rock’n’roll que inclou perles com aquesta:
La gent tracta de deprimir-nos
Només perquè sortim
Les coses ells les miren amb un fred atroç
Espero morir abans d’envellir. Aquesta és la meva generació, nena.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Una més de recomanacions
Ja ho deia Borrazás, “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”, i d’entre tota la oferta, que no és poca, jo em quedo amb això:
http://dameunadecuarto.blogspot.com/
La Boulangerie Cultural ens convida a tastar infinitat de delicatessens, des de les musicals fins a les cinematogràfiques. La música en viu hi té un paper destacat (allà hi trobaràs una selecció molt estudiada dels concerts i festivals de la setmana) i com no podria ser d’altra forma, navegarem pels seus escrits acompanyats pel cruasound, amb música especialment seleccionada pel seu autor.
D’entre tots els blogs musicals, encara que no ho sigui exclusivament, jo em quedo amb aquest. Perquè té el millor pa de la xarxa.
http://nosoynadaindie.blogspot.com/
Amb un “no country for indie people” s’obre aquest espai dedicat a tot allò relacionable amb el món de la cultura, des de la seva vessant més “estrictament” cultural fins a la part més “choni” de l’assumpte. Aquí hi trobaràs de tot: música, cinema (l’autora en qüestió inverteix quasi íntegrament els seus fons en una o dues visites obligades al cinema cada setmana)... I tot això acompanyat de material audiovisual seleccionat per a tots nsoaltres. “No soy nada indie” aposta per les crítiques argumentades i en profunditat. SI busqueu superficilitat, aquest no és el vostre lloc.
http://puticienta.blogspot.com/
Per a tots aquells que busquin alguna cosa més, deixar captivar-se per les paraules. De la mà de Puticienta parlarem de literatura, música, cinema i de tot el que vulguem. Tot, amb la seva particular visió del món i més encara, la seva particular forma d’expressar.se. Un blog per gaudir amb les paraules, no hi ha altra forma de dir-ho.
http://laficciodelesparaules.blogspot.com/
La ficció de les paraules és un espai realitzat, no sé com dir-ho, amb carinyo posat sobre cada tema tractat o sobre cada paraula escollida. Aquí trobarem cultura en tots els sentits: crítiques cinematogràfiques, fotografia, literatura... i a més de tot això, reflexions de la seva autora. Potser poques paraules, però molt ben escollides.
http://laureta86.blogspot.com/
Si bé el “sentir i expressar” tracta molts temes diferents dins el que podríem considerar “cultura” (música, cinema, etc.) aquí la dansa ocupa un lloc especialment important. Per aprofitar la pròpia experiència que l’autora té en aquest camp. Val la pena.
http://dameunadecuarto.blogspot.com/
La Boulangerie Cultural ens convida a tastar infinitat de delicatessens, des de les musicals fins a les cinematogràfiques. La música en viu hi té un paper destacat (allà hi trobaràs una selecció molt estudiada dels concerts i festivals de la setmana) i com no podria ser d’altra forma, navegarem pels seus escrits acompanyats pel cruasound, amb música especialment seleccionada pel seu autor.
D’entre tots els blogs musicals, encara que no ho sigui exclusivament, jo em quedo amb aquest. Perquè té el millor pa de la xarxa.
http://nosoynadaindie.blogspot.com/
Amb un “no country for indie people” s’obre aquest espai dedicat a tot allò relacionable amb el món de la cultura, des de la seva vessant més “estrictament” cultural fins a la part més “choni” de l’assumpte. Aquí hi trobaràs de tot: música, cinema (l’autora en qüestió inverteix quasi íntegrament els seus fons en una o dues visites obligades al cinema cada setmana)... I tot això acompanyat de material audiovisual seleccionat per a tots nsoaltres. “No soy nada indie” aposta per les crítiques argumentades i en profunditat. SI busqueu superficilitat, aquest no és el vostre lloc.
http://puticienta.blogspot.com/
Per a tots aquells que busquin alguna cosa més, deixar captivar-se per les paraules. De la mà de Puticienta parlarem de literatura, música, cinema i de tot el que vulguem. Tot, amb la seva particular visió del món i més encara, la seva particular forma d’expressar.se. Un blog per gaudir amb les paraules, no hi ha altra forma de dir-ho.
http://laficciodelesparaules.blogspot.com/
La ficció de les paraules és un espai realitzat, no sé com dir-ho, amb carinyo posat sobre cada tema tractat o sobre cada paraula escollida. Aquí trobarem cultura en tots els sentits: crítiques cinematogràfiques, fotografia, literatura... i a més de tot això, reflexions de la seva autora. Potser poques paraules, però molt ben escollides.
http://laureta86.blogspot.com/
Si bé el “sentir i expressar” tracta molts temes diferents dins el que podríem considerar “cultura” (música, cinema, etc.) aquí la dansa ocupa un lloc especialment important. Per aprofitar la pròpia experiència que l’autora té en aquest camp. Val la pena.
Qui és Risto Mejide?
Puc començar per plantejar-me per què jo, en un blog com aquest en què la música té un paper més que destacat, dedico temps i espai a parlar sobre aquest personatge. I dic personatge com podria dir fenomen de masses, però no persona. No sé si m’explico.
Trobar-se en Risto Mejide pel passeig de Gràcia, amb les seves ulleres de sol, no és difícil. Sobta especialment aquest Risto que, lluny de ser el borde al que ens té acostumats, saluda a qui el saluda i es fa fotos amb qui li demana.
I és que aquest no és el mateix Risto que, als càstings d’OT, va dirigir-se als concursants, per exemple, així: “tu en tu casa, ¿tienes espejos? ¿y los usas? Pues los usas muy mal”; ¿sabes qué pasa? Que a mi no me pagan lo suficiente como para tener que aguantarte”, i d’altres perles similars.
I la fòrmula de Risto no és nova; de fet, coneix tan bé el món de la televisió que sap exactament què vol trobar-se la gent a aquest mitjà, i encara més, a Operación Triunfo, que no deixa de ser un reality com ho són la Granja, Supervivientes, Gran Hermano i d’altres succedanis.
El que no coneix tant bé la gent sobre Risto Mejide és la seva exitosa carrera professional, havent format part de la docència de la carrera de publicitat a la Universitat de Barcelona durant 8 anys, havent treballat a les millors agències publicitàries del país i havent creat, de fet, la seva pròpia.
I si Risto Mejide és cada any més borde i més bèstia, és perquè som nosaltres precisament els que alimentem la personalitat d’aquest personatge amb més ànsies de crueltat. I si no mireu-me, jo mateixa acabo d’invertir el meu temps i el meu espai en dedicar-li unes línies.
Perletes Mejidianes:
diumenge, 13 d’abril del 2008
Hipnòtics
Final de festes d’un festival de la Plaça Odissea que es tanca amb un èxit més que evident. Després de les actuacions de Belmez i de Raülmoya y el trío Miniña, amb un èxit una mica més relatiu, el públic comença a amuntunar-se al voltant del gran escenari, esperant a veure aparéixer al gran Vegas i a la gran Rosenvinge que, tot s’ha de dir, no es deixen veure massa per la ciutat comtal.
Arriben i no decepcionen. No s’esperen moltes paraules de dos músics que s’expressen molt millor amb les seves cançons, i no hi han moltes paraules. Comptades amb conta-gotes: un “bona nit” susurrat de Rosenvinge, una mini presentació dels músics i un “sábado” també de Rosenvinge, i alguna cosa que no s’entén de Vegas, que no és el tema, però que sembla tenir problemes de vocalització (no direm perquè, que cadascú en tregui les seves conclusions).
El cas és que Vegas i Rosenvinge són d’un públic més aviat poc efusiu (molt diferent al cas de La Casa Azul), però no per això no hi posen ganes a l’escenari. I és que junts són encara millors que per separat, i això si que és difícil. Amb Rosenvinge al piano i Vegas a l’acústica s’inicia un concert tranquil, relaxat, que crea una atmósfera única que només ells són capaços de crear. Tema d’obertura, “Ayer te vi”, un dels seus temes més íntims i desgarradors.
A partir d’aquí s’inicia un concert on Rosenvinge està molt més present, amb alguns dels seus grans èxits com a solista com Tok Tok o Sábado, amb el magnífic regal d’un Vegas posant “alguna cosa més” amb els seus cors, i alguna cançó en solitari de l’asturià, entre les que destaca especialment la versió en duet de “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, un dels pocs moments de la nit en què tot el públic coreja a la parella a l’uníson. I tot això, amb els seus 7 talls “fatals” que semblava difícil, però que sonen molt millor en directe.
I Vegas i Rosenvinge se’n van com han vingut, amb poques paraules, però deixant aquella atmòsfera que només ells són capaços de crear. I jo que marxo a casa i segueixo tararejant aquell “sha la la la la la…”.
Tan diferente, tan natural…tan superguay!
Fa només un any el festival de la Plaça Odissea organitzat pel centre comercial del Maremagnum (suposem que per atreure el públic a un espai cada cop més abandonat) va tancar-se amb un èxit més aviat relatiu. Amb l’objectiu d’omplir el seu cartell de grups barcelonins de l’escena indie musical (Antinconceptivas, Sibyl Vane…) el nou festival va presentar-se al públic com alguna cosa que prometia bastant però sobre la que no s’hi van posar gaires ganes (la petita carpa de 20 metres quadrats que s’hi va muntar n’és un bon exemple). Així doncs, el primer festival de la Plaça Odissea, que pretenia convidar al públic al escenari privilegiat del Maremagno amb l’arribada del bon temps i el mar de fons, va passar més aviat desapercebut.
Tot el contrari amb el que ha passat aquest any, quan l’escena indie ja no ho és tant i un dels seus estandards s’ha presentat al festival per representar Espanya a Eurovisió. El resultat: un Maremagnum que dijous passat rebossava de pitillos, converse i demés parafernàlia indie. Però aquest és un altre tema. El cas és que una servidora, que pretenia trobar-se amb un panorama semblant al de la passada edició del festival, es va trobar en arribar amb un escenari inmens, digne d’un Summercase o d’un FIB, i milers de pitillos.
Després del magnífic espectacle de DJ Amable, que sembla currar-s’ho més encara quan no punxa com a resident de la sala Razzmatazz i de l’error (si, he de dir alguna cosa dolenta) de la organització del festival de posar-lo a l’escenari com a inici de festa i no com a traca final per a fer ballar una mica al públic, arriba Milkyway i es fa la llum.
I ell sol(amb els seus sintetitzadors, el seu teclat i un joc de llums i projeccions audiovisuals) fa ballar a tot el públic animat, a més, pel bon temps i la calor que acompanyen la nit. Un concert on La Casa Azul es referma com el que és, la gran promesa de l’indie patri, i ens regala alguna coseta més com la seva particular versió de “Love is in the air” que fa ballar encara més al públic.
L’inesgotable Milkyway (inesgotable perquè no vaig cronometar-ho, però el concert va ser força llarg) se’n va amb la millor frase que podria utilitzar: “gràcies per no tenir prejudicis musicals”.
Superguay.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
