Avui mateix, a la facultat de lletres de l'Autònoma, alguns pocs privilegiats hem pogut comptar amb la presència de Xiana Arias, poetissa gallega de només 24 anys que compta ja al seu currículum amb el primer premi nacional de poesia Xosemaria Pérez Parallé.
Enmarcada dins el cicle "Converses amb..." Arias ha aprofitat la seva visita a la ciutat comtal, amb motiu del "Maio Cultural Galego", per deixar-se veure per la Universitat Autònoma i explicar al seu públic què és i d'on ve la seva poesia.
La conferència ha girat entorn d'un eix bàsic: les influències directes sobre la seva pròpia obra, el que ens ha servit als assistents per conéixer una mica millor el panorama actual literari a Galicia i, de pas, per apuntar uns quants noms interessants per descobrir (María do Febreiro, Daniel Salgado, Ronsel...).
Per mitjà d'alguns fragments de l'obra d'aquestes influències, Xiana Arias anava interelacionant la seva pròpia collita amb la d'altres poetes contemporanis gallegs.
La intenció d'aquest post improvisat no és altra que la de deixar constància aquí de la sorpresa que m'he endut en veure-la. En veure una noia de 24 anys, amb un premi de poesia de reconeixement nacional a les seves espatlles, amb més d'una obra publicada, i treballant a la ràdio pública gallega precissament amb un programa de ràdio dedicat a la cultura gallega, tan amagada, tan ignorada, però tan rica.
Camiña a mesma rúa en sentido contrario:
pode tropezar pero pode non tropezar.
“Ti liches a Constitución Europea?”
(Non sabía que podía pasarse)
Quen anda detrás do Kevin Costner?
“Por exemplo, a min
gústame o hip hop dos grupos da zona do South Central
porque falan do que viven, historias dos Bloods e dos Creeps”.
(A mareada Sara tiña unha nariz de ouro
non sabía que podía pasarse e
botou a correr, correr, correr, correr, correr)
Se Sara avanzase pola rúa paralela
escoitaría unha nena berrar que non pensa comer a sopa.
—a canto vai?
—barato neniña, eu non vendo nada caro
para gañar uns pesos namais.
É unha moza e alguén debería sacudila
coma roupa mollada.
Cando vou saír desta cidade?
Onde metería o chisqueiro?
Gustaríame estar noutro lado?
Onde metería o chisqueiro?
Dá unha calada ou dúas.
Afógase ao correr, correr, correr, correr.
“Para cada Coldplay debe de haber un antídoto.
O reggaetón paréceme perfecto”.
Se Sara estivese dous metros máis adiante
caeríalle cuspe na diadema de flores azul e branca.
(fragment de "morte xitana e ti" de Xiana Arias)
The sound of silence
dimarts, 20 de maig del 2008
dimecres, 14 de maig del 2008
Sputnik, mi amor
Que quedi patent aquí , que a mi la cultura no m’entra només per les orelles. De fet, no sé ben bé perquè mai no he escrit res sobre el que he llegit últimament. I és que, des de fa un temps, potser per la reducció d’estrés (i també, perquè no, perquè porto un temps minimitzant la dosi d’alcohol i de decibels els caps de setmana), ja fa algun temps que he recuperat el gust per llegir. El gust per tirar-me al balcó amb un llibre amb el sol a la cara, o el gust per fullejar-lo abans de dormir, no sé si soc prou gràfica.
El cas és que la meva darrera lectura, mereix, almenys, unes paraules. Humilment, que jo de crítica (encara que no quedi molt bé dir-ho si aspiro a dedicar-me a això) en sé ben poc, i molt menys, de literatura. Ja se sap, ja ho vaig deixar clar fa algun temps, jo les coses les agrupo en dos blocs: les que em diuen alguna cosa, i les que no em diuen res.
Sputnik, mi amor, de Haruki Murakami, ha estat la meva última inversió en lo que a paper i tinta es refereix.
Haruki Murakami és un escriptor japonés nascut a Kyoto el 1949. Després de formar-se en literatura al Japó, Europa i els Estats Units, Murakami es va convertir ja fa uns anys en un escriptor reconegut a tot el món, comptant al seu currículum amb més d’un best-seller. El més internacional, Tokyo Blues.
Sputnik, mi amor, és la seva cinquena novel•la. Publicada el 1999, Murakami ens narra aquí la història de tres personatges, la Myu, la Sumire i el seu enamoradís amic. Des de la intimitat més reveladora, el protagonista narrador, professor d’una escola de primària a Tokio, ens explica la història de Sumire, la seva amiga de la universitat, per la que sent un amor desgarrador, que coneix a la Myu, un personatge que amaga darrere una mena de màscara les experiències més complexes. A través d’una trama que es desenvoluparà entre la seva ciutat i alguns escenaris europeus, Murakami serà capaç de posar en paraules els pensaments més íntims arribant, fins i tot, a tocar una altra dimensió.
Algú me’l va recomanar i jo, refiant-m’hi, li vaig donar una oportunitat sense saber ni la més mínima dosi del seu argument. I la caixera de la FNAC també va fer-ho, però aquesta és una altra història. El cas és que, havent acabat de llegir-lo fa aproximadament 30 minuts, sento la necessitat de deixar aquí aquestes paraules. I també de dir que em sembla un llibre rodó. Així de fàcil. Murakami sap utilitzar cada paraula en el moment oportú, construint un estil que combina aquells moments en què no pots evitar rellegir una frase, amb l’estil més directe i informal, el més proper. Combinant un argument atractiu amb aquelles idees que et fan tancar el llibre i mirar per la finestra quan vas llegint al tren. I això és exactament el que he fet en acabar-lo.
“Cuando estoy ante ella, ese hueso del óido empieza a matraquear. Como un fûrin de finas conchas. Y deseo que me abrace fuerte. Abandonarme por completo. Si eso no es deseo sexcual, lo que corre por mis venas es zumo de tomate”
El cas és que la meva darrera lectura, mereix, almenys, unes paraules. Humilment, que jo de crítica (encara que no quedi molt bé dir-ho si aspiro a dedicar-me a això) en sé ben poc, i molt menys, de literatura. Ja se sap, ja ho vaig deixar clar fa algun temps, jo les coses les agrupo en dos blocs: les que em diuen alguna cosa, i les que no em diuen res.
Sputnik, mi amor, de Haruki Murakami, ha estat la meva última inversió en lo que a paper i tinta es refereix.
Haruki Murakami és un escriptor japonés nascut a Kyoto el 1949. Després de formar-se en literatura al Japó, Europa i els Estats Units, Murakami es va convertir ja fa uns anys en un escriptor reconegut a tot el món, comptant al seu currículum amb més d’un best-seller. El més internacional, Tokyo Blues.
Sputnik, mi amor, és la seva cinquena novel•la. Publicada el 1999, Murakami ens narra aquí la història de tres personatges, la Myu, la Sumire i el seu enamoradís amic. Des de la intimitat més reveladora, el protagonista narrador, professor d’una escola de primària a Tokio, ens explica la història de Sumire, la seva amiga de la universitat, per la que sent un amor desgarrador, que coneix a la Myu, un personatge que amaga darrere una mena de màscara les experiències més complexes. A través d’una trama que es desenvoluparà entre la seva ciutat i alguns escenaris europeus, Murakami serà capaç de posar en paraules els pensaments més íntims arribant, fins i tot, a tocar una altra dimensió.
Algú me’l va recomanar i jo, refiant-m’hi, li vaig donar una oportunitat sense saber ni la més mínima dosi del seu argument. I la caixera de la FNAC també va fer-ho, però aquesta és una altra història. El cas és que, havent acabat de llegir-lo fa aproximadament 30 minuts, sento la necessitat de deixar aquí aquestes paraules. I també de dir que em sembla un llibre rodó. Així de fàcil. Murakami sap utilitzar cada paraula en el moment oportú, construint un estil que combina aquells moments en què no pots evitar rellegir una frase, amb l’estil més directe i informal, el més proper. Combinant un argument atractiu amb aquelles idees que et fan tancar el llibre i mirar per la finestra quan vas llegint al tren. I això és exactament el que he fet en acabar-lo.
“Cuando estoy ante ella, ese hueso del óido empieza a matraquear. Como un fûrin de finas conchas. Y deseo que me abrace fuerte. Abandonarme por completo. Si eso no es deseo sexcual, lo que corre por mis venas es zumo de tomate”
divendres, 9 de maig del 2008
Segons crònica. "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció"
De la mà de Juan Gabriel Vásquez, escriptor, Gerardo Marín, editor d'Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i David Vidal com a moderador, s'iniciava dimecres a dos quarts de cinc la conferència titulada "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció", enmarcada dins el cicle de xerrades d'aquests dies sobre periodisme cultural i humanitats.
La conferència s'inicià amb la intervenció de Juan Gabriel Vásquez, fent una introducció a la sala sobre què és i com va sorgir el terme i la corrent anomenats "nou periodisme". Si bé aquest moviment s'inicia oficialment cap als anys 60 del segle XX de la mà, especialment, de Tom Wolfe, per a Vásquez existeixen molts precedents anteriors que permeten parlar dels inicis d'aquest nou periodisme. Entre els més destacats, algunes obres de Defoe (escrites al s. XVIII) o la tensió entre periodisme i ficció al segle XIX, en què van jugar un paper destacat publicacions com la Pallmall Gazette (que va apostar per les entrevistes dinàmiques de caràcter per atreure els seus lectors)o el fet que la premsa comencés a massificar-se, amb les conseqüències d'un augment de la publicitat, dels ingressos i l'aposta per un llenguatge més clar i senzill que permetés arribar a aquest públic cada cop major.
També, per a Vásquez, existeix una altra figura importantíssima per a aquesta corrent, com ho és Truman Capote. Truman Capote, conegut especialment per la seva novel·la de no ficció "A sangre fría" era fill d'aquesta generació d'escriptors grisos, massa simplificats, i creia que aquests, que cada cop es miraven més el melic, havien de sortir al món i dialogar amb ell, i així va arribar a una de les màximes d'aquest nou periodisme: tractar la realitat sense ficció amb les eines de la ficció.
La segona de les intervencions de la xerrada, a càrrec de l'editor Gerardo Marín, va tirar pel mateix camí que la anterior, complementant la visió de Vásquez, i aportant noves dades sobre el naixement d'aquest corrent periodístic. Per a Marín, Tom Wolfe va aprofitar el que havien deixat ja com a legat altres periodistes, amb la diferència de que va elaborar un manifest, l'any 1973, que incloïa les bases d'aquest "Nou periodisme". En Gerardo Marín no veu aquest nou periodisme a Europa. Segons ell, encara no ha arribat més que en alguns articles o diaris en especial, tot i que és un gènere interessantíssim: "la realitat aporta tantes històries que no és necessari inventar res".
La darrera de les intervencions, a càrrec de l'escriptor i periodista Gabi Martínez, va resultar potser una de les més polèmiques, i l'encarregada de suscitar el debat tant entre els membres de la taula com entre els assistents. Com a punts més interessants del seu discurs, la reivindicació de la 1a persona per desacomplexar els periodistes, així com l'autocensura que moltes vegades s'autoimposen, l'encarregada, precisament, de que aquest "nou periodisme" no hagi arribat encara a Europa. Per a Gabi Martínez falta parlar de les persones en primera persona, el periodisme no ha de marcar les distàncies amb la societat a la que, al cap i a la fi, s'està dirigint: "el secret està en fer un relat que connecti amb la gent, que li arribi, encara que aquest tingui un 2% de ficció".
A partir d'aquest moment, el debat estava servit a la sala. La posició d'aquest darrer conferenciant contrastava en bona mesura amb la dels seus companys de taula, sobre la possibilitat o no de realitzar un treball de nou periodisme, amb tota la reconstrucció de fets i detalls que necessita, sense recorrer a una dosi mínima de ficció.
Com a éssers subjectius que som, amb els nostres cinc sentits que són, ens agradi o no, el nostre mitjà de percepció, trobo impossible una recreació dels fets 100% fidel a la realitat, començant per les nostres percepcions, i acabant per les percepcions del públic a qui entrevistem, que no deixa de ser, tampoc, un públic (o implicat) subjectiu. Dit això, sí aposto per una investigació el més acurada possible, sempre sent conscients dels límits que ens imposa la nostra pròpia persona, com a éssers subjectius que som.
La conferència va tancar-se dimecres amb un ambient força animat i també, perquè no, amb l'esperança d'un periodisme exhaustiu, que pugui ser compatible amb la precissió, la profunditat, i amb l'utilització de les eines més literàries, que no deixen de ser un recurs tan vàlid com els demés.
(Algunes de les recomanacions literàries dels conferenciants:
-Foster Wallace: "Hablemos de langostas"
-Emmanuel Carrère: "El adversario"
-Norman Mayler: "La canción del verdugo"
-Col·lectiu Carlota Tolosa: "La torna de la torna".)
La conferència s'inicià amb la intervenció de Juan Gabriel Vásquez, fent una introducció a la sala sobre què és i com va sorgir el terme i la corrent anomenats "nou periodisme". Si bé aquest moviment s'inicia oficialment cap als anys 60 del segle XX de la mà, especialment, de Tom Wolfe, per a Vásquez existeixen molts precedents anteriors que permeten parlar dels inicis d'aquest nou periodisme. Entre els més destacats, algunes obres de Defoe (escrites al s. XVIII) o la tensió entre periodisme i ficció al segle XIX, en què van jugar un paper destacat publicacions com la Pallmall Gazette (que va apostar per les entrevistes dinàmiques de caràcter per atreure els seus lectors)o el fet que la premsa comencés a massificar-se, amb les conseqüències d'un augment de la publicitat, dels ingressos i l'aposta per un llenguatge més clar i senzill que permetés arribar a aquest públic cada cop major.
També, per a Vásquez, existeix una altra figura importantíssima per a aquesta corrent, com ho és Truman Capote. Truman Capote, conegut especialment per la seva novel·la de no ficció "A sangre fría" era fill d'aquesta generació d'escriptors grisos, massa simplificats, i creia que aquests, que cada cop es miraven més el melic, havien de sortir al món i dialogar amb ell, i així va arribar a una de les màximes d'aquest nou periodisme: tractar la realitat sense ficció amb les eines de la ficció.
La segona de les intervencions de la xerrada, a càrrec de l'editor Gerardo Marín, va tirar pel mateix camí que la anterior, complementant la visió de Vásquez, i aportant noves dades sobre el naixement d'aquest corrent periodístic. Per a Marín, Tom Wolfe va aprofitar el que havien deixat ja com a legat altres periodistes, amb la diferència de que va elaborar un manifest, l'any 1973, que incloïa les bases d'aquest "Nou periodisme". En Gerardo Marín no veu aquest nou periodisme a Europa. Segons ell, encara no ha arribat més que en alguns articles o diaris en especial, tot i que és un gènere interessantíssim: "la realitat aporta tantes històries que no és necessari inventar res".
La darrera de les intervencions, a càrrec de l'escriptor i periodista Gabi Martínez, va resultar potser una de les més polèmiques, i l'encarregada de suscitar el debat tant entre els membres de la taula com entre els assistents. Com a punts més interessants del seu discurs, la reivindicació de la 1a persona per desacomplexar els periodistes, així com l'autocensura que moltes vegades s'autoimposen, l'encarregada, precisament, de que aquest "nou periodisme" no hagi arribat encara a Europa. Per a Gabi Martínez falta parlar de les persones en primera persona, el periodisme no ha de marcar les distàncies amb la societat a la que, al cap i a la fi, s'està dirigint: "el secret està en fer un relat que connecti amb la gent, que li arribi, encara que aquest tingui un 2% de ficció".
A partir d'aquest moment, el debat estava servit a la sala. La posició d'aquest darrer conferenciant contrastava en bona mesura amb la dels seus companys de taula, sobre la possibilitat o no de realitzar un treball de nou periodisme, amb tota la reconstrucció de fets i detalls que necessita, sense recorrer a una dosi mínima de ficció.
Com a éssers subjectius que som, amb els nostres cinc sentits que són, ens agradi o no, el nostre mitjà de percepció, trobo impossible una recreació dels fets 100% fidel a la realitat, començant per les nostres percepcions, i acabant per les percepcions del públic a qui entrevistem, que no deixa de ser, tampoc, un públic (o implicat) subjectiu. Dit això, sí aposto per una investigació el més acurada possible, sempre sent conscients dels límits que ens imposa la nostra pròpia persona, com a éssers subjectius que som.
La conferència va tancar-se dimecres amb un ambient força animat i també, perquè no, amb l'esperança d'un periodisme exhaustiu, que pugui ser compatible amb la precissió, la profunditat, i amb l'utilització de les eines més literàries, que no deixen de ser un recurs tan vàlid com els demés.
(Algunes de les recomanacions literàries dels conferenciants:
-Foster Wallace: "Hablemos de langostas"
-Emmanuel Carrère: "El adversario"
-Norman Mayler: "La canción del verdugo"
-Col·lectiu Carlota Tolosa: "La torna de la torna".)
Primera crònica. "Jazz. la història i els músics"
Enmarcada dins el cicle de Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats, i amb un lio de canvi d'horaris que ningú no ha acabat d'entendre encara,començaba a les 6 de la tarda de dimecres, a la Sala de Graus, la conferència titulada "Jazz: la història i els músics", a càrrec d'Eduardo Hojman, crític de jazz i editor.
La xerrada, d'hora i mitja de duració, es va desenvolupar en una sala amb unes 40 persones (tant de periodisme com de la carrera d'humanitats) i va desenvolupar de forma prou esquemàtica la història d'aquest gènere musical, amb l'absència (llàstima) del tractament d'algun punt relatiu a la crítica (la gran desconeguda) d'aquest gènere.
La paraula Jazz prové del terme "jazzie", que significa, literalment, semen. No és difícil, doncs, relacionar-ho amb el sexe i la provocació. Després d'una introducció il·lustrada amb diferents definicions del gènre, Hojman va passar a fer-ne la seva pròpia ("una font de plaer", "gènere de música popular creat als Estats Units, en què la improvisació i el ritme hi juguen un paper destacat", i fins i tot, a descobrir al seu públic el secret per entendre el jazz i encara més, per gaudir-ne. Així, i per mitjà d'una peça de Charlie Parker, els assistents vam poder diferenciar-hi el tema (la melodia), els acords i la improvisació al seu voltant.
Un cop havia captat ja l'atenció del públic amb aquestes 4 nocions bàsiques per a l'audició del jazz, Hojman va passar als orígens del gènere. El jazz, relacionat als seus inicis amb alguna cosa tenebrosa i obscura, es va començar a gestar, especialment, a Nova Orleans (cuna musical nord-americana per excel·lència) gràcies a factors com la proliferació dels prostíbuls, la Llei Seca o els serveis funeraris, on les bandes musicals sempre acabaven improvisant sobre la marxa.
D'aquí, de ser considerat un gènere dels baixos fons, a ser anomenat "jazz" a partir de 1915 aproximadament, ia s er e gènere de moment.
Hojman va anar desentranyant tota l'evolució del gènere (l'aparició del swing o l'aportació de figures com Benny Goodmann, Thelonius Monk, Miles David o Jelly Roll Morter, entre d'altres) fins acabar realitzant una mena d'esquema claríssim, entre audicions i explicacions, de l'evolució del gènere des de l'early jazz fins al Cool i el Hard Bop, passant pel swing i el be-bop.
La xerrada, d'hora i mitja de duració, es va desenvolupar en una sala amb unes 40 persones (tant de periodisme com de la carrera d'humanitats) i va desenvolupar de forma prou esquemàtica la història d'aquest gènere musical, amb l'absència (llàstima) del tractament d'algun punt relatiu a la crítica (la gran desconeguda) d'aquest gènere.
La paraula Jazz prové del terme "jazzie", que significa, literalment, semen. No és difícil, doncs, relacionar-ho amb el sexe i la provocació. Després d'una introducció il·lustrada amb diferents definicions del gènre, Hojman va passar a fer-ne la seva pròpia ("una font de plaer", "gènere de música popular creat als Estats Units, en què la improvisació i el ritme hi juguen un paper destacat", i fins i tot, a descobrir al seu públic el secret per entendre el jazz i encara més, per gaudir-ne. Així, i per mitjà d'una peça de Charlie Parker, els assistents vam poder diferenciar-hi el tema (la melodia), els acords i la improvisació al seu voltant.
Un cop havia captat ja l'atenció del públic amb aquestes 4 nocions bàsiques per a l'audició del jazz, Hojman va passar als orígens del gènere. El jazz, relacionat als seus inicis amb alguna cosa tenebrosa i obscura, es va començar a gestar, especialment, a Nova Orleans (cuna musical nord-americana per excel·lència) gràcies a factors com la proliferació dels prostíbuls, la Llei Seca o els serveis funeraris, on les bandes musicals sempre acabaven improvisant sobre la marxa.
D'aquí, de ser considerat un gènere dels baixos fons, a ser anomenat "jazz" a partir de 1915 aproximadament, ia s er e gènere de moment.
Hojman va anar desentranyant tota l'evolució del gènere (l'aparició del swing o l'aportació de figures com Benny Goodmann, Thelonius Monk, Miles David o Jelly Roll Morter, entre d'altres) fins acabar realitzant una mena d'esquema claríssim, entre audicions i explicacions, de l'evolució del gènere des de l'early jazz fins al Cool i el Hard Bop, passant pel swing i el be-bop.
dimecres, 7 de maig del 2008
Agence Europe, referent periodístic
Amb la idea de trobar-me amb una conferència relacionada amb les jornades de periodisme cultural previstes per a aquests tres dies a la facultat, he assistit aquest mati a una xerrada amb membres de l’Agence Europe sobre el funcionament i modus operandi d’aquesta.
La xerrada, que ha tingut lloc a la Sala de Juntes de la facultat, comptava amb la presència de tres membres de l’agència, una traductora, i alguns professors de la pròpia universitat. Després de fer un petit recorregut per la història de l’agència informativa, que s’inicia l’any 1953, la conferència s’ha centrat més en descriure el funcionament de determinats òrgans de la Unió Europa (les seves comissions, el Parlament, etc.), un camí que només s’ha desviat amb les posteriors intervencions d’algun alumnes i dels professors presents a la taula.
L’Agence Europe, que va néixer de la mà del seu fundador i un col•laborador a la ciutat de Luxemburg, té ara una història de més de 50 anys, en què s’ha convertit en una de les fonts més valorades en tota Europa per a assabentar-se de tot lo referent a la Unió Europea i els òrgans que n’hi depenen. El seu públic, tant institucional com individual, pot gaudir a l’actualitat d’un butlletí que es presenta tan en format paper com en digital (encara que d’una forma una mica massa austera, tot s’ha de dir) i que conté informacions relatives a les reunions del Parlament, a les reunions de comissaris, etc.
Algunes de les característiques més representatives de l’Agence Europe han estat exposades a la xerrada, d’una hora i mitja de duració: l’agència aposta per la informació, però també publica editorials 3 o 4 cops per setmana, el que, segons defensen, contribueix a la formació d’aquesta anomenada “opinió públic europea”. D’alta branda, un punt interessant exposat pels membres de l’agència presents a la sala ha estat la “independència” d’aquesta. Segons diuen, l’entitat es financia pels seus abonats, i no depèn directament de la Unió Europea, amb la qual cosa gaudeix de certa independència en aquest sentit, el que l’ha consolidat amb els anys com una de les agències informatives més importants d’Europa, així com en un referent per a d’altres agències similars.
La peculiaritat de l’Agence Europe rau en la complexitat de la seva feina (informar sobre tot allò que s’esdevé a la Unió Europea), per la qual cosa és necessària una important multiplicitat de les seves fonts d’investigació, i per la qual se segueix apostant encara per un periodisme d’investigació, segons defensaven les seves portaveus.
Les conferenciants han seguit exposant alguns dels punts més importants del funcionament de l’agència però, des del meu punt de vista, amb poc interès per a estudiants com nosaltres, als qui aspirar a un mitjà com aquest sona més a broma que a realitat. L’interessant de la xerrada ha arribat amb el torn de preguntes, en què s’han exposat, per exemple, els requisits que un periodista ha de tenir per entrar a treballar-hi. Entre aquests, els més destacats podrien ser l’esperit de treball, la curiositat o el coneixement tant d’idiomes com de matèries com el dret constitucional o l’economia.
Amb la idea d’assistir a una xerrada centrada en algun aspecte relacionat amb el periodisme cultural, he de dir que la conferència quedava bastant lluny del que esperava trobar-m’hi i que el funcionament d’Agence Europe no és un tema que m’apassioni, no ens enganyem, però ja se sap, el saber no ocupa lugar.
La xerrada, que ha tingut lloc a la Sala de Juntes de la facultat, comptava amb la presència de tres membres de l’agència, una traductora, i alguns professors de la pròpia universitat. Després de fer un petit recorregut per la història de l’agència informativa, que s’inicia l’any 1953, la conferència s’ha centrat més en descriure el funcionament de determinats òrgans de la Unió Europa (les seves comissions, el Parlament, etc.), un camí que només s’ha desviat amb les posteriors intervencions d’algun alumnes i dels professors presents a la taula.
L’Agence Europe, que va néixer de la mà del seu fundador i un col•laborador a la ciutat de Luxemburg, té ara una història de més de 50 anys, en què s’ha convertit en una de les fonts més valorades en tota Europa per a assabentar-se de tot lo referent a la Unió Europea i els òrgans que n’hi depenen. El seu públic, tant institucional com individual, pot gaudir a l’actualitat d’un butlletí que es presenta tan en format paper com en digital (encara que d’una forma una mica massa austera, tot s’ha de dir) i que conté informacions relatives a les reunions del Parlament, a les reunions de comissaris, etc.
Algunes de les característiques més representatives de l’Agence Europe han estat exposades a la xerrada, d’una hora i mitja de duració: l’agència aposta per la informació, però també publica editorials 3 o 4 cops per setmana, el que, segons defensen, contribueix a la formació d’aquesta anomenada “opinió públic europea”. D’alta branda, un punt interessant exposat pels membres de l’agència presents a la sala ha estat la “independència” d’aquesta. Segons diuen, l’entitat es financia pels seus abonats, i no depèn directament de la Unió Europea, amb la qual cosa gaudeix de certa independència en aquest sentit, el que l’ha consolidat amb els anys com una de les agències informatives més importants d’Europa, així com en un referent per a d’altres agències similars.
La peculiaritat de l’Agence Europe rau en la complexitat de la seva feina (informar sobre tot allò que s’esdevé a la Unió Europea), per la qual cosa és necessària una important multiplicitat de les seves fonts d’investigació, i per la qual se segueix apostant encara per un periodisme d’investigació, segons defensaven les seves portaveus.
Les conferenciants han seguit exposant alguns dels punts més importants del funcionament de l’agència però, des del meu punt de vista, amb poc interès per a estudiants com nosaltres, als qui aspirar a un mitjà com aquest sona més a broma que a realitat. L’interessant de la xerrada ha arribat amb el torn de preguntes, en què s’han exposat, per exemple, els requisits que un periodista ha de tenir per entrar a treballar-hi. Entre aquests, els més destacats podrien ser l’esperit de treball, la curiositat o el coneixement tant d’idiomes com de matèries com el dret constitucional o l’economia.
Amb la idea d’assistir a una xerrada centrada en algun aspecte relacionat amb el periodisme cultural, he de dir que la conferència quedava bastant lluny del que esperava trobar-m’hi i que el funcionament d’Agence Europe no és un tema que m’apassioni, no ens enganyem, però ja se sap, el saber no ocupa lugar.
dimarts, 6 de maig del 2008
B.S.O Primavera 2008
La calor és el que té. Jo és que a tot li busco una banda sonora, i la d'aquests dies, amb aquesta calor que sembla una premonició d'un estiu infernal a Barcelona, té sobretot molt reaggae, molt ska i també una mica de rumba. I com també soc molt donada a descobrir una mica sobre les grans figures de la música, m'és impossible deixar de banda en Bob Marley, que m'ha acompanyat i em seguirà acompanyant en molts estius infernalment calurosos a la meva ciutat.
Robert Nesta Marley va néixer a Nine Miles, Jamaica, el 6 de Febrer de 1946 i és considerat per molts un autèntic profeta del moviment rastafari, moviment sociocultural que va surgir entre la classe traballadora jamaicana, i que defensa la supremacía de la raça negra. Bob va traslladar-se molt jove amb la seva mare a la ciutat de Kingston, on la gent emigrava per millorar ecònomicament, i on tothom acabava als ghettos dels suburbis. Allà mateix, a la mítica zona de Trenchtown, Bob va començar a fer amistats relacionades amb la música, i a empapar-se de músics com The Drifters, Ray Charles o Fats Domino, que escoltaven amb les seves ràdios a través d’emissores nod-americanes.
Va ser juntament amb els seus amics del barri quan van formar el mític grup The Wailers, on Bob i els seus companys van començar a fusionar gèneres com el rocksteady i l’ska amb les creences del moviment rastafari que acabava d’arribar a Jamaica. Després d’alguns discos d’èxits que incloïen singles com No woman no cry o I shot the sheriff, dos dels seus membres, Bunny i Meter, van abandonar definitivament el grup, que va començar a ser conegut com Bob Marley & The Wailers,
Bob era considerat ja a Jamaica un músic consagrat i un impulsor de la fe rastafari, i el seu èxit mundial van fer que fós víctima d’un atemptat a casa seva l’any 76, del que va poder sobreviure. Després de rebre el premi de la pau de les Nacions Unides, va seguir produint èxits musicals fins que el 1981, amb només 36 anys, va morir a un hospital de Miami. El seu cos va ser traslladat a Nine Miles, la seva terra natal, on a dia d’avui descansa en un mausoleo visitat per centenars de fans de tot el món cada dia.
Si bé Bob Marley ha estat una figura polèmica per diversos motius com la seva promiscuïtat, que va portar-lo a ser pare de 7 fills amb 7 dones diferents, el que és cert és que Bob va ser i encara és un personatge que va anar més enllà de la música per convertir-se en un autèntic profeta i un ídol de masses.
Ara i sempre.
dilluns, 5 de maig del 2008
Un nou descobriment
Com ja saben els qui em coneixen, sóc molt donada a baixar-me tot el que puc, musicalment parlant, per veure si trobo alguna cosa nova que em cridi l'atenció. Això es repeteix cada setmana, però últimament només trobo alguna cançó una mica especial, res més enllà.
Fa uns dies, però, vaig trobar una cosa que, de primera passada, pot sonar exactament igual que la resta de grups anglesos i nord-americans que es defineixen com indies, però que els crítics prefereixen anomenar hypes. En un primer moment el single em va cridar l'atenció, així que, com faig normalment, vaig baixar-me una nova cançó d'aquests desconeguts. La canço en qüestió era Mansard Roof, i el grup, Vampire Weekend.
I quina sorpresa en descobrir que, si bé tenien alguna cosa que em recordava a altres grups com els Artic Monkeys, els the Killers, els Strokes i similars, hi havia alguna cosa, no sé ben bé el què, que em sonava diferent.
I descobrint descobrint per Internet veig que molts els han comparat als Beatles i és que no sé el que és,però en alguna cosa si em recorden a ells. El cas és que m'en vaig a la Fnac i inverteixo en ells, que a mi això dels nous grups em fa com peneta, i descobreixo un disc genial. L'única pega, massa curt. Segur que tenen molt més a dir.
(molt recomanades: Mansard Roof, Oxford Comma, A-punk, I stand Corrected)
Fa uns dies, però, vaig trobar una cosa que, de primera passada, pot sonar exactament igual que la resta de grups anglesos i nord-americans que es defineixen com indies, però que els crítics prefereixen anomenar hypes. En un primer moment el single em va cridar l'atenció, així que, com faig normalment, vaig baixar-me una nova cançó d'aquests desconeguts. La canço en qüestió era Mansard Roof, i el grup, Vampire Weekend.
I quina sorpresa en descobrir que, si bé tenien alguna cosa que em recordava a altres grups com els Artic Monkeys, els the Killers, els Strokes i similars, hi havia alguna cosa, no sé ben bé el què, que em sonava diferent.
I descobrint descobrint per Internet veig que molts els han comparat als Beatles i és que no sé el que és,però en alguna cosa si em recorden a ells. El cas és que m'en vaig a la Fnac i inverteixo en ells, que a mi això dels nous grups em fa com peneta, i descobreixo un disc genial. L'única pega, massa curt. Segur que tenen molt més a dir.
(molt recomanades: Mansard Roof, Oxford Comma, A-punk, I stand Corrected)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
