“É máis doado que nunca falar, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”

Xurxo Borrazás, escriptor galleg, arriba a la Universitat Autònoma de Barcelona per segona vegada en uns anys. La seva xerrada, titulada “De cifras e letras. Literatura e mercado en Galiza”, pretèn donar una visió aproximada del mercat editorial galleg, però Xurxo, pròxim i irònic com la seva escriptura, ens acosta el món de la literatura més enllà del camp editorial.

La relació de Borrazás amb la ciutat de Barcelona és, diu, molt especial. “Ser ou non”, una de les seves noveles més importants, relata l’entrega d’uns premis literaris que tenen lloc a aquesta ciutat, i una altra de les seves novel•les havia de tenir com a escenari Barcelona, encara que després es deixés captivar per la màgia de Lisboa.

Xurxo Borrazás havia passat per aquestes aules ja fa algun temps per parlar de la seva literatura, i molt especialment del paper que la mort, un tema molt recurrent a les seves històries, hi jugaba en ella. Ara, després de la publicació del seu assaig sobre literatura, “Arte e parte”, arriba a Barcelona per tractar el tema del món editorial espanyol i molt especialment de la situació que es viu a Galicia.

Com a punt de partida per abordar el tema de la seva conferència, Borrazás pren com a exemple el cas de Giovanni Merlin, un escriptor del qual gairebé no es té cap noticia, que distribuïa les seves obres, copiades manualment, als seus 30 o 40 amics; o el cas del pare d’un dels seus veïns, que va escriure la història de la seva vida, amb 500 pàgines d’extensió, per a cadascun dels seus 4 fills. “O paraíso literario sería sen contratos, sen mercado”.

Xurxo arriba en aquest sentit a l’opció d’Internet, un espai on s’amuntega molta bona literatura, però també ple de deixalles, de blogs abandonats. “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”. Tenim el mitjà, pero no sabem o no podem utilitzar-lo com podriem fer-ho: “É máis doado que nunca que nos escoiten, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”.

Per a Borrazás, però, la opció d’Internet sol suposar el plan B per als escriptors, que prefereixen les editorials, els premis, les traduccions de les seves obres. Els escriptors, diu, com els artistes, busquen la satisfacció personal, però no es conformen només amb això. I no és que el món editorial galleg sigui un paradís pels homes i dones amb aspiracions de riquesa. Un exemple: un dels seus companys a la professió, calculant quina era la seva recaptació final després d’escriure una novel•la, va arribar a la conclusió de que treballava per uns 30 o 40 cèntims la hora. Un altre, la seva darrera novel•la, amb només 1000 exemplars distribuïts.

Però a Xurxo Borrazás encara li queden energies per parlar de la literatura gallega com a peça del món editorial espanyol on, diu, se’ls rebutja per separatistes, tal i com passa amb d’altres literatures com la catalana o la basca. Per a ell ha d’existir una política lingüística molt forta a Galicia, d’emergència, i els escriptors, en general, haurien de ser més atrevits, més crítics, més provocadors.

Ell, tal i com diu, segueix dubtant com la resta d’escriptors gallegs, entre “facer o que me pete, o facer o que debería facer”, i és potser aquest “facer o que me pete” el que fa les seves obres tan especials. I que duri per molts anys.

London Calling...

The Clash van nèixer com a grup a Londres l’any 1979, i es van convertir en una de les bandes de punk rock més importants de l’època, juntament amb d’altres com els Sex Pistols o els Ramones. Als seus treballs hi trobem des de reagge fins a ska, passant pel rockabilly o el jazz. Però si en alguna cosa van ser influents, a part de la seva música, va ser pel seu esperit reivindicatiu. Els The Clash van ser els pioners entre les bandes de punk en defensar polítiques radicals diferents a l’anarquisme. Així, el grup va recolzar des de concerts de caritat fins a moviments socialistes llatinoamericans. Els The Clash es van convertir d’aquesta manera en un referent mundial, tant per la seva música com pel seu activisme polític.


London Calling, que podria traduir-se com “Londres trucant”, era el que deia un presentador de la BBC com a introducció al seu espai de notícies. Segons sembla, el cantant de la banda, Joe Strummer, era molt donat a les notícies d’última hora, així que el títol del treball els va semblar força enginyós.
Grabat a Londres l’any 1979, London Calling és el seu tercer treball, un disc que reflexa la dura situació de la ciutat a l’època, on l’atur i la presència de les drogues eren realitats molt present.

L’àlbum va ser enregistrat en un moment força dur per al grup. La casa de l’àvia del guitarrista, Mick Jones, els va servir com a espai de creació, i allà Joe Strummer i el propi Jones van crear l’àlbum que els portaria a les llistes d’èxits nord-americanes. El cantant principal va declarar “ens sentíem com si ens estiguéssim deslliçant al buit per una corda i ens agarréssim amb les ungles”. Potser aquesta desesperació és el que va aconseguir que els 19 temes que composen el London Calling es convertissin en un dels treballs més influents en la història del punk-rock. Com a dada curiosa, la jugada del grup contra la seva discogràfica. Al•legant la inclusió d’una nova cançó en el seu disc, els The Clash van grabar aquest senzill, acordat amb la companyia, com un LP sencer, i el van vendre juntament amb el disc original. Així, novament, els The Clash es mostraven a favor dels interessos del seus seguidors, anant en contra dels seus propis i els de la seva companyia discogràfica.

El passat divendres va arribar a les grans pantalles espanyoles el documental “Joe Strummer: vida y muerte de un cantante” (“Joe Strummer: the future is unwritten”) que ens explica la vida del cantant i guitarrista principal de The Clash. Aquesta mateixa nit aniré a comprovar si és tan bo com diuen i si realment manté l’essència dels que van ser uns dels precursors del punk rock. La cosa promet: Julian Temple, el director del film, ha realitzat altres documentals musicals com el dedicat a Sex Pistols, que va rebre grans crítiques dels especialistes.

Això si, per veure’l, si sou de Barcelona, només podreu veure-la al Verdi Park (l’única sala que la passa a tota la ciutat). Això, o Internet, que no està malament del tot.

Una de recomanacions

Només heu de mirar la columna que teniu a l'esquerra, aquesta cosa titulada "agenda musikal".

I és que aquesta setmana, qui es queda a casa sense música no té excusa. I no serà per raons econòmiques, que aquest cap de setmana, que per cert comença dijous, ve ple ple de propostes genials i, a més, moltes d'elles gratuïtes.

Jo que l'any passat vaig sopar veient en directe Sybil Vane al festival de la Plaça Odissea al Maremàgnum, aquest any repeteixo.

Aquí, les meves recomanacions:

-La Casa Azul (un luxe veure'ls i més si toquen després de l'aparició de Dj Amable)



-The Whip (un descobriment poc descobert per aquí)



-Dorian (perquè encara que el seu "a cualquier otra parte" soni fins a la sopa, encara ens agrada)



-Nacho Vegas & Christina Rosevinge (pel seu genial "verano fatal")



-Chico y Chica (a mi es que m'agrada aquest rollo freak)

Novos creadores do Barbanza

"Avanzamos, nun primeiro mundo que só avanza no que a química se refire... prozac, viagra e tranquimacín elevan a tristura, a impotencia e o estrés como a nova trinidade.
Así comenzaba a editorial de Leñaverde05. I efectivamente, hai que avanzar, hai que renovarse e reinventarse porque neste sistema-mercado que temos, se te estancas, recuas... Queremos mirar atrás para saber quen somos e no olvidalo nunca, para apoiarnos nunha raíz firme que nos sirva de punto de impulso hacia diante. Hacia un futuro de creatividade, participación social e desenvolvento común."

Així comença el catàl·leg de nous creadors de Barbanzo, una comarca gallega que, des del seu centre cultural, impulsa un munt d'iniciatives cada any. Entre elles, aquesta. La de crear un espai de difusió de les seves veus artístiques, les minoritàries, que treballen al món de la fotografia, la ilustració, la producció audiovisual, la música i la literatura.

Sense volver-ho ni saber-ho arriben a les meves mans publicacions com aquesta, així que aquí us deixo aquesta petita referència a aquesta iniciativa, que té difusió arreu pel pais i que prové d'un petit poblet galleg com ho és Boiro, a la comarca de Barbanza.

Una iniciativa de difusió que bé podria extendre's a totes les comarques del país. Aquí queda dit.


La meva aposta:

-Fotografia: Javier Arévalo y Juan Ares.
-Ilustració: Mariona Carmona i Rodrigo Chao.
-Música: triángulo de amor bizarro.
-Poesia: F.R. Lavandeira


"É o teu tacto perdido abeirado ó meu sexo
como a lembranza que desexo e nunca tiven.
Mira se os lugares non son debidos
aqueles que escrutabamos na clandestinidade
das infusións sutís a media tarde.
Mira se as túas mans compadecen
ás miñas mans ocupadas nos teus peitos
cor Bordeos na hora da noite.
Afándome en adobia-la pel que te cubre
sedosa á mirada e ó paso das horas.
Un pouco máis alá erosiono o teu nome
coa cadencia das cadeiras e o pulso desbocado.
Alza, pois, a túa memoria quente e destra
para lembrarme que dominas sen escrúpulo
o falso tremer das miñas pernas
e as unllas que gravo nas túas nádegas
mentres zugo a sazón dos beizos que me prestas".

F.R. Lavandeira






Els trobareu tots a:
http://www.todofume.com/proxecto.htm

Instructo art

Venia jo llegint al ferrocarril un text de Xurxo Borrazás, escriptor galleg, quan m'he parat a rellegir el següent fragment: "A arte, en xeral, non é produto da harmonía e da felicidade entorno a unha boa mesa, senón do conflito e da angustia humanas, da soidade e da incomprensión. O desexo e a súa non satisfacción estimulan a expresión".

No em pregunteu perquè (jo mai ser perquè unes coses em porten a unes altres) però això m'ha fet enrecordar-me de Matt Vescovo i el seu particular art.
Per a qui no el coneixi, Matt Vescovo és un ilustrador de 38 anys que s'inspira en els manuals d'instruccions per elaborar les seves ilustracions (dels manuals d'instruccions ja en parlaré un altre dia, si em dóna el punt, perquè tenen tela tela). D'aquesta font d'inspiració, que algú bé podria considerar banal, ha nascut la seva darrera obra, Instructoart, una mena de manual d'instruccions per a la vida moderna.

Vescovo és autor de tres llibres i de 18 curts d'animació i assegura que les seves influències van des d'Andy Warhol fins a Michel Gondry, passant per les instruccions de seguretat de les companyies aèrees. Es defensa dels seus detractors defensant que "el més interessant són les veritats irrefutables que es mostren a l'ésser humà cada dia". Ell, diu, indaga a l'obvietat i seguirà fent-ho.

A la seva darrera obra trobem, per exemple, la següent escena: un home mira fixament els pits nus i mullats d'una dona. Acaba de sortir de la dutxa.Estan a una habitació. La següent vinyeta revel·la que l'home no està mirant a la protagonista de l'escena, sino a una altra dona nua que es troba a l'apartament de devant. Una altra història gira entorn a l'etern enigma de com treure la pasta de dents d'un tub casi buit, sense que en surti disparada.

Algú hi veurà obvietat i banalitat, Jo prefereixo veure-hi alguna cosa més. Al cap i a la fi, ja ho diu Borrazás, "l'art és producte del conflicte i de la angustia humanes". Aquí queda dit.

www.instructoart.com

Inexplicablement genial

En realitat el que se’m fa més difícil és parlar sobre el que realment m’agrada, sobre el que m’arriba. Pots criticar fàcilment, pots tractar les coses de forma superficial, però hi ha coses que signifiquen alguna cosa més per tu, sobre les que sents certa responsabilitat al expresar-te al respecte.

Nacho Vegas va arribar a les meves oïdes potser per casualitat, no ho sé, amb una cançó que, amb una primera escoltada superficial, pot semblar la cosa més banal que algú ha pogut crear mai, però que, si se’n va una mica més enllà, no sé, se’n treuen conclusions molt diferents (“El hombre que casi conoció a Michi Panero”).

El motiu de la meva referència ara, quan han passat ja uns quanta mesos des del seu darrer treball (“Verano Fatal”, amb Christina Rosenvinge, del què ja vaig parlar en aquest blog), és l’edició del seu primer recopilatori, “Canciones inexplicables 2001-2007”. No sóc massa donada a aquest tipus de cd’s ja que trobo que així es perden moltes perles, però algú que em coneix (molt bé) me l’ha regalat aquest tarda.

A diferència d’altres recopilatoris, “Canciones inexplicables” ofereix alguna cosa més al consumidor: res de videos inèdits que es penjen en uns dies a YouTube, res de cançons exclusives que deixen de ser-ho en unes hores. Vegas ens ofereix aquí un regal que només ell pot oferir-nos, les seves paraules, la seva veu, directa, explicant-nos el perquè de cadascuna de les cançons que hi apareixen, el moment en què van ser concebudes.

De Vegas tinc moltes coses a dir, però no sé per on començar. Així que tiro per la via més fàcil, que és proposar-vos que li doneu una oportunitat. Per a mi, és tot un poeta.




Com a darrera recomanació:

-Actos inexplicables.
-El ángel Simón.
-En el jardín de la duermevela.
-El hombre que casi conoció a Michi Panero.
-Mi Marylin particular.
-Días extraños.
-Me he perdido.
-En la sed mortal.
-Nuevos planes, idénticas estrategias.

Algunes perles Vegasianes (escollides amb molt d’amor):

-“Ya no sé si merecerá la pena partir hacia otro lugar, ya no sé si con esta lluvia eterna no me habré acostumbrado a la humedad”.

-“Quise ahogar mis penas pero ellas nadaban en alcohol como Mark Spitz. Hoy la luna llena ha decido escupirle al sol y yo no saco en claro más que un trozo de canción…Me fumo, plata a plata, la jodienda de vivir”.

-“¿No comprendéis que yo ya no soy yo cuando ella entra en mi sangre y me pone a morir? Buscádme allí, en el jardín de la duermevela”.

-“Es hora de recapitular las hostias que me ha dado el mundo. Hoy vendrán a oír mi último adiós. Bien, poco a poco van llegando y yo los recibo en batín”.

-“Cada gota golpeando contra los cacharros de metal me hace pensar unas veces en sagre y otras veces en ti. Lo que en realidad viene a ser lo mismo. Lo que por crueldad, viene a dar igual”.

-“Y aunque no eras rubia, y aunque no hablabas inglés y aunque eras más que estúpida y aunque no sé ni si eras mujer, en fin, serías tú mi Marylin particular”.

-“Me encontró por la estación y me llevó a un apartamento. Dijo algo sobre mi piel, me pagó y yo cerré los ojos. Cuando el sol comienza a herir come de mi mano. Hoy he tomado drogas que me hacen hablar”.

-“Hay días en que valdría más no salir de casa. “Si solo era un juego”, pregunté, ¿dónde está la gracia?”

-“Mátame si ya no te soy de utilidad, mátame tras leer el mensaje, pero ahora me desnudaré sin quitarme el traje… que ahora sí que sí que sí, que sí que me he perdido. Porque solo es pensar en ti y acabar perdido. Porque solo con pensar en ti me pongo perdido”.

One way or another

En una d’aquestes les meves incursions pels clàssics dels rock dels 70 i els 80, us parlo aquí de la que, en la meva opinió, és tota una icona de l’època, una persona que admiro tan musicalment com personalment parlant, Deborah Harry.

El meu primer contacte amb Blondie va ser com sempre, amb un d’aquells diumenges al matí en què em despertava un toca-discos. Recordo una cançó en especial, Rapture, el primer rap que vaig escoltar

Anys després, he recuperat aquella cançó i moltíssimes més, descobrint el que és un dels meus discos preferits, i un dels grups que més han evolucionat musicalment parlant. I és que Blondie i el seu Parallel Lines, publicat l’any 1978 van ser el millor advertiment del que hauria d’arribar a la dècada dels 80.

Deborah Harry, cantant principal de Blondie, va entrar a les llistes d’èxits sent ja tota una dona. Havia treballat com a cambrera i fins i tot com a conilleta Play Boy. Abans de formar el que seria el seu grup definitiu, Debbie havia format part ja d’una banda de Folk-rock i del grup The Stilittoes. Però va ser amb Chris Stein, amb qui va iniciar una relació sentimental, amb qui sorgiria la idea del nou grup. Blondie, que deu el nom al color de cabell de la cantant, va nèixer a l’escena independent neoyorquina a meitat dels 70. El grup, que tenia poca experiència als escenaris, va començar a actuar a la famosa sala de concerts CBGB, on al principi ningú semblava apostar per ells. Amb el pas del temps, Blondie van abandonar el seu punk-rock inicial i van optar per incloure a les seves cançons melodies més pop i ballables.

Després d’alguns singles d’èxit amb els seus dos primers treballs, Parallel lines va pujar a les llistes d’èxits de tot el món, especialment als Estats Units, la Gran Bretanya i el Japó. Deborah Harry s’havia convertit ja en una icona de moda mundial, i l’èxit i la pressió van abocar-la al món de les drogues juntament amb el que encara era la seva parella, Chris Stein, el guitarrista principal de la banda.

Als grans èxits de Blondie aconseguits entre finals dels 70 i principis dels 80, els va seguir una època dura pels components del grup. Després d’abandonar l’heroïna, Chris Stein va desenvolupar una malaltia genètica de la que semblava que mai sortiria. Debbie va dedicar-se a cuidar-lo i Blondie van desaparèixer del mercat durant una bona temporada. Anys després, Deborah Harry va tornar als escenaris amb un parell de discos en solitari, però no va ser fins al llançament del nou treball del grup, el 1998, quan de nou arribaria l’èxit mundial amb el seu single “Maria”.

A dia d’avui, Deborah Harry i Chris Stein han deixat de banda la seva relació sentimental, però les experiències que han viscut junts han fet que la exparella mantingui encara un vincle molt especial.

Sigui com sigui, del que no hi ha cap dubte és que els Blondie van marcar una època.

(Una recomanació: Si podeu veure el documental “Blondie: One way or another”, que va ser presentat al festival In-Edit Beefeater, feu-ho).