Cuando el tormento se transformó en brillantez

“Mi vida, al menos como artista, puede proyectarse exactamente igual que la gráfica de la temperatura: las altas y bajas, los ciclos claramente definidos (…) Un día comencé a escribir, sin saber que me había encadenado de por vida a un noble pero implacable amo. Cuando Dios le entrega a uno un don, también le da un látigo; y el látigo es únicamente para autoflagelarse”. Así da comienzo el prefacio de Música para camaleones, conjunto de relatos publicado en 1980 por uno de los escritores más brillantes del siglo pasado, y una buena muestra de su mayor virtud (y a la vez, su mayor condena): el tormento que sintió desde muy joven, responsable quizá del estilo personal del autor.

Truman Capote (Nueva Orleans, 1924–Los Ángeles, 1984) realizó grandes y numerosos viajes, tanto espaciales como íntimos, durante su corta vida. De una granja al sur de los Estados Unidos a la Gran Manzana, donde acabó codeándose con la aristocracia neoyorquina del momento; de la soledad de un pequeño atormentado que descubre en la escritura su mayor aliado, a una vida social llena de éxitos, reconocimientos y adinerados amigos. Por estos cambios empieza, precisamente, Música para camaleones donde, a través de una verdadera declaración de principios, Capote recorre su currículum literario y personal: desde los primeros artículos publicados con apenas 17 años hasta la “crisis” que le lleva a concebir la presente obra y la que vendrá después, Plegarias atendidas.

De la obra de Capote se han destacado especialmente dos volúmenes, A sangre fría (1966), primera novela de no–ficción, donde el autor exhibe su capacidad de alejarse de la historia al contar el asesinato de la familia Clutter a manos de Dick y Perry, historia para la que pasó 5 años investigando y considerada ahora la reina de el Nuevo Periodismo; y Desayuno en Tiffanny’s, llevada al cine con Audrey Hepburn como protagonista.

Lo que se nos presenta en Música para camaleones es la culminación de la obra de Capote, en un momento en que el autor comenzaba a sentir ya la depresión que le llevaría a la autodestrucción, y a morir por sobredosis con tan sólo 60 años. Que el lector no espere encontrar aquí un autorretrato o forma similar, recurso demasiado simple para el autor. Lo que se nos presenta ahora es una magistral exhibición de su artillería estilística, cosechada desde la infancia y trabajada a través de relatos cortos, novelas tradicionales, novelas de ficción, guiones cinematográficos e incluso entrevistas para “Playboy”.

Dividida en tres partes, Música para camaleones comienza con una serie de relatos del mismo nombre, donde el autor empieza a poner a prueba sus dotes literarias y periodísticas. La narración de su encuentro en La Martinica con una anciana rodeada de camaleones que bailan al son de la música es la primera de las muestras que se incluyen en este volumen, dejándonos comprobar la asombrosa facilidad que tiene Capote para formas visiones clarísimas en las mentes de sus lectores con apenas unas pocas palabras (“Es alta y esbelta, quizá, de setenta años, cabellos plateados, ‘soigne’, ni negra ni blanca, el color oro pálido del ron”). De su dominio para controlar los saltos espaciotemporales tenemos un ejemplo en “El señor Jones”, un brevísimo relato sobre uno de sus compañeros en una pensión en 1945.
Una intensa experiencia con una pareja de borrachos en un automóvil y una anciana adorable con un montón de gatos congelados en su nevera, o la historia de un matrimonio destrozado, donde el autor vuelve a ocultarse tras los ojos de un narrador omnisciente, son algunos de los ejemplos de la muestra de este dominio estilístico que se nos presenta como un auténtico regalo en Música para camaleones. No faltan aquí ni relatos donde el autor se convierte en un mero narrador de los hechos, ni historias donde él mismo es uno de los protagonistas, desnudándose ante nosotros. Especialmente relevantes en este sentido son los relatos “Hospitalidad”, recuerdos de infancia de la Norteamérica sureña, y “Deslumbramiento”, una muestra del tormento de Capote del que antes hablábamos, esta vez causado por el descubrimiento de su homosexualidad en la adolescencia.

La segunda parte del volumen, “Ataúdes tallados a mano”, relata la historia de varios asesinatos acontecidos tras la recepción de pequeños ataúdes que contienen las fotografías de las víctimas, sirviéndose de nuevo de hechos reales que conmocionan al lector por su crudeza. Al contrario que en la narración de “A Sangre fría”, de temática similar, en esta ocasión el autor se convierte en uno de los personajes, explicando toda la historia por medio de sus conversaciones y visitas a uno de los investigadores, obsesionado por el caso sin resolver, y constituyendo la mayor muestra de esta artillería estilística de Capote. Mezclando técnicas cinematográficas (con “apartes” descriptivos incluidos) con recursos de la narrativa tradicional, con la buena elección de dejar caminar solo al diálogo cuando no se necesita nada más para crear el misterio que hace falta en el relato, haciéndose notar en el relato sólo cuando debe, y no gratuitamente, e incluso solucionando las cuestiones temporales con un resumen de sus propias notas que, lejos de ser el camino fácil, nos muestran de nuevo las armas del autor al concentrar tantos años en tan pocas palabras, sin dejar al lector perderse un solo detalle de la trama.

Por si esto fuera poco para justificar su dominio de las técnicas narrativas, el volumen finaliza con una serie de “Conversaciones y relatos” que servirán, en este caso, para conmover al lector. A través de técnicas cercanas de nuevo a las cinematográficas, combinadas con las técnicas narrativas clásicas, Capote nos dejará escuchar una conversación con un ex–compañero de colegio al que creen pederasta, lo que acontece una tarde cualquiera en su Nueva Orleans natal o su experiencia huyendo de la ley al querer proteger su secreto profesional.

Especialmente magistrales resultan en este apartado cuatro relatos. El primero de ellos, titulado “Un día de trabajo”, permite al lector acompañar a Capote y a Mary, una inmigrante latina afincada en Nueva York que se gana la vida limpiando a domicilio en una de sus jornadas laborales. En su visita a varios apartamentos, el lector conocerá las vidas de personajes muy diferentes por medio de los diálogos que mantiene Capote con la empleada del hogar (consumidora de marihuana en sus horas de trabajo, por cierto) y de las descripciones de los desperdicios de sus domicilios.

La conversación con un asesino vinculado a la temida “familia” Manson mostrará al lector su dominio para tratar con seres indeseables como éste, que aquí se nos presenta como un frío y calculador preso de la cárcel de San Quintín, escenario habitual en los relatos de Capote.

Su encuentro con Marilyn Monroe es, sin duda, otro de los momentos álgidos de Música para camaleones. Una simple conversación de amigos le sirve a Capote para mostrarnos a la Marilyn desconocida, la insegura, la que teme por sus kilos de más, la que tiene celos, la que no sabe cómo presentarse en un entierro, pero también la que tiene esa luz especial que la hace única. Técnicas cinematográficas que recurren incluso a la técnica del plano/contraplano, dejando al lector meterse en la conversación y conocer mejor a esa “adorable criatura” de la forma más visual jamás usada en sus obras.

Culminando este volumen llega el relato “Vueltas nocturnas. O experiencias sexuales de dos gemelos siameses”, una escena surrealista donde Capote se relaciona con su alter–ego e incluso se entrevista a sí mismo, desnudándose ante nosotros con aquellas míticas palabras: “Soy alcohólico. Soy drogadicto. Soy homosexual. Soy un genio”.

El genio de la novela de no–ficción, el genio del relato corto, el genio de los genios. El genio que en Música para camaleones muestra toda su artillería estilística por medio de todos los registros conocidos y por conocer, el genio que se denuda ante nosotros en la que supone la culminación de toda su obra por ser, precisamente, la que concentra todas sus virtudes. Música para camaleones está condenada a hacer disfrutar a sus lectores, a hacerlos disfrutar con el dominio técnico pero también con la variedad de sus temas, con los secretos de las vidas anónimas y conocidas que aquí se incluyen. Por encima de todo, sin embargo, con la magistralidad técnica y estilística de una de las mayores mentes que han nacido en este siglo, condenada a la perdición por su atormentada vida, por ese látigo que Dios le entregó con el don de la escritura, y que aquí se nos muestra en todo su esplendor.

Otro periodismo es posible

“El verdadero destino de la literatura en este siglo es la no-ficción”. Tom Wolfe. Argentina, 2008.

Un traje blanco hecho a medida, un bastón cual peregrino e incontable dientes de oro son algunas de las marcas “de la casa” de Mr. Wolfe, nacido en el corazón de Estados Unidos en 1931. Personaje reconocido, además de por su pintoresca forma de aparecer en público, convertido en un auténtico dandy a la vieja usanza, por fabricar millones de dólares con sus escritos y por ser considerado el padre de un movimiento (literario, periodístico o como lo prefieran) como lo es el Nuevo Periodismo. Movimiento del que, desgraciadamente, contamos con pocos referentes en nuestro país.

A este movimiento, resumido tan sintéticamente que roza el pecado, podríamos definirlo como el auge de una nueva forma de periodismo que tiene sus inicios, según defiende el propio Wolfe, en la década de los 60 en Estados Unidos. El nuevo género, sintetizado por algunos como la “novela de no-ficción”, se sirve de información real y la manipula (no en el sentido negativo de la palabra, se entiende) hasta convertirla en un relato, aprovechando así todas las posibilidades que eso conlleva.
De esta nueva forma de hacer periodismo se sirve Wolfe para escribir este volumen, publicado por primera vez en 1977, y convertido ahora en la “Bíblia” de este movimiento. Una primera parte a modo de ensayo, en la que el escritor fija en papel las bases de esta corriente, nos descubre la historia y razón de ser del nuevo movimiento en el que también podemos enmarcar a otros escritores como Breslin o Hunter Thompson (al que el autor otorga aquí el premio “Cojones de hierro” por su labor periodística). Que el lector olvide ahora su noción de ensayo, de carácter académico y pesado, pues Wolfe es capaz de crear un escrito ameno y claro, con la marca de la casa del autor, con ese estilo inconfundiblemente único, directo y arriesgado.
De hecho, si algo sorprende de Wolfe es precisamente su forma de expresarse, la naturalidad y aparente anarquía con la que lo hace (no poco meditada, por otro lado), quizá la misma valentía que le llevó a romper esquemas en un periodismo que había entrado en la peligrosa espiral del “dejarse llevar”, un periodismo que ya no aportaba nada nuevo a sus lectores (“El nuevo periodismo no puede ser ignorado por más tiempo en un sentido artístico… Dejemos que el caos reine… más alta la música, más vino (…) ¡la pista es de vidrio!... y de tan glorioso caos puede surgir, de la fuente más inesperada, de la forma más inesperada, algunos nuevos y gruesos y bonitos Cohetes Titulares Periodísticos que inflamarán el cielo”).

La importancia de El nuevo periodismo radica, principalmente, en dos puntos: por un lado aporta al nuevo movimiento las bases que por sí sólo quizás no habría sido capaz de desarrollar, y por otro hay que reconocer la valentía del autor, su manifiesto en defensa de una corriente criticada tanto por el movimiento literario como por algunos sectores del periodismo. A través de un recorrido lógico que empieza por la descripción de la profesión, Wolfe aborda el nacimiento del Nuevo Periodismo, las reacciones de las élites literarias y es capaz incluso de esquematizar las técnicas utilizadas de forma clara y precisa, sin olvidar nunca su tono irónico y desenfadado.

No faltan aquí referencias negativas a la nueva corriente, que el autor se encarga de ilustrar y refutar con argumentos sólidos, en una segunda parte añadida como anexo al ensayo en que aborda algunos de los puntos más problemáticos, como la batalla mito vs. Realidad, la novedad de este movimiento o el trabajo de preparación de la pieza clave del género, el reportaje literario.

El mayor acierto de Wolfe radica, sin embargo, en ilustrar su obra con una antología de textos elegidos con mucho cuidado, que tienen la función de corroborar todos y cada uno de los ejes temáticos planteados a lo largo del ensayo y que lejos de ser una muestra del talento propio (del que tendría para dar y vender) recogen fragmentos de obras de escritores tan diversos como Rex Reed, Robert Christgau o Barbara L. Goldsmith, dejando incluso un hueco para su archienemigo Norman Mailer, del que se ha despachado públicamente en más de una ocasión. Entre ellas, en su obra El periodismo canalla y otros artículos (Anagrama, 2000).

De la antología de textos recogidos en esta edición vale la pena especialmente destacar el trabajo de Rex Reed con su pieza “¿Duerme usted desnuda?”, relato de un encuentro con la actriz Ava Gardner que supone uno de los mejores ejemplos de Nuevo Periodismo, con una construcción por escenas brillante, donde la inclusión de los diálogos se convierten en la mejor forma de dejar claro que el relato no debe servirse sólo de la ficción. La realidad tiene argumentos de sobra para atraer a los lectores.

Otra ilustración diferente de Nuevo Periodismo es la recogida en “La dolce Viva” de Barbara L. Goldsmith, donde el contacto de la periodista con la historia que cuenta se convierte en su mayor valor, desvelando los secretos de la banda de Andy Warhol de una forma sincera, directa y que habla directamente al lector.
La ilustración de la importancia de la descripción en esta corriente le corresponde aquí a Joe McGinns, con su relato “Cómo se vende a un presidente”, donde la captación del diálogo (uno de los puntos más reivindicados en el ensayo de Wolfe) vuelve a ser clave para mostrarnos a un presidente Nixon obsesionado por la perfección.

“Beth Ann y la macrobiótica”, de Robert Christgau, finalmente, se gana también a pulso su inclusión en este volumen por tratarse, en palabras del propio autor, de uno de los mejores relatos de la historia, que cautivó al mundo con la obsesión de la protagonista por una dieta macrobiótica.
Tom Wolfe, el reportero intrépido, el dandy más conocido de Norteamérica, ha pasado en su vida profesional por varias etapas que le han llevado a trabajar como reportero (en el sentido clásico del término, se entiende), máximo exponente del Nuevo Periodismo e incluso escritor de novelas a la vieja usanza. Sin duda alguna, este volumen supone la culminación de su obra. Una obra imprescindible para la corriente surgida en los 60, su decálogo, que asentó las bases de un movimiento criticado por muchos y alabado por muy pocos, ilustrado de una forma exquisita para gusto del lector, que al finalizar su lectura no podrá evitar tener ganas de salir a la calle y tomar contacto directo con el mundo que le rodea.

Aviso para navegantes

Blog momentaneamente abandonado por http://neitherpepsinorcoke.blogspot.com

Volveré. Más sabia, más fuerte. Aunque aún no sé cuándo.

El repte

Després d'un primer treball lloat per la crítica mundial, amb el reconeixement del panorama indie internacional, i que va aconseguir vendre moltes més còpies del que s'esperava amb el seu llançament,The Long Blondes han tornat a fixar tots els ulls en ells.

The Long Blondes és una banda de rock alternatiu que va néixer a Sheffield(Anglaterra)fa només 3 anys. L'estil personal de la seva vocalista, Kate Jackson (que forma part de la llista de gent cool de la NME i de la del diari The Guardian), va portar-los a les llistes d'èxits amb el seu primer single Another weekend without make-up, tot un himne a les pistes de ball actualment. Els èxits van seguir amb el que fou el seu segon single, Once and never again i, un cop més, amb el seu primer àlbum, Someone to drive you home.

Però per un grup que debuta a lo grande amb el seu primer treball, el repte arriba amb el segon, el repte de no decebre els fans que els lloaven amb l’anterior, el repte de no decebre una crítica ansiosa per destrossar el hype del moment.

I és llavors quan es fa públic el seu primer single, Century, un tema fora de l’estil habitual del grup, que s’inclina més per una mena de pop rock electrònic que pel seu punk rock habitual. Però és llavors quan es descobreix que el grup ha optat pel més inteligent. Després d’un treball com Someone to drive you home existien dues possibilitats: la d’optar per seguir la seva linea habitual o la d’arriscar i probar altres gèneres musicals. El problema? La primera d’elles els portaria, de ben segur, a la fatalitat de les crítiques que parlen d’un más de lo mismo, un problema habitual amb els segons treballs d’aquest tipus de grups musicals.

Les seves comparacions amb d’altres grups de punk rock amb vocalistes femenines com Blondie són inevitables. De fet, ells no tenen cap problema en assenyalar-los com una de les seves influències més directes. De la mateixa manera que Debbie Harry i els seus van optar per evolucionar amb el seu so (del punk rock a les pistes de ball i fins i tot, a un dels primer raps de la història), The Long Blondes han optat a Couples per arriscar una mica més que en l’anterior treball, combinant el seu estil habitual (que es deixa veure sobretot a peces com Here comes the serious bit o the couples) amb una mica d’elecrtrònica (Century) i, fins i tot, barrejant-ne tots dos (a temes com Guilt, segon single del treball).

Jo segueixo donant-los el meu vot de confiança. I és que The Long Blondes van arribar trepitjant fort, i no pensen marxar.



Els The Long Blondes de Someone to drive you home:



Els The Long Blondes de Couples:

(+ homenatges) El rei també en mereix.

Elvis Aaron Presley va néixer a Mississipi l’any 1935 i, a més de convertir-se en un dels icones del segle XX després de la seva mort, va desenvolupar una important carrera com a cantant, compositor, i actor.
Elvis no va tenir una infància fàcil: els problemas econòmics dels seus pares van obligar-los a mudar-se a Memphis, on van començar una nova vida i on Elvis va rebre la seva primera guitarra amb només deu anyets.
De la seva ascendència Cherokee conservava el gust per la música índia, que escoltava dia i nit com també feia amb el gospel, el doo-wop, el country, el pop i el blues.


L’any 1955 va ser clau per a la carrera d’Elvis que, després d’aconseguir un petit èxit a Memphis, va fer el salt a una discogràfica major, a canvi d’un contracte amb temps limitat i un Cadillac. La dècada dels 60 estaria marcada pel fenómeno del rei del rock, que era capaç de fer tremolar milers de fans embogides amb el seu inimitable moviment de cadera.
A partir dels 70, però, els seus excesos amb el menjar i la seva dependència a les drogues van començar a deteriorar-lo encara més, en un moment en què la seva separación del seu gran amor, Priscilla, l’havia sumit en una profunda depressió.
La madrugada del 16 d’agost de 1976 Elvis és trobat inconsciente al bany de la seva mansió Graceland i, poc després, és tarsladat a l’hospital on és finalmente declarat mort. Elvis, el rei, havia mort i els Estats Units io el món sencer van plorar la seva marxa.


75 àlbums d’estudi, diversos recopilatoris, pel•lícules, incomptables gires… que l’han convertit en un dels artistes amb més beneficis després de la seva mort. I és que Elvis va ser i sempre serà el rei del rock. Jo no sóc capaç d’escollir-ne només una, però em quedare amb dos temes que no imagino en boca de ningú més. Espero que us agradin.

Summercase 2008

Ara que ja tinc la meva entrada ben guardada, ja puc publicitar el que segur serà un dels millors festivals de l'estiu. I és que el Summercase està ja al nivell de festivals tan importants com el FIB Heineken, i si bé potser el seu format és menys atractiu (al mig de la ciutat de Barcelona i amb un cartelazo concentrat en només dos dies), pagar els 115 euros de la seva entrada (PAM!) no m'ha fet tant mal com m'esperava. I és que aquest any el Summercase arriba fort. El millor, Blondie en concert (no moriré sense tenir a Deborah Harry a menys de 20 metres de distància). Si no us ho creieu, mireu quin cartell:

DIVENDRES 18 JULIOL

Blondie, Grinderman, Interpol, Maxïmo Park, Primal Scream, The Verve, 2manydjs, Cornelius, Edwyn Collins, Etienne de Crécy, Ian Brown, The Long Blondes, We are Scientists, Cadence Weapon, Hidrogenesse, Juan MacLean, One night only, Patrice, Santogold, Sons & Daughters.

DISSABTE 19 JULIOL:

The Breeders, Kaiser Chiefs, Kings of Leon, Mogwai, Los Planetas, Sex Pistols, Cansei de Ser Sexy, Foax, The Kooks, M.I.A, The Raveonettes, The Stranglers, Tiga, Biffy Clyro, Los Campesinos!, Mystery Jets, Pete & The Pirates, Shout out louds.



La meva selecció:

(+ homenatges) Ara i sempre.

A mi les coses em van a èpoques. Em ve la època de l'electrònica, la època del pop i la època del rock. I em dona per escoltar un disc tot el dia, quan m'aixeco pel matí, quan estic dinant, quan estic a l'ordinadr i quan em vaig a dormir per les nits. I el que sol passar és que acabo ratllant els discos, i fins i tot agafant-los certa mania. I el que sol passar també és que, passat un temps, els torno a recuperar i recordo de nou perquè m'acompanyaven durant tot el dia.

Nirvana, banda de grunge, va néixer a Washington l’any 1987. Kurt Cobain i Krist Novoselic s’havien conegut dos anys abans i després de participar junts en dos projectes, el dels The Sellouts I el de Fecal Matter, el grup va anar evolucionant cap a una nova formació fins a formar el que l’any 88 es coneixeria oficialment com Nirvana. Va ser precissament a principis dels 90, quan el grup va començar a treballar amb el productor Butch Vig per grabar el seu segon àlbum d’estudi. D’aquí, a ser descoberts per DGC Records i grabar el seu primer disc amb una companyia important, Nevermind.


Nevermind és un dels pocs exemples d’èxit repentí d’un disc publicat als 90. El grup provenia de l’escena independent de Seattle i amb el seu llançament, va ser capaç fins i tot de desbancar el mateix Michael Jackson de les llistes d’èxits. Les seves expectativas de vendes, en un principi, no superaven les 500.000 còpies i finalment, l’àlbum va rebre tres discos de platí en 6 mesos als Estats Units. Nirvana són considerats, des d’aquell moment, com els responsables d’acabar amb l’era del hair metal i de popularitzar enormement el gènere del rock alternatiu.

Kurt Cobain, cantant i guitarrista de la banda, va casar-se amb la cantant Courtney Love l’any 82, i va convertir-se poc després en pare d’una nena. Començava llavors una època plena de gires mundials i llançaments de nous treballs com In Utero o Incesticide, i començava també a extendre’s la fama de nois dolents del grup, alimentada pels seus altercats amb la MTV o amb els Guns’n’roses i la destrucció dels seus instruments que sempre servia per acabar els seus concerts.
La llegenda arribaria quan el 8 d’abril de 1994, després de cancel•lar una gira per Europa pels problemes de Cobain amb l’alcohol i les drogues, va ser trobat mort per un electricista a la seva residència a Seattle. L’autòpsia va concluir que havia mort 3 dies abans després de disparar-se amb una escopeta. Començava així el mite de Cobain, que va marcar un abans i un després per a joventut dels 90.

A Nirvana se’ls atribueixen gran quantitat de mèrits i el seu capdavanter, Kurt Cobain, ha estat considerada una de les figures més influents de la passada dècada. Al voltant de la seva mort encara giren mil llegendes que, fins i tot, acusen la seva pròpia dona de la seva mort. Sigui com sigui, jo em quedo amb el seu Nevermind, un dels discos més importants del rock dels 90.

Xiana Arias arriba per inspirar

Avui mateix, a la facultat de lletres de l'Autònoma, alguns pocs privilegiats hem pogut comptar amb la presència de Xiana Arias, poetissa gallega de només 24 anys que compta ja al seu currículum amb el primer premi nacional de poesia Xosemaria Pérez Parallé.

Enmarcada dins el cicle "Converses amb..." Arias ha aprofitat la seva visita a la ciutat comtal, amb motiu del "Maio Cultural Galego", per deixar-se veure per la Universitat Autònoma i explicar al seu públic què és i d'on ve la seva poesia.

La conferència ha girat entorn d'un eix bàsic: les influències directes sobre la seva pròpia obra, el que ens ha servit als assistents per conéixer una mica millor el panorama actual literari a Galicia i, de pas, per apuntar uns quants noms interessants per descobrir (María do Febreiro, Daniel Salgado, Ronsel...).

Per mitjà d'alguns fragments de l'obra d'aquestes influències, Xiana Arias anava interelacionant la seva pròpia collita amb la d'altres poetes contemporanis gallegs.

La intenció d'aquest post improvisat no és altra que la de deixar constància aquí de la sorpresa que m'he endut en veure-la. En veure una noia de 24 anys, amb un premi de poesia de reconeixement nacional a les seves espatlles, amb més d'una obra publicada, i treballant a la ràdio pública gallega precissament amb un programa de ràdio dedicat a la cultura gallega, tan amagada, tan ignorada, però tan rica.


Camiña a mesma rúa en sentido contrario:
pode tropezar pero pode non tropezar.
“Ti liches a Constitución Europea?”
(Non sabía que podía pasarse)
Quen anda detrás do Kevin Costner?
“Por exemplo, a min
gústame o hip hop dos grupos da zona do South Central
porque falan do que viven, historias dos Bloods e dos Creeps”.
(A mareada Sara tiña unha nariz de ouro
non sabía que podía pasarse e
botou a correr, correr, correr, correr, correr)
Se Sara avanzase pola rúa paralela
escoitaría unha nena berrar que non pensa comer a sopa.
—a canto vai?
—barato neniña, eu non vendo nada caro
para gañar uns pesos namais.
É unha moza e alguén debería sacudila
coma roupa mollada.
Cando vou saír desta cidade?
Onde metería o chisqueiro?
Gustaríame estar noutro lado?
Onde metería o chisqueiro?
Dá unha calada ou dúas.
Afógase ao correr, correr, correr, correr.
“Para cada Coldplay debe de haber un antídoto.
O reggaetón paréceme perfecto”.
Se Sara estivese dous metros máis adiante
caeríalle cuspe na diadema de flores azul e branca.

(fragment de "morte xitana e ti" de Xiana Arias)

Sputnik, mi amor

Que quedi patent aquí , que a mi la cultura no m’entra només per les orelles. De fet, no sé ben bé perquè mai no he escrit res sobre el que he llegit últimament. I és que, des de fa un temps, potser per la reducció d’estrés (i també, perquè no, perquè porto un temps minimitzant la dosi d’alcohol i de decibels els caps de setmana), ja fa algun temps que he recuperat el gust per llegir. El gust per tirar-me al balcó amb un llibre amb el sol a la cara, o el gust per fullejar-lo abans de dormir, no sé si soc prou gràfica.

El cas és que la meva darrera lectura, mereix, almenys, unes paraules. Humilment, que jo de crítica (encara que no quedi molt bé dir-ho si aspiro a dedicar-me a això) en sé ben poc, i molt menys, de literatura. Ja se sap, ja ho vaig deixar clar fa algun temps, jo les coses les agrupo en dos blocs: les que em diuen alguna cosa, i les que no em diuen res.

Sputnik, mi amor, de Haruki Murakami, ha estat la meva última inversió en lo que a paper i tinta es refereix.

Haruki Murakami és un escriptor japonés nascut a Kyoto el 1949. Després de formar-se en literatura al Japó, Europa i els Estats Units, Murakami es va convertir ja fa uns anys en un escriptor reconegut a tot el món, comptant al seu currículum amb més d’un best-seller. El més internacional, Tokyo Blues.

Sputnik, mi amor, és la seva cinquena novel•la. Publicada el 1999, Murakami ens narra aquí la història de tres personatges, la Myu, la Sumire i el seu enamoradís amic. Des de la intimitat més reveladora, el protagonista narrador, professor d’una escola de primària a Tokio, ens explica la història de Sumire, la seva amiga de la universitat, per la que sent un amor desgarrador, que coneix a la Myu, un personatge que amaga darrere una mena de màscara les experiències més complexes. A través d’una trama que es desenvoluparà entre la seva ciutat i alguns escenaris europeus, Murakami serà capaç de posar en paraules els pensaments més íntims arribant, fins i tot, a tocar una altra dimensió.

Algú me’l va recomanar i jo, refiant-m’hi, li vaig donar una oportunitat sense saber ni la més mínima dosi del seu argument. I la caixera de la FNAC també va fer-ho, però aquesta és una altra història. El cas és que, havent acabat de llegir-lo fa aproximadament 30 minuts, sento la necessitat de deixar aquí aquestes paraules. I també de dir que em sembla un llibre rodó. Així de fàcil. Murakami sap utilitzar cada paraula en el moment oportú, construint un estil que combina aquells moments en què no pots evitar rellegir una frase, amb l’estil més directe i informal, el més proper. Combinant un argument atractiu amb aquelles idees que et fan tancar el llibre i mirar per la finestra quan vas llegint al tren. I això és exactament el que he fet en acabar-lo.


“Cuando estoy ante ella, ese hueso del óido empieza a matraquear. Como un fûrin de finas conchas. Y deseo que me abrace fuerte. Abandonarme por completo. Si eso no es deseo sexcual, lo que corre por mis venas es zumo de tomate”

Segons crònica. "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció"

De la mà de Juan Gabriel Vásquez, escriptor, Gerardo Marín, editor d'Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i David Vidal com a moderador, s'iniciava dimecres a dos quarts de cinc la conferència titulada "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció", enmarcada dins el cicle de xerrades d'aquests dies sobre periodisme cultural i humanitats.

La conferència s'inicià amb la intervenció de Juan Gabriel Vásquez, fent una introducció a la sala sobre què és i com va sorgir el terme i la corrent anomenats "nou periodisme". Si bé aquest moviment s'inicia oficialment cap als anys 60 del segle XX de la mà, especialment, de Tom Wolfe, per a Vásquez existeixen molts precedents anteriors que permeten parlar dels inicis d'aquest nou periodisme. Entre els més destacats, algunes obres de Defoe (escrites al s. XVIII) o la tensió entre periodisme i ficció al segle XIX, en què van jugar un paper destacat publicacions com la Pallmall Gazette (que va apostar per les entrevistes dinàmiques de caràcter per atreure els seus lectors)o el fet que la premsa comencés a massificar-se, amb les conseqüències d'un augment de la publicitat, dels ingressos i l'aposta per un llenguatge més clar i senzill que permetés arribar a aquest públic cada cop major.
També, per a Vásquez, existeix una altra figura importantíssima per a aquesta corrent, com ho és Truman Capote. Truman Capote, conegut especialment per la seva novel·la de no ficció "A sangre fría" era fill d'aquesta generació d'escriptors grisos, massa simplificats, i creia que aquests, que cada cop es miraven més el melic, havien de sortir al món i dialogar amb ell, i així va arribar a una de les màximes d'aquest nou periodisme: tractar la realitat sense ficció amb les eines de la ficció.

La segona de les intervencions de la xerrada, a càrrec de l'editor Gerardo Marín, va tirar pel mateix camí que la anterior, complementant la visió de Vásquez, i aportant noves dades sobre el naixement d'aquest corrent periodístic. Per a Marín, Tom Wolfe va aprofitar el que havien deixat ja com a legat altres periodistes, amb la diferència de que va elaborar un manifest, l'any 1973, que incloïa les bases d'aquest "Nou periodisme". En Gerardo Marín no veu aquest nou periodisme a Europa. Segons ell, encara no ha arribat més que en alguns articles o diaris en especial, tot i que és un gènere interessantíssim: "la realitat aporta tantes històries que no és necessari inventar res".

La darrera de les intervencions, a càrrec de l'escriptor i periodista Gabi Martínez, va resultar potser una de les més polèmiques, i l'encarregada de suscitar el debat tant entre els membres de la taula com entre els assistents. Com a punts més interessants del seu discurs, la reivindicació de la 1a persona per desacomplexar els periodistes, així com l'autocensura que moltes vegades s'autoimposen, l'encarregada, precisament, de que aquest "nou periodisme" no hagi arribat encara a Europa. Per a Gabi Martínez falta parlar de les persones en primera persona, el periodisme no ha de marcar les distàncies amb la societat a la que, al cap i a la fi, s'està dirigint: "el secret està en fer un relat que connecti amb la gent, que li arribi, encara que aquest tingui un 2% de ficció".

A partir d'aquest moment, el debat estava servit a la sala. La posició d'aquest darrer conferenciant contrastava en bona mesura amb la dels seus companys de taula, sobre la possibilitat o no de realitzar un treball de nou periodisme, amb tota la reconstrucció de fets i detalls que necessita, sense recorrer a una dosi mínima de ficció.

Com a éssers subjectius que som, amb els nostres cinc sentits que són, ens agradi o no, el nostre mitjà de percepció, trobo impossible una recreació dels fets 100% fidel a la realitat, començant per les nostres percepcions, i acabant per les percepcions del públic a qui entrevistem, que no deixa de ser, tampoc, un públic (o implicat) subjectiu. Dit això, sí aposto per una investigació el més acurada possible, sempre sent conscients dels límits que ens imposa la nostra pròpia persona, com a éssers subjectius que som.

La conferència va tancar-se dimecres amb un ambient força animat i també, perquè no, amb l'esperança d'un periodisme exhaustiu, que pugui ser compatible amb la precissió, la profunditat, i amb l'utilització de les eines més literàries, que no deixen de ser un recurs tan vàlid com els demés.


(Algunes de les recomanacions literàries dels conferenciants:
-Foster Wallace: "Hablemos de langostas"
-Emmanuel Carrère: "El adversario"
-Norman Mayler: "La canción del verdugo"
-Col·lectiu Carlota Tolosa: "La torna de la torna".)

Primera crònica. "Jazz. la història i els músics"

Enmarcada dins el cicle de Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats, i amb un lio de canvi d'horaris que ningú no ha acabat d'entendre encara,començaba a les 6 de la tarda de dimecres, a la Sala de Graus, la conferència titulada "Jazz: la història i els músics", a càrrec d'Eduardo Hojman, crític de jazz i editor.

La xerrada, d'hora i mitja de duració, es va desenvolupar en una sala amb unes 40 persones (tant de periodisme com de la carrera d'humanitats) i va desenvolupar de forma prou esquemàtica la història d'aquest gènere musical, amb l'absència (llàstima) del tractament d'algun punt relatiu a la crítica (la gran desconeguda) d'aquest gènere.

La paraula Jazz prové del terme "jazzie", que significa, literalment, semen. No és difícil, doncs, relacionar-ho amb el sexe i la provocació. Després d'una introducció il·lustrada amb diferents definicions del gènre, Hojman va passar a fer-ne la seva pròpia ("una font de plaer", "gènere de música popular creat als Estats Units, en què la improvisació i el ritme hi juguen un paper destacat", i fins i tot, a descobrir al seu públic el secret per entendre el jazz i encara més, per gaudir-ne. Així, i per mitjà d'una peça de Charlie Parker, els assistents vam poder diferenciar-hi el tema (la melodia), els acords i la improvisació al seu voltant.

Un cop havia captat ja l'atenció del públic amb aquestes 4 nocions bàsiques per a l'audició del jazz, Hojman va passar als orígens del gènere. El jazz, relacionat als seus inicis amb alguna cosa tenebrosa i obscura, es va començar a gestar, especialment, a Nova Orleans (cuna musical nord-americana per excel·lència) gràcies a factors com la proliferació dels prostíbuls, la Llei Seca o els serveis funeraris, on les bandes musicals sempre acabaven improvisant sobre la marxa.

D'aquí, de ser considerat un gènere dels baixos fons, a ser anomenat "jazz" a partir de 1915 aproximadament, ia s er e gènere de moment.

Hojman va anar desentranyant tota l'evolució del gènere (l'aparició del swing o l'aportació de figures com Benny Goodmann, Thelonius Monk, Miles David o Jelly Roll Morter, entre d'altres) fins acabar realitzant una mena d'esquema claríssim, entre audicions i explicacions, de l'evolució del gènere des de l'early jazz fins al Cool i el Hard Bop, passant pel swing i el be-bop.

Agence Europe, referent periodístic

Amb la idea de trobar-me amb una conferència relacionada amb les jornades de periodisme cultural previstes per a aquests tres dies a la facultat, he assistit aquest mati a una xerrada amb membres de l’Agence Europe sobre el funcionament i modus operandi d’aquesta.

La xerrada, que ha tingut lloc a la Sala de Juntes de la facultat, comptava amb la presència de tres membres de l’agència, una traductora, i alguns professors de la pròpia universitat. Després de fer un petit recorregut per la història de l’agència informativa, que s’inicia l’any 1953, la conferència s’ha centrat més en descriure el funcionament de determinats òrgans de la Unió Europa (les seves comissions, el Parlament, etc.), un camí que només s’ha desviat amb les posteriors intervencions d’algun alumnes i dels professors presents a la taula.

L’Agence Europe, que va néixer de la mà del seu fundador i un col•laborador a la ciutat de Luxemburg, té ara una història de més de 50 anys, en què s’ha convertit en una de les fonts més valorades en tota Europa per a assabentar-se de tot lo referent a la Unió Europea i els òrgans que n’hi depenen. El seu públic, tant institucional com individual, pot gaudir a l’actualitat d’un butlletí que es presenta tan en format paper com en digital (encara que d’una forma una mica massa austera, tot s’ha de dir) i que conté informacions relatives a les reunions del Parlament, a les reunions de comissaris, etc.

Algunes de les característiques més representatives de l’Agence Europe han estat exposades a la xerrada, d’una hora i mitja de duració: l’agència aposta per la informació, però també publica editorials 3 o 4 cops per setmana, el que, segons defensen, contribueix a la formació d’aquesta anomenada “opinió públic europea”. D’alta branda, un punt interessant exposat pels membres de l’agència presents a la sala ha estat la “independència” d’aquesta. Segons diuen, l’entitat es financia pels seus abonats, i no depèn directament de la Unió Europea, amb la qual cosa gaudeix de certa independència en aquest sentit, el que l’ha consolidat amb els anys com una de les agències informatives més importants d’Europa, així com en un referent per a d’altres agències similars.

La peculiaritat de l’Agence Europe rau en la complexitat de la seva feina (informar sobre tot allò que s’esdevé a la Unió Europea), per la qual cosa és necessària una important multiplicitat de les seves fonts d’investigació, i per la qual se segueix apostant encara per un periodisme d’investigació, segons defensaven les seves portaveus.

Les conferenciants han seguit exposant alguns dels punts més importants del funcionament de l’agència però, des del meu punt de vista, amb poc interès per a estudiants com nosaltres, als qui aspirar a un mitjà com aquest sona més a broma que a realitat. L’interessant de la xerrada ha arribat amb el torn de preguntes, en què s’han exposat, per exemple, els requisits que un periodista ha de tenir per entrar a treballar-hi. Entre aquests, els més destacats podrien ser l’esperit de treball, la curiositat o el coneixement tant d’idiomes com de matèries com el dret constitucional o l’economia.

Amb la idea d’assistir a una xerrada centrada en algun aspecte relacionat amb el periodisme cultural, he de dir que la conferència quedava bastant lluny del que esperava trobar-m’hi i que el funcionament d’Agence Europe no és un tema que m’apassioni, no ens enganyem, però ja se sap, el saber no ocupa lugar.

B.S.O Primavera 2008

La calor és el que té. Jo és que a tot li busco una banda sonora, i la d'aquests dies, amb aquesta calor que sembla una premonició d'un estiu infernal a Barcelona, té sobretot molt reaggae, molt ska i també una mica de rumba. I com també soc molt donada a descobrir una mica sobre les grans figures de la música, m'és impossible deixar de banda en Bob Marley, que m'ha acompanyat i em seguirà acompanyant en molts estius infernalment calurosos a la meva ciutat.

Robert Nesta Marley va néixer a Nine Miles, Jamaica, el 6 de Febrer de 1946 i és considerat per molts un autèntic profeta del moviment rastafari, moviment sociocultural que va surgir entre la classe traballadora jamaicana, i que defensa la supremacía de la raça negra. Bob va traslladar-se molt jove amb la seva mare a la ciutat de Kingston, on la gent emigrava per millorar ecònomicament, i on tothom acabava als ghettos dels suburbis. Allà mateix, a la mítica zona de Trenchtown, Bob va començar a fer amistats relacionades amb la música, i a empapar-se de músics com The Drifters, Ray Charles o Fats Domino, que escoltaven amb les seves ràdios a través d’emissores nod-americanes.


Va ser juntament amb els seus amics del barri quan van formar el mític grup The Wailers, on Bob i els seus companys van començar a fusionar gèneres com el rocksteady i l’ska amb les creences del moviment rastafari que acabava d’arribar a Jamaica. Després d’alguns discos d’èxits que incloïen singles com No woman no cry o I shot the sheriff, dos dels seus membres, Bunny i Meter, van abandonar definitivament el grup, que va començar a ser conegut com Bob Marley & The Wailers,
Bob era considerat ja a Jamaica un músic consagrat i un impulsor de la fe rastafari, i el seu èxit mundial van fer que fós víctima d’un atemptat a casa seva l’any 76, del que va poder sobreviure. Després de rebre el premi de la pau de les Nacions Unides, va seguir produint èxits musicals fins que el 1981, amb només 36 anys, va morir a un hospital de Miami. El seu cos va ser traslladat a Nine Miles, la seva terra natal, on a dia d’avui descansa en un mausoleo visitat per centenars de fans de tot el món cada dia.


Si bé Bob Marley ha estat una figura polèmica per diversos motius com la seva promiscuïtat, que va portar-lo a ser pare de 7 fills amb 7 dones diferents, el que és cert és que Bob va ser i encara és un personatge que va anar més enllà de la música per convertir-se en un autèntic profeta i un ídol de masses.

Ara i sempre.

Un nou descobriment

Com ja saben els qui em coneixen, sóc molt donada a baixar-me tot el que puc, musicalment parlant, per veure si trobo alguna cosa nova que em cridi l'atenció. Això es repeteix cada setmana, però últimament només trobo alguna cançó una mica especial, res més enllà.

Fa uns dies, però, vaig trobar una cosa que, de primera passada, pot sonar exactament igual que la resta de grups anglesos i nord-americans que es defineixen com indies, però que els crítics prefereixen anomenar hypes. En un primer moment el single em va cridar l'atenció, així que, com faig normalment, vaig baixar-me una nova cançó d'aquests desconeguts. La canço en qüestió era Mansard Roof, i el grup, Vampire Weekend.

I quina sorpresa en descobrir que, si bé tenien alguna cosa que em recordava a altres grups com els Artic Monkeys, els the Killers, els Strokes i similars, hi havia alguna cosa, no sé ben bé el què, que em sonava diferent.

I descobrint descobrint per Internet veig que molts els han comparat als Beatles i és que no sé el que és,però en alguna cosa si em recorden a ells. El cas és que m'en vaig a la Fnac i inverteixo en ells, que a mi això dels nous grups em fa com peneta, i descobreixo un disc genial. L'única pega, massa curt. Segur que tenen molt més a dir.


(molt recomanades: Mansard Roof, Oxford Comma, A-punk, I stand Corrected)

Be kind, rewind

Si volem anar al cinema avui tenim molt on escollir: tenim ciència ficció amb Iron Man (i veure si Robert Downey Jr no hi apareix massa demacrat), una mica de drama espanyol amb Un poco de chocolate, la nova de Depardieu... Però sempre la mateixa oferta a les multisales. Ei, però existeix vida més enllà de Cinesa.

El cinema Verdi Park, per exemple, és un dels pocs que inclou aquests dies a la seva cartellera la nova de Michel Gondry, Be Kind, rewind (traduïda aquí com "Rebobíname porfavor").

Si bé aquesta no segueix l'esquema (o antiesquema, millor dit) que va seguri Gondry amb Olvídate de mi o La ciencia del sueño, i en aquest cas ens trobem amb una comèdia amb plantejament, nus i desenllaç, no per això no hem de donar-li una oportunitat.

I és que de tant en tant s'garaeixen aquest tipus de pel·lícules, d'aquestes que et deixen un somriure al sortir del cinema. Una d'aquestes pelis "sanes", no sé si m'enteneu.

Molts dels fans de Gondry, acostumats a les estructures narratives més aviat desestructurades, i a aquelles històries que copsen l'espectador, poden veure aquí massa simplicitat o fins i tot certa banalitat.

Jo prefereixo veure una altra intenció. Precisament, aquesta que aconsegueix Gondry amb Be kind, rewind. Aquest somriure que triga en marxar. I tot això, amb l'enginy de sempre del director, tant present aquí com a les seves altres pel·lícules.

(No perdre's la versió dels Caçafantasmes. No té desperdici)


http://www.bekindmovie.com/

El GRAN desconegut

Potser no coneixeu a Toumani Diabaté. Fins aquest mateix matí, jo tampoc. En Toumani Diabaté és un músic nascut a Bamake el 1965, i l'encarregat de la internacionalització de la kara, una mena d'híbrid entre l'ara i el laúd procedent de l'Àfrica Occidental.

El cas és que Toumani, tan desconegut per molta gent, ha col·laborat ja amb artistes consolidassíssims (i molt diversos) com Björk, Ketama o Hans Zimmer. I, com d'altres músics africans (el cas més conegut és el de Youssou N'Dour) va més enllà de la música per intentar lluitar amb la seva influència per un món millor: "El meu combat és de pau, d'amor, solidaritat, tolerància i mútua comprensió. Avui tothom vol diners, cases, cotxes.. ens oblidem de pensar en el nostre interior. Hem d'apagar el foc que portem a dins. Quan ho aconseguim, ens serà més fàcil apagar el que hi ha allà fóra".

Després de 20 anys de carrera musical, acaba de publicar el seu primer disc en solitari, que va gravar en només dues hores, tal i com va sortir a la primera. Com sempre, deixant-se portar per la seva música, aquella que tothom que l'escolta defineix com "mística".

D'entre els seus reconeixement més importants cal resaltar el que va fer-li l'astrofísic Cheik Modibo, integrant de la NASA, que va col·locar la seva música a les estacions espacials: "cada matí la meva música despertava als astronautes".

La intenció d'aquesta petita ressenya no és més que la de deixar empremta aquí d'alguna cosa diferent a la que, potser per ignorància, no solem posar-hi massa atenció. Potser no és el Nacho Vegas, ni els The Clash, ni Garbage, però ja se sap, el llenguatge de la música és universal. Alguna cosa bona havia de tenir la globalització.

My Generation

I perquè no us quedeu sense més flashbacks, aquí va el meu petit homenatge als The Who. Abans, ara i sempre.

Roger Daltrey, Pete Townshend, John Entwistle i Keith Moon, van juntar-se per primer cop a Londres l’any 1962 sota els noms de The Detours i The High Numbers, fins a trobar la formula que els portaria a l’èxit, The Who. Després de tres anys formant-se i fent concerts per les sales de la seva ciutat, els The Who assolirien l’èxit amb el seu single My Generation, i es convertirien, així, en un dels grups més influents de la història del rock. Si bé la seva formació ha desaparegut quasi per complet, degut a les morts de dos dels seus components, els The Who van tornar a pujar-se als escenaris l’any 2006, després de separar-se durant una bona temporada.

Als The Who se’ls atribueixen una gran quantitat de mèrits: el de crear el gènere de la òpera rock amb els seus dos treballs Tommy i Quadrophenia, el de ser precursos d’altres gèneres com el punk o el britpop, el de ser un referent per a la cultura mod i, fins i tot, el de posar música al servei de la popular sèrie de televisió CSI.
Però els The Who no van tenir-ho fàcil. Després d’una temporada assolint contínuament els números 1 de les llistes d’èxits durant els anys 60 i 70, va començar una època molt dura per al grup: els problemes de Townshend amb les drogues i l’alcohol augmentaven i Moon va morir per una sobredosi de pastilles que utilitzava per lluitar contra el seu alcoholisme. A tot això se li va sumar el tragic accident que va tenir lloc a un dels seus concerts l’any 1979, quan una estampida de fans va provocar la mort d’11 persones.
Els The Who no podien suportar-ho tot. Només tornarien a juntar-se als escenaris amb motiu del Live Aid del 1985 i a d’altres concerts benèfics similars.

L’any 2006 “Endless Wire”, el nou àlbum del conjunt, ja sense Moon i Entwistle, va surtir al mercat, i els The Who van iniciar una gira mundial de gran èxit.
The Who sings my generation, va ser publicat l’any 1965 i han estat molts els critics que l’han inclòs a les seves llistes dels discos més importants de la història del rock. Com a carta de presentació, jo em quedo amb el seu primer número 1,My generation, tot un himne del rock’n’roll que inclou perles com aquesta:


La gent tracta de deprimir-nos
Només perquè sortim
Les coses ells les miren amb un fred atroç
Espero morir abans d’envellir. Aquesta és la meva generació, nena.

Una més de recomanacions

Ja ho deia Borrazás, “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”, i d’entre tota la oferta, que no és poca, jo em quedo amb això:


http://dameunadecuarto.blogspot.com/

La Boulangerie Cultural ens convida a tastar infinitat de delicatessens, des de les musicals fins a les cinematogràfiques. La música en viu hi té un paper destacat (allà hi trobaràs una selecció molt estudiada dels concerts i festivals de la setmana) i com no podria ser d’altra forma, navegarem pels seus escrits acompanyats pel cruasound, amb música especialment seleccionada pel seu autor.
D’entre tots els blogs musicals, encara que no ho sigui exclusivament, jo em quedo amb aquest. Perquè té el millor pa de la xarxa.


http://nosoynadaindie.blogspot.com/

Amb un “no country for indie people” s’obre aquest espai dedicat a tot allò relacionable amb el món de la cultura, des de la seva vessant més “estrictament” cultural fins a la part més “choni” de l’assumpte. Aquí hi trobaràs de tot: música, cinema (l’autora en qüestió inverteix quasi íntegrament els seus fons en una o dues visites obligades al cinema cada setmana)... I tot això acompanyat de material audiovisual seleccionat per a tots nsoaltres. “No soy nada indie” aposta per les crítiques argumentades i en profunditat. SI busqueu superficilitat, aquest no és el vostre lloc.

http://puticienta.blogspot.com/


Per a tots aquells que busquin alguna cosa més, deixar captivar-se per les paraules. De la mà de Puticienta parlarem de literatura, música, cinema i de tot el que vulguem. Tot, amb la seva particular visió del món i més encara, la seva particular forma d’expressar.se. Un blog per gaudir amb les paraules, no hi ha altra forma de dir-ho.


http://laficciodelesparaules.blogspot.com/

La ficció de les paraules és un espai realitzat, no sé com dir-ho, amb carinyo posat sobre cada tema tractat o sobre cada paraula escollida. Aquí trobarem cultura en tots els sentits: crítiques cinematogràfiques, fotografia, literatura... i a més de tot això, reflexions de la seva autora. Potser poques paraules, però molt ben escollides.

http://laureta86.blogspot.com/

Si bé el “sentir i expressar” tracta molts temes diferents dins el que podríem considerar “cultura” (música, cinema, etc.) aquí la dansa ocupa un lloc especialment important. Per aprofitar la pròpia experiència que l’autora té en aquest camp. Val la pena.

Qui és Risto Mejide?

Puc començar per plantejar-me per què jo, en un blog com aquest en què la música té un paper més que destacat, dedico temps i espai a parlar sobre aquest personatge. I dic personatge com podria dir fenomen de masses, però no persona. No sé si m’explico.

Trobar-se en Risto Mejide pel passeig de Gràcia, amb les seves ulleres de sol, no és difícil. Sobta especialment aquest Risto que, lluny de ser el borde al que ens té acostumats, saluda a qui el saluda i es fa fotos amb qui li demana.

I és que aquest no és el mateix Risto que, als càstings d’OT, va dirigir-se als concursants, per exemple, així: “tu en tu casa, ¿tienes espejos? ¿y los usas? Pues los usas muy mal”; ¿sabes qué pasa? Que a mi no me pagan lo suficiente como para tener que aguantarte”, i d’altres perles similars.

I la fòrmula de Risto no és nova; de fet, coneix tan bé el món de la televisió que sap exactament què vol trobar-se la gent a aquest mitjà, i encara més, a Operación Triunfo, que no deixa de ser un reality com ho són la Granja, Supervivientes, Gran Hermano i d’altres succedanis.

El que no coneix tant bé la gent sobre Risto Mejide és la seva exitosa carrera professional, havent format part de la docència de la carrera de publicitat a la Universitat de Barcelona durant 8 anys, havent treballat a les millors agències publicitàries del país i havent creat, de fet, la seva pròpia.

I si Risto Mejide és cada any més borde i més bèstia, és perquè som nosaltres precisament els que alimentem la personalitat d’aquest personatge amb més ànsies de crueltat. I si no mireu-me, jo mateixa acabo d’invertir el meu temps i el meu espai en dedicar-li unes línies.


Perletes Mejidianes:

Hipnòtics

Final de festes d’un festival de la Plaça Odissea que es tanca amb un èxit més que evident. Després de les actuacions de Belmez i de Raülmoya y el trío Miniña, amb un èxit una mica més relatiu, el públic comença a amuntunar-se al voltant del gran escenari, esperant a veure aparéixer al gran Vegas i a la gran Rosenvinge que, tot s’ha de dir, no es deixen veure massa per la ciutat comtal.

Arriben i no decepcionen. No s’esperen moltes paraules de dos músics que s’expressen molt millor amb les seves cançons, i no hi han moltes paraules. Comptades amb conta-gotes: un “bona nit” susurrat de Rosenvinge, una mini presentació dels músics i un “sábado” també de Rosenvinge, i alguna cosa que no s’entén de Vegas, que no és el tema, però que sembla tenir problemes de vocalització (no direm perquè, que cadascú en tregui les seves conclusions).

El cas és que Vegas i Rosenvinge són d’un públic més aviat poc efusiu (molt diferent al cas de La Casa Azul), però no per això no hi posen ganes a l’escenari. I és que junts són encara millors que per separat, i això si que és difícil. Amb Rosenvinge al piano i Vegas a l’acústica s’inicia un concert tranquil, relaxat, que crea una atmósfera única que només ells són capaços de crear. Tema d’obertura, “Ayer te vi”, un dels seus temes més íntims i desgarradors.

A partir d’aquí s’inicia un concert on Rosenvinge està molt més present, amb alguns dels seus grans èxits com a solista com Tok Tok o Sábado, amb el magnífic regal d’un Vegas posant “alguna cosa més” amb els seus cors, i alguna cançó en solitari de l’asturià, entre les que destaca especialment la versió en duet de “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, un dels pocs moments de la nit en què tot el públic coreja a la parella a l’uníson. I tot això, amb els seus 7 talls “fatals” que semblava difícil, però que sonen molt millor en directe.

I Vegas i Rosenvinge se’n van com han vingut, amb poques paraules, però deixant aquella atmòsfera que només ells són capaços de crear. I jo que marxo a casa i segueixo tararejant aquell “sha la la la la la…”.