kultura s'escriu amb k

Cuando el tormento se transformó en brillantez

2009-01-19T14:42:00.000-08:00

“Mi vida, al menos como artista, puede proyectarse exactamente igual que la gráfica de la temperatura: las altas y bajas, los ciclos claramente definidos (…) Un día comencé a escribir, sin saber que me había encadenado de por vida a un noble pero implacable amo. Cuando Dios le entrega a uno un don, también le da un látigo; y el látigo es únicamente para autoflagelarse”. Así da comienzo el prefacio de Música para camaleones, conjunto de relatos publicado en 1980 por uno de los escritores más brillantes del siglo pasado, y una buena muestra de su mayor virtud (y a la vez, su mayor condena): el tormento que sintió desde muy joven, responsable quizá del estilo personal del autor.

Truman Capote (Nueva Orleans, 1924–Los Ángeles, 1984) realizó grandes y numerosos viajes, tanto espaciales como íntimos, durante su corta vida. De una granja al sur de los Estados Unidos a la Gran Manzana, donde acabó codeándose con la aristocracia neoyorquina del momento; de la soledad de un pequeño atormentado que descubre en la escritura su mayor aliado, a una vida social llena de éxitos, reconocimientos y adinerados amigos. Por estos cambios empieza, precisamente, Música para camaleones donde, a través de una verdadera declaración de principios, Capote recorre su currículum literario y personal: desde los primeros artículos publicados con apenas 17 años hasta la “crisis” que le lleva a concebir la presente obra y la que vendrá después, Plegarias atendidas.

De la obra de Capote se han destacado especialmente dos volúmenes, A sangre fría (1966), primera novela de no–ficción, donde el autor exhibe su capacidad de alejarse de la historia al contar el asesinato de la familia Clutter a manos de Dick y Perry, historia para la que pasó 5 años investigando y considerada ahora la reina de el Nuevo Periodismo; y Desayuno en Tiffanny’s, llevada al cine con Audrey Hepburn como protagonista.

Lo que se nos presenta en Música para camaleones es la culminación de la obra de Capote, en un momento en que el autor comenzaba a sentir ya la depresión que le llevaría a la autodestrucción, y a morir por sobredosis con tan sólo 60 años. Que el lector no espere encontrar aquí un autorretrato o forma similar, recurso demasiado simple para el autor. Lo que se nos presenta ahora es una magistral exhibición de su artillería estilística, cosechada desde la infancia y trabajada a través de relatos cortos, novelas tradicionales, novelas de ficción, guiones cinematográficos e incluso entrevistas para “Playboy”.

Dividida en tres partes, Música para camaleones comienza con una serie de relatos del mismo nombre, donde el autor empieza a poner a prueba sus dotes literarias y periodísticas. La narración de su encuentro en La Martinica con una anciana rodeada de camaleones que bailan al son de la música es la primera de las muestras que se incluyen en este volumen, dejándonos comprobar la asombrosa facilidad que tiene Capote para formas visiones clarísimas en las mentes de sus lectores con apenas unas pocas palabras (“Es alta y esbelta, quizá, de setenta años, cabellos plateados, ‘soigne’, ni negra ni blanca, el color oro pálido del ron”). De su dominio para controlar los saltos espaciotemporales tenemos un ejemplo en “El señor Jones”, un brevísimo relato sobre uno de sus compañeros en una pensión en 1945.
Una intensa experiencia con una pareja de borrachos en un automóvil y una anciana adorable con un montón de gatos congelados en su nevera, o la historia de un matrimonio destrozado, donde el autor vuelve a ocultarse tras los ojos de un narrador omnisciente, son algunos de los ejemplos de la muestra de este dominio estilístico que se nos presenta como un auténtico regalo en Música para camaleones. No faltan aquí ni relatos donde el autor se convierte en un mero narrador de los hechos, ni historias donde él mismo es uno de los protagonistas, desnudándose ante nosotros. Especialmente relevantes en este sentido son los relatos “Hospitalidad”, recuerdos de infancia de la Norteamérica sureña, y “Deslumbramiento”, una muestra del tormento de Capote del que antes hablábamos, esta vez causado por el descubrimiento de su homosexualidad en la adolescencia.

La segunda parte del volumen, “Ataúdes tallados a mano”, relata la historia de varios asesinatos acontecidos tras la recepción de pequeños ataúdes que contienen las fotografías de las víctimas, sirviéndose de nuevo de hechos reales que conmocionan al lector por su crudeza. Al contrario que en la narración de “A Sangre fría”, de temática similar, en esta ocasión el autor se convierte en uno de los personajes, explicando toda la historia por medio de sus conversaciones y visitas a uno de los investigadores, obsesionado por el caso sin resolver, y constituyendo la mayor muestra de esta artillería estilística de Capote. Mezclando técnicas cinematográficas (con “apartes” descriptivos incluidos) con recursos de la narrativa tradicional, con la buena elección de dejar caminar solo al diálogo cuando no se necesita nada más para crear el misterio que hace falta en el relato, haciéndose notar en el relato sólo cuando debe, y no gratuitamente, e incluso solucionando las cuestiones temporales con un resumen de sus propias notas que, lejos de ser el camino fácil, nos muestran de nuevo las armas del autor al concentrar tantos años en tan pocas palabras, sin dejar al lector perderse un solo detalle de la trama.

Por si esto fuera poco para justificar su dominio de las técnicas narrativas, el volumen finaliza con una serie de “Conversaciones y relatos” que servirán, en este caso, para conmover al lector. A través de técnicas cercanas de nuevo a las cinematográficas, combinadas con las técnicas narrativas clásicas, Capote nos dejará escuchar una conversación con un ex–compañero de colegio al que creen pederasta, lo que acontece una tarde cualquiera en su Nueva Orleans natal o su experiencia huyendo de la ley al querer proteger su secreto profesional.

Especialmente magistrales resultan en este apartado cuatro relatos. El primero de ellos, titulado “Un día de trabajo”, permite al lector acompañar a Capote y a Mary, una inmigrante latina afincada en Nueva York que se gana la vida limpiando a domicilio en una de sus jornadas laborales. En su visita a varios apartamentos, el lector conocerá las vidas de personajes muy diferentes por medio de los diálogos que mantiene Capote con la empleada del hogar (consumidora de marihuana en sus horas de trabajo, por cierto) y de las descripciones de los desperdicios de sus domicilios.

La conversación con un asesino vinculado a la temida “familia” Manson mostrará al lector su dominio para tratar con seres indeseables como éste, que aquí se nos presenta como un frío y calculador preso de la cárcel de San Quintín, escenario habitual en los relatos de Capote.

Su encuentro con Marilyn Monroe es, sin duda, otro de los momentos álgidos de Música para camaleones. Una simple conversación de amigos le sirve a Capote para mostrarnos a la Marilyn desconocida, la insegura, la que teme por sus kilos de más, la que tiene celos, la que no sabe cómo presentarse en un entierro, pero también la que tiene esa luz especial que la hace única. Técnicas cinematográficas que recurren incluso a la técnica del plano/contraplano, dejando al lector meterse en la conversación y conocer mejor a esa “adorable criatura” de la forma más visual jamás usada en sus obras.

Culminando este volumen llega el relato “Vueltas nocturnas. O experiencias sexuales de dos gemelos siameses”, una escena surrealista donde Capote se relaciona con su alter–ego e incluso se entrevista a sí mismo, desnudándose ante nosotros con aquellas míticas palabras: “Soy alcohólico. Soy drogadicto. Soy homosexual. Soy un genio”.

El genio de la novela de no–ficción, el genio del relato corto, el genio de los genios. El genio que en Música para camaleones muestra toda su artillería estilística por medio de todos los registros conocidos y por conocer, el genio que se denuda ante nosotros en la que supone la culminación de toda su obra por ser, precisamente, la que concentra todas sus virtudes. Música para camaleones está condenada a hacer disfrutar a sus lectores, a hacerlos disfrutar con el dominio técnico pero también con la variedad de sus temas, con los secretos de las vidas anónimas y conocidas que aquí se incluyen. Por encima de todo, sin embargo, con la magistralidad técnica y estilística de una de las mayores mentes que han nacido en este siglo, condenada a la perdición por su atormentada vida, por ese látigo que Dios le entregó con el don de la escritura, y que aquí se nos muestra en todo su esplendor.

Otro periodismo es posible

2009-01-19T14:39:00.000-08:00

“El verdadero destino de la literatura en este siglo es la no-ficción”. Tom Wolfe. Argentina, 2008.

Un traje blanco hecho a medida, un bastón cual peregrino e incontable dientes de oro son algunas de las marcas “de la casa” de Mr. Wolfe, nacido en el corazón de Estados Unidos en 1931. Personaje reconocido, además de por su pintoresca forma de aparecer en público, convertido en un auténtico dandy a la vieja usanza, por fabricar millones de dólares con sus escritos y por ser considerado el padre de un movimiento (literario, periodístico o como lo prefieran) como lo es el Nuevo Periodismo. Movimiento del que, desgraciadamente, contamos con pocos referentes en nuestro país.

A este movimiento, resumido tan sintéticamente que roza el pecado, podríamos definirlo como el auge de una nueva forma de periodismo que tiene sus inicios, según defiende el propio Wolfe, en la década de los 60 en Estados Unidos. El nuevo género, sintetizado por algunos como la “novela de no-ficción”, se sirve de información real y la manipula (no en el sentido negativo de la palabra, se entiende) hasta convertirla en un relato, aprovechando así todas las posibilidades que eso conlleva.
De esta nueva forma de hacer periodismo se sirve Wolfe para escribir este volumen, publicado por primera vez en 1977, y convertido ahora en la “Bíblia” de este movimiento. Una primera parte a modo de ensayo, en la que el escritor fija en papel las bases de esta corriente, nos descubre la historia y razón de ser del nuevo movimiento en el que también podemos enmarcar a otros escritores como Breslin o Hunter Thompson (al que el autor otorga aquí el premio “Cojones de hierro” por su labor periodística). Que el lector olvide ahora su noción de ensayo, de carácter académico y pesado, pues Wolfe es capaz de crear un escrito ameno y claro, con la marca de la casa del autor, con ese estilo inconfundiblemente único, directo y arriesgado.
De hecho, si algo sorprende de Wolfe es precisamente su forma de expresarse, la naturalidad y aparente anarquía con la que lo hace (no poco meditada, por otro lado), quizá la misma valentía que le llevó a romper esquemas en un periodismo que había entrado en la peligrosa espiral del “dejarse llevar”, un periodismo que ya no aportaba nada nuevo a sus lectores (“El nuevo periodismo no puede ser ignorado por más tiempo en un sentido artístico… Dejemos que el caos reine… más alta la música, más vino (…) ¡la pista es de vidrio!... y de tan glorioso caos puede surgir, de la fuente más inesperada, de la forma más inesperada, algunos nuevos y gruesos y bonitos Cohetes Titulares Periodísticos que inflamarán el cielo”).

La importancia de El nuevo periodismo radica, principalmente, en dos puntos: por un lado aporta al nuevo movimiento las bases que por sí sólo quizás no habría sido capaz de desarrollar, y por otro hay que reconocer la valentía del autor, su manifiesto en defensa de una corriente criticada tanto por el movimiento literario como por algunos sectores del periodismo. A través de un recorrido lógico que empieza por la descripción de la profesión, Wolfe aborda el nacimiento del Nuevo Periodismo, las reacciones de las élites literarias y es capaz incluso de esquematizar las técnicas utilizadas de forma clara y precisa, sin olvidar nunca su tono irónico y desenfadado.

No faltan aquí referencias negativas a la nueva corriente, que el autor se encarga de ilustrar y refutar con argumentos sólidos, en una segunda parte añadida como anexo al ensayo en que aborda algunos de los puntos más problemáticos, como la batalla mito vs. Realidad, la novedad de este movimiento o el trabajo de preparación de la pieza clave del género, el reportaje literario.

El mayor acierto de Wolfe radica, sin embargo, en ilustrar su obra con una antología de textos elegidos con mucho cuidado, que tienen la función de corroborar todos y cada uno de los ejes temáticos planteados a lo largo del ensayo y que lejos de ser una muestra del talento propio (del que tendría para dar y vender) recogen fragmentos de obras de escritores tan diversos como Rex Reed, Robert Christgau o Barbara L. Goldsmith, dejando incluso un hueco para su archienemigo Norman Mailer, del que se ha despachado públicamente en más de una ocasión. Entre ellas, en su obra El periodismo canalla y otros artículos (Anagrama, 2000).

De la antología de textos recogidos en esta edición vale la pena especialmente destacar el trabajo de Rex Reed con su pieza “¿Duerme usted desnuda?”, relato de un encuentro con la actriz Ava Gardner que supone uno de los mejores ejemplos de Nuevo Periodismo, con una construcción por escenas brillante, donde la inclusión de los diálogos se convierten en la mejor forma de dejar claro que el relato no debe servirse sólo de la ficción. La realidad tiene argumentos de sobra para atraer a los lectores.

Otra ilustración diferente de Nuevo Periodismo es la recogida en “La dolce Viva” de Barbara L. Goldsmith, donde el contacto de la periodista con la historia que cuenta se convierte en su mayor valor, desvelando los secretos de la banda de Andy Warhol de una forma sincera, directa y que habla directamente al lector.
La ilustración de la importancia de la descripción en esta corriente le corresponde aquí a Joe McGinns, con su relato “Cómo se vende a un presidente”, donde la captación del diálogo (uno de los puntos más reivindicados en el ensayo de Wolfe) vuelve a ser clave para mostrarnos a un presidente Nixon obsesionado por la perfección.

“Beth Ann y la macrobiótica”, de Robert Christgau, finalmente, se gana también a pulso su inclusión en este volumen por tratarse, en palabras del propio autor, de uno de los mejores relatos de la historia, que cautivó al mundo con la obsesión de la protagonista por una dieta macrobiótica.
Tom Wolfe, el reportero intrépido, el dandy más conocido de Norteamérica, ha pasado en su vida profesional por varias etapas que le han llevado a trabajar como reportero (en el sentido clásico del término, se entiende), máximo exponente del Nuevo Periodismo e incluso escritor de novelas a la vieja usanza. Sin duda alguna, este volumen supone la culminación de su obra. Una obra imprescindible para la corriente surgida en los 60, su decálogo, que asentó las bases de un movimiento criticado por muchos y alabado por muy pocos, ilustrado de una forma exquisita para gusto del lector, que al finalizar su lectura no podrá evitar tener ganas de salir a la calle y tomar contacto directo con el mundo que le rodea.

Aviso para navegantes

2009-01-05T03:25:00.000-08:00

Blog momentaneamente abandonado por http://neitherpepsinorcoke.blogspot.com

Volveré. Más sabia, más fuerte. Aunque aún no sé cuándo.

El repte

2008-05-28T02:29:00.000-07:00

Després d'un primer treball lloat per la crítica mundial, amb el reconeixement del panorama indie internacional, i que va aconseguir vendre moltes més còpies del que s'esperava amb el seu llançament,The Long Blondes han tornat a fixar tots els ulls en ells.

The Long Blondes és una banda de rock alternatiu que va néixer a Sheffield(Anglaterra)fa només 3 anys. L'estil personal de la seva vocalista, Kate Jackson (que forma part de la llista de gent cool de la NME i de la del diari The Guardian), va portar-los a les llistes d'èxits amb el seu primer single Another weekend without make-up, tot un himne a les pistes de ball actualment. Els èxits van seguir amb el que fou el seu segon single, Once and never again i, un cop més, amb el seu primer àlbum, Someone to drive you home.

Però per un grup que debuta a lo grande amb el seu primer treball, el repte arriba amb el segon, el repte de no decebre els fans que els lloaven amb l’anterior, el repte de no decebre una crítica ansiosa per destrossar el hype del moment.

I és llavors quan es fa públic el seu primer single, Century, un tema fora de l’estil habitual del grup, que s’inclina més per una mena de pop rock electrònic que pel seu punk rock habitual. Però és llavors quan es descobreix que el grup ha optat pel més inteligent. Després d’un treball com Someone to drive you home existien dues possibilitats: la d’optar per seguir la seva linea habitual o la d’arriscar i probar altres gèneres musicals. El problema? La primera d’elles els portaria, de ben segur, a la fatalitat de les crítiques que parlen d’un más de lo mismo, un problema habitual amb els segons treballs d’aquest tipus de grups musicals.

Les seves comparacions amb d’altres grups de punk rock amb vocalistes femenines com Blondie són inevitables. De fet, ells no tenen cap problema en assenyalar-los com una de les seves influències més directes. De la mateixa manera que Debbie Harry i els seus van optar per evolucionar amb el seu so (del punk rock a les pistes de ball i fins i tot, a un dels primer raps de la història), The Long Blondes han optat a Couples per arriscar una mica més que en l’anterior treball, combinant el seu estil habitual (que es deixa veure sobretot a peces com Here comes the serious bit o the couples) amb una mica d’elecrtrònica (Century) i, fins i tot, barrejant-ne tots dos (a temes com Guilt, segon single del treball).

Jo segueixo donant-los el meu vot de confiança. I és que The Long Blondes van arribar trepitjant fort, i no pensen marxar.

Els The Long Blondes de Someone to drive you home:

Els The Long Blondes de Couples:

(+ homenatges) El rei també en mereix.

2008-05-28T01:58:00.000-07:00

Elvis Aaron Presley va néixer a Mississipi l’any 1935 i, a més de convertir-se en un dels icones del segle XX després de la seva mort, va desenvolupar una important carrera com a cantant, compositor, i actor.
Elvis no va tenir una infància fàcil: els problemas econòmics dels seus pares van obligar-los a mudar-se a Memphis, on van començar una nova vida i on Elvis va rebre la seva primera guitarra amb només deu anyets.
De la seva ascendència Cherokee conservava el gust per la música índia, que escoltava dia i nit com també feia amb el gospel, el doo-wop, el country, el pop i el blues.

L’any 1955 va ser clau per a la carrera d’Elvis que, després d’aconseguir un petit èxit a Memphis, va fer el salt a una discogràfica major, a canvi d’un contracte amb temps limitat i un Cadillac. La dècada dels 60 estaria marcada pel fenómeno del rei del rock, que era capaç de fer tremolar milers de fans embogides amb el seu inimitable moviment de cadera.
A partir dels 70, però, els seus excesos amb el menjar i la seva dependència a les drogues van començar a deteriorar-lo encara més, en un moment en què la seva separación del seu gran amor, Priscilla, l’havia sumit en una profunda depressió.
La madrugada del 16 d’agost de 1976 Elvis és trobat inconsciente al bany de la seva mansió Graceland i, poc després, és tarsladat a l’hospital on és finalmente declarat mort. Elvis, el rei, havia mort i els Estats Units io el món sencer van plorar la seva marxa.

75 àlbums d’estudi, diversos recopilatoris, pel•lícules, incomptables gires… que l’han convertit en un dels artistes amb més beneficis després de la seva mort. I és que Elvis va ser i sempre serà el rei del rock. Jo no sóc capaç d’escollir-ne només una, però em quedare amb dos temes que no imagino en boca de ningú més. Espero que us agradin.

Summercase 2008

2008-05-25T12:15:00.001-07:00

Ara que ja tinc la meva entrada ben guardada, ja puc publicitar el que segur serà un dels millors festivals de l'estiu. I és que el Summercase està ja al nivell de festivals tan importants com el FIB Heineken, i si bé potser el seu format és menys atractiu (al mig de la ciutat de Barcelona i amb un cartelazo concentrat en només dos dies), pagar els 115 euros de la seva entrada (PAM!) no m'ha fet tant mal com m'esperava. I és que aquest any el Summercase arriba fort. El millor, Blondie en concert (no moriré sense tenir a Deborah Harry a menys de 20 metres de distància). Si no us ho creieu, mireu quin cartell:

DIVENDRES 18 JULIOL

Blondie, Grinderman, Interpol, Maxïmo Park, Primal Scream, The Verve, 2manydjs, Cornelius, Edwyn Collins, Etienne de Crécy, Ian Brown, The Long Blondes, We are Scientists, Cadence Weapon, Hidrogenesse, Juan MacLean, One night only, Patrice, Santogold, Sons & Daughters.

DISSABTE 19 JULIOL:

The Breeders, Kaiser Chiefs, Kings of Leon, Mogwai, Los Planetas, Sex Pistols, Cansei de Ser Sexy, Foax, The Kooks, M.I.A, The Raveonettes, The Stranglers, Tiga, Biffy Clyro, Los Campesinos!, Mystery Jets, Pete & The Pirates, Shout out louds.

La meva selecció:

(+ homenatges) Ara i sempre.

2008-05-25T11:43:00.000-07:00

A mi les coses em van a èpoques. Em ve la època de l'electrònica, la època del pop i la època del rock. I em dona per escoltar un disc tot el dia, quan m'aixeco pel matí, quan estic dinant, quan estic a l'ordinadr i quan em vaig a dormir per les nits. I el que sol passar és que acabo ratllant els discos, i fins i tot agafant-los certa mania. I el que sol passar també és que, passat un temps, els torno a recuperar i recordo de nou perquè m'acompanyaven durant tot el dia.

Nirvana, banda de grunge, va néixer a Washington l’any 1987. Kurt Cobain i Krist Novoselic s’havien conegut dos anys abans i després de participar junts en dos projectes, el dels The Sellouts I el de Fecal Matter, el grup va anar evolucionant cap a una nova formació fins a formar el que l’any 88 es coneixeria oficialment com Nirvana. Va ser precissament a principis dels 90, quan el grup va començar a treballar amb el productor Butch Vig per grabar el seu segon àlbum d’estudi. D’aquí, a ser descoberts per DGC Records i grabar el seu primer disc amb una companyia important, Nevermind.

Nevermind és un dels pocs exemples d’èxit repentí d’un disc publicat als 90. El grup provenia de l’escena independent de Seattle i amb el seu llançament, va ser capaç fins i tot de desbancar el mateix Michael Jackson de les llistes d’èxits. Les seves expectativas de vendes, en un principi, no superaven les 500.000 còpies i finalment, l’àlbum va rebre tres discos de platí en 6 mesos als Estats Units. Nirvana són considerats, des d’aquell moment, com els responsables d’acabar amb l’era del hair metal i de popularitzar enormement el gènere del rock alternatiu.

Kurt Cobain, cantant i guitarrista de la banda, va casar-se amb la cantant Courtney Love l’any 82, i va convertir-se poc després en pare d’una nena. Començava llavors una època plena de gires mundials i llançaments de nous treballs com In Utero o Incesticide, i començava també a extendre’s la fama de nois dolents del grup, alimentada pels seus altercats amb la MTV o amb els Guns’n’roses i la destrucció dels seus instruments que sempre servia per acabar els seus concerts.
La llegenda arribaria quan el 8 d’abril de 1994, després de cancel•lar una gira per Europa pels problemes de Cobain amb l’alcohol i les drogues, va ser trobat mort per un electricista a la seva residència a Seattle. L’autòpsia va concluir que havia mort 3 dies abans després de disparar-se amb una escopeta. Començava així el mite de Cobain, que va marcar un abans i un després per a joventut dels 90.

A Nirvana se’ls atribueixen gran quantitat de mèrits i el seu capdavanter, Kurt Cobain, ha estat considerada una de les figures més influents de la passada dècada. Al voltant de la seva mort encara giren mil llegendes que, fins i tot, acusen la seva pròpia dona de la seva mort. Sigui com sigui, jo em quedo amb el seu Nevermind, un dels discos més importants del rock dels 90.

Xiana Arias arriba per inspirar

2008-05-20T09:48:00.000-07:00

Avui mateix, a la facultat de lletres de l'Autònoma, alguns pocs privilegiats hem pogut comptar amb la presència de Xiana Arias, poetissa gallega de només 24 anys que compta ja al seu currículum amb el primer premi nacional de poesia Xosemaria Pérez Parallé.

Enmarcada dins el cicle "Converses amb..." Arias ha aprofitat la seva visita a la ciutat comtal, amb motiu del "Maio Cultural Galego", per deixar-se veure per la Universitat Autònoma i explicar al seu públic què és i d'on ve la seva poesia.

La conferència ha girat entorn d'un eix bàsic: les influències directes sobre la seva pròpia obra, el que ens ha servit als assistents per conéixer una mica millor el panorama actual literari a Galicia i, de pas, per apuntar uns quants noms interessants per descobrir (María do Febreiro, Daniel Salgado, Ronsel...).

Per mitjà d'alguns fragments de l'obra d'aquestes influències, Xiana Arias anava interelacionant la seva pròpia collita amb la d'altres poetes contemporanis gallegs.

La intenció d'aquest post improvisat no és altra que la de deixar constància aquí de la sorpresa que m'he endut en veure-la. En veure una noia de 24 anys, amb un premi de poesia de reconeixement nacional a les seves espatlles, amb més d'una obra publicada, i treballant a la ràdio pública gallega precissament amb un programa de ràdio dedicat a la cultura gallega, tan amagada, tan ignorada, però tan rica.

Camiña a mesma rúa en sentido contrario:
pode tropezar pero pode non tropezar.
“Ti liches a Constitución Europea?”
(Non sabía que podía pasarse)
Quen anda detrás do Kevin Costner?
“Por exemplo, a min
gústame o hip hop dos grupos da zona do South Central
porque falan do que viven, historias dos Bloods e dos Creeps”.
(A mareada Sara tiña unha nariz de ouro
non sabía que podía pasarse e
botou a correr, correr, correr, correr, correr)
Se Sara avanzase pola rúa paralela
escoitaría unha nena berrar que non pensa comer a sopa.
—a canto vai?
—barato neniña, eu non vendo nada caro
para gañar uns pesos namais.
É unha moza e alguén debería sacudila
coma roupa mollada.
Cando vou saír desta cidade?
Onde metería o chisqueiro?
Gustaríame estar noutro lado?
Onde metería o chisqueiro?
Dá unha calada ou dúas.
Afógase ao correr, correr, correr, correr.
“Para cada Coldplay debe de haber un antídoto.
O reggaetón paréceme perfecto”.
Se Sara estivese dous metros máis adiante
caeríalle cuspe na diadema de flores azul e branca.

(fragment de "morte xitana e ti" de Xiana Arias)

Sputnik, mi amor

2008-05-14T02:50:00.000-07:00

Que quedi patent aquí , que a mi la cultura no m’entra només per les orelles. De fet, no sé ben bé perquè mai no he escrit res sobre el que he llegit últimament. I és que, des de fa un temps, potser per la reducció d’estrés (i també, perquè no, perquè porto un temps minimitzant la dosi d’alcohol i de decibels els caps de setmana), ja fa algun temps que he recuperat el gust per llegir. El gust per tirar-me al balcó amb un llibre amb el sol a la cara, o el gust per fullejar-lo abans de dormir, no sé si soc prou gràfica.

El cas és que la meva darrera lectura, mereix, almenys, unes paraules. Humilment, que jo de crítica (encara que no quedi molt bé dir-ho si aspiro a dedicar-me a això) en sé ben poc, i molt menys, de literatura. Ja se sap, ja ho vaig deixar clar fa algun temps, jo les coses les agrupo en dos blocs: les que em diuen alguna cosa, i les que no em diuen res.

Sputnik, mi amor, de Haruki Murakami, ha estat la meva última inversió en lo que a paper i tinta es refereix.

Haruki Murakami és un escriptor japonés nascut a Kyoto el 1949. Després de formar-se en literatura al Japó, Europa i els Estats Units, Murakami es va convertir ja fa uns anys en un escriptor reconegut a tot el món, comptant al seu currículum amb més d’un best-seller. El més internacional, Tokyo Blues.

Sputnik, mi amor, és la seva cinquena novel•la. Publicada el 1999, Murakami ens narra aquí la història de tres personatges, la Myu, la Sumire i el seu enamoradís amic. Des de la intimitat més reveladora, el protagonista narrador, professor d’una escola de primària a Tokio, ens explica la història de Sumire, la seva amiga de la universitat, per la que sent un amor desgarrador, que coneix a la Myu, un personatge que amaga darrere una mena de màscara les experiències més complexes. A través d’una trama que es desenvoluparà entre la seva ciutat i alguns escenaris europeus, Murakami serà capaç de posar en paraules els pensaments més íntims arribant, fins i tot, a tocar una altra dimensió.

Algú me’l va recomanar i jo, refiant-m’hi, li vaig donar una oportunitat sense saber ni la més mínima dosi del seu argument. I la caixera de la FNAC també va fer-ho, però aquesta és una altra història. El cas és que, havent acabat de llegir-lo fa aproximadament 30 minuts, sento la necessitat de deixar aquí aquestes paraules. I també de dir que em sembla un llibre rodó. Així de fàcil. Murakami sap utilitzar cada paraula en el moment oportú, construint un estil que combina aquells moments en què no pots evitar rellegir una frase, amb l’estil més directe i informal, el més proper. Combinant un argument atractiu amb aquelles idees que et fan tancar el llibre i mirar per la finestra quan vas llegint al tren. I això és exactament el que he fet en acabar-lo.

“Cuando estoy ante ella, ese hueso del óido empieza a matraquear. Como un fûrin de finas conchas. Y deseo que me abrace fuerte. Abandonarme por completo. Si eso no es deseo sexcual, lo que corre por mis venas es zumo de tomate”

Segons crònica. "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció"

2008-05-09T01:37:00.000-07:00

De la mà de Juan Gabriel Vásquez, escriptor, Gerardo Marín, editor d'Alfaguara, Gabi Martínez, escriptor i periodista, i David Vidal com a moderador, s'iniciava dimecres a dos quarts de cinc la conferència titulada "El nou periodisme, avui: actualitat de la no ficció", enmarcada dins el cicle de xerrades d'aquests dies sobre periodisme cultural i humanitats.

La conferència s'inicià amb la intervenció de Juan Gabriel Vásquez, fent una introducció a la sala sobre què és i com va sorgir el terme i la corrent anomenats "nou periodisme". Si bé aquest moviment s'inicia oficialment cap als anys 60 del segle XX de la mà, especialment, de Tom Wolfe, per a Vásquez existeixen molts precedents anteriors que permeten parlar dels inicis d'aquest nou periodisme. Entre els més destacats, algunes obres de Defoe (escrites al s. XVIII) o la tensió entre periodisme i ficció al segle XIX, en què van jugar un paper destacat publicacions com la Pallmall Gazette (que va apostar per les entrevistes dinàmiques de caràcter per atreure els seus lectors)o el fet que la premsa comencés a massificar-se, amb les conseqüències d'un augment de la publicitat, dels ingressos i l'aposta per un llenguatge més clar i senzill que permetés arribar a aquest públic cada cop major.
També, per a Vásquez, existeix una altra figura importantíssima per a aquesta corrent, com ho és Truman Capote. Truman Capote, conegut especialment per la seva novel·la de no ficció "A sangre fría" era fill d'aquesta generació d'escriptors grisos, massa simplificats, i creia que aquests, que cada cop es miraven més el melic, havien de sortir al món i dialogar amb ell, i així va arribar a una de les màximes d'aquest nou periodisme: tractar la realitat sense ficció amb les eines de la ficció.

La segona de les intervencions de la xerrada, a càrrec de l'editor Gerardo Marín, va tirar pel mateix camí que la anterior, complementant la visió de Vásquez, i aportant noves dades sobre el naixement d'aquest corrent periodístic. Per a Marín, Tom Wolfe va aprofitar el que havien deixat ja com a legat altres periodistes, amb la diferència de que va elaborar un manifest, l'any 1973, que incloïa les bases d'aquest "Nou periodisme". En Gerardo Marín no veu aquest nou periodisme a Europa. Segons ell, encara no ha arribat més que en alguns articles o diaris en especial, tot i que és un gènere interessantíssim: "la realitat aporta tantes històries que no és necessari inventar res".

La darrera de les intervencions, a càrrec de l'escriptor i periodista Gabi Martínez, va resultar potser una de les més polèmiques, i l'encarregada de suscitar el debat tant entre els membres de la taula com entre els assistents. Com a punts més interessants del seu discurs, la reivindicació de la 1a persona per desacomplexar els periodistes, així com l'autocensura que moltes vegades s'autoimposen, l'encarregada, precisament, de que aquest "nou periodisme" no hagi arribat encara a Europa. Per a Gabi Martínez falta parlar de les persones en primera persona, el periodisme no ha de marcar les distàncies amb la societat a la que, al cap i a la fi, s'està dirigint: "el secret està en fer un relat que connecti amb la gent, que li arribi, encara que aquest tingui un 2% de ficció".

A partir d'aquest moment, el debat estava servit a la sala. La posició d'aquest darrer conferenciant contrastava en bona mesura amb la dels seus companys de taula, sobre la possibilitat o no de realitzar un treball de nou periodisme, amb tota la reconstrucció de fets i detalls que necessita, sense recorrer a una dosi mínima de ficció.

Com a éssers subjectius que som, amb els nostres cinc sentits que són, ens agradi o no, el nostre mitjà de percepció, trobo impossible una recreació dels fets 100% fidel a la realitat, començant per les nostres percepcions, i acabant per les percepcions del públic a qui entrevistem, que no deixa de ser, tampoc, un públic (o implicat) subjectiu. Dit això, sí aposto per una investigació el més acurada possible, sempre sent conscients dels límits que ens imposa la nostra pròpia persona, com a éssers subjectius que som.

La conferència va tancar-se dimecres amb un ambient força animat i també, perquè no, amb l'esperança d'un periodisme exhaustiu, que pugui ser compatible amb la precissió, la profunditat, i amb l'utilització de les eines més literàries, que no deixen de ser un recurs tan vàlid com els demés.

(Algunes de les recomanacions literàries dels conferenciants:
-Foster Wallace: "Hablemos de langostas"
-Emmanuel Carrère: "El adversario"
-Norman Mayler: "La canción del verdugo"
-Col·lectiu Carlota Tolosa: "La torna de la torna".)

Primera crònica. "Jazz. la història i els músics"

2008-05-09T01:18:00.000-07:00

Enmarcada dins el cicle de Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats, i amb un lio de canvi d'horaris que ningú no ha acabat d'entendre encara,començaba a les 6 de la tarda de dimecres, a la Sala de Graus, la conferència titulada "Jazz: la història i els músics", a càrrec d'Eduardo Hojman, crític de jazz i editor.

La xerrada, d'hora i mitja de duració, es va desenvolupar en una sala amb unes 40 persones (tant de periodisme com de la carrera d'humanitats) i va desenvolupar de forma prou esquemàtica la història d'aquest gènere musical, amb l'absència (llàstima) del tractament d'algun punt relatiu a la crítica (la gran desconeguda) d'aquest gènere.

La paraula Jazz prové del terme "jazzie", que significa, literalment, semen. No és difícil, doncs, relacionar-ho amb el sexe i la provocació. Després d'una introducció il·lustrada amb diferents definicions del gènre, Hojman va passar a fer-ne la seva pròpia ("una font de plaer", "gènere de música popular creat als Estats Units, en què la improvisació i el ritme hi juguen un paper destacat", i fins i tot, a descobrir al seu públic el secret per entendre el jazz i encara més, per gaudir-ne. Així, i per mitjà d'una peça de Charlie Parker, els assistents vam poder diferenciar-hi el tema (la melodia), els acords i la improvisació al seu voltant.

Un cop havia captat ja l'atenció del públic amb aquestes 4 nocions bàsiques per a l'audició del jazz, Hojman va passar als orígens del gènere. El jazz, relacionat als seus inicis amb alguna cosa tenebrosa i obscura, es va començar a gestar, especialment, a Nova Orleans (cuna musical nord-americana per excel·lència) gràcies a factors com la proliferació dels prostíbuls, la Llei Seca o els serveis funeraris, on les bandes musicals sempre acabaven improvisant sobre la marxa.

D'aquí, de ser considerat un gènere dels baixos fons, a ser anomenat "jazz" a partir de 1915 aproximadament, ia s er e gènere de moment.

Hojman va anar desentranyant tota l'evolució del gènere (l'aparició del swing o l'aportació de figures com Benny Goodmann, Thelonius Monk, Miles David o Jelly Roll Morter, entre d'altres) fins acabar realitzant una mena d'esquema claríssim, entre audicions i explicacions, de l'evolució del gènere des de l'early jazz fins al Cool i el Hard Bop, passant pel swing i el be-bop.

Agence Europe, referent periodístic

2008-05-07T02:34:00.000-07:00

Amb la idea de trobar-me amb una conferència relacionada amb les jornades de periodisme cultural previstes per a aquests tres dies a la facultat, he assistit aquest mati a una xerrada amb membres de l’Agence Europe sobre el funcionament i modus operandi d’aquesta.

La xerrada, que ha tingut lloc a la Sala de Juntes de la facultat, comptava amb la presència de tres membres de l’agència, una traductora, i alguns professors de la pròpia universitat. Després de fer un petit recorregut per la història de l’agència informativa, que s’inicia l’any 1953, la conferència s’ha centrat més en descriure el funcionament de determinats òrgans de la Unió Europa (les seves comissions, el Parlament, etc.), un camí que només s’ha desviat amb les posteriors intervencions d’algun alumnes i dels professors presents a la taula.

L’Agence Europe, que va néixer de la mà del seu fundador i un col•laborador a la ciutat de Luxemburg, té ara una història de més de 50 anys, en què s’ha convertit en una de les fonts més valorades en tota Europa per a assabentar-se de tot lo referent a la Unió Europea i els òrgans que n’hi depenen. El seu públic, tant institucional com individual, pot gaudir a l’actualitat d’un butlletí que es presenta tan en format paper com en digital (encara que d’una forma una mica massa austera, tot s’ha de dir) i que conté informacions relatives a les reunions del Parlament, a les reunions de comissaris, etc.

Algunes de les característiques més representatives de l’Agence Europe han estat exposades a la xerrada, d’una hora i mitja de duració: l’agència aposta per la informació, però també publica editorials 3 o 4 cops per setmana, el que, segons defensen, contribueix a la formació d’aquesta anomenada “opinió públic europea”. D’alta branda, un punt interessant exposat pels membres de l’agència presents a la sala ha estat la “independència” d’aquesta. Segons diuen, l’entitat es financia pels seus abonats, i no depèn directament de la Unió Europea, amb la qual cosa gaudeix de certa independència en aquest sentit, el que l’ha consolidat amb els anys com una de les agències informatives més importants d’Europa, així com en un referent per a d’altres agències similars.

La peculiaritat de l’Agence Europe rau en la complexitat de la seva feina (informar sobre tot allò que s’esdevé a la Unió Europea), per la qual cosa és necessària una important multiplicitat de les seves fonts d’investigació, i per la qual se segueix apostant encara per un periodisme d’investigació, segons defensaven les seves portaveus.

Les conferenciants han seguit exposant alguns dels punts més importants del funcionament de l’agència però, des del meu punt de vista, amb poc interès per a estudiants com nosaltres, als qui aspirar a un mitjà com aquest sona més a broma que a realitat. L’interessant de la xerrada ha arribat amb el torn de preguntes, en què s’han exposat, per exemple, els requisits que un periodista ha de tenir per entrar a treballar-hi. Entre aquests, els més destacats podrien ser l’esperit de treball, la curiositat o el coneixement tant d’idiomes com de matèries com el dret constitucional o l’economia.

Amb la idea d’assistir a una xerrada centrada en algun aspecte relacionat amb el periodisme cultural, he de dir que la conferència quedava bastant lluny del que esperava trobar-m’hi i que el funcionament d’Agence Europe no és un tema que m’apassioni, no ens enganyem, però ja se sap, el saber no ocupa lugar.

B.S.O Primavera 2008

2008-05-06T09:45:00.000-07:00

La calor és el que té. Jo és que a tot li busco una banda sonora, i la d'aquests dies, amb aquesta calor que sembla una premonició d'un estiu infernal a Barcelona, té sobretot molt reaggae, molt ska i també una mica de rumba. I com també soc molt donada a descobrir una mica sobre les grans figures de la música, m'és impossible deixar de banda en Bob Marley, que m'ha acompanyat i em seguirà acompanyant en molts estius infernalment calurosos a la meva ciutat.

Robert Nesta Marley va néixer a Nine Miles, Jamaica, el 6 de Febrer de 1946 i és considerat per molts un autèntic profeta del moviment rastafari, moviment sociocultural que va surgir entre la classe traballadora jamaicana, i que defensa la supremacía de la raça negra. Bob va traslladar-se molt jove amb la seva mare a la ciutat de Kingston, on la gent emigrava per millorar ecònomicament, i on tothom acabava als ghettos dels suburbis. Allà mateix, a la mítica zona de Trenchtown, Bob va començar a fer amistats relacionades amb la música, i a empapar-se de músics com The Drifters, Ray Charles o Fats Domino, que escoltaven amb les seves ràdios a través d’emissores nod-americanes.

Va ser juntament amb els seus amics del barri quan van formar el mític grup The Wailers, on Bob i els seus companys van començar a fusionar gèneres com el rocksteady i l’ska amb les creences del moviment rastafari que acabava d’arribar a Jamaica. Després d’alguns discos d’èxits que incloïen singles com No woman no cry o I shot the sheriff, dos dels seus membres, Bunny i Meter, van abandonar definitivament el grup, que va començar a ser conegut com Bob Marley & The Wailers,
Bob era considerat ja a Jamaica un músic consagrat i un impulsor de la fe rastafari, i el seu èxit mundial van fer que fós víctima d’un atemptat a casa seva l’any 76, del que va poder sobreviure. Després de rebre el premi de la pau de les Nacions Unides, va seguir produint èxits musicals fins que el 1981, amb només 36 anys, va morir a un hospital de Miami. El seu cos va ser traslladat a Nine Miles, la seva terra natal, on a dia d’avui descansa en un mausoleo visitat per centenars de fans de tot el món cada dia.

Si bé Bob Marley ha estat una figura polèmica per diversos motius com la seva promiscuïtat, que va portar-lo a ser pare de 7 fills amb 7 dones diferents, el que és cert és que Bob va ser i encara és un personatge que va anar més enllà de la música per convertir-se en un autèntic profeta i un ídol de masses.

Ara i sempre.

Un nou descobriment

2008-05-05T05:55:00.000-07:00

Com ja saben els qui em coneixen, sóc molt donada a baixar-me tot el que puc, musicalment parlant, per veure si trobo alguna cosa nova que em cridi l'atenció. Això es repeteix cada setmana, però últimament només trobo alguna cançó una mica especial, res més enllà.

Fa uns dies, però, vaig trobar una cosa que, de primera passada, pot sonar exactament igual que la resta de grups anglesos i nord-americans que es defineixen com indies, però que els crítics prefereixen anomenar hypes. En un primer moment el single em va cridar l'atenció, així que, com faig normalment, vaig baixar-me una nova cançó d'aquests desconeguts. La canço en qüestió era Mansard Roof, i el grup, Vampire Weekend.

I quina sorpresa en descobrir que, si bé tenien alguna cosa que em recordava a altres grups com els Artic Monkeys, els the Killers, els Strokes i similars, hi havia alguna cosa, no sé ben bé el què, que em sonava diferent.

I descobrint descobrint per Internet veig que molts els han comparat als Beatles i és que no sé el que és,però en alguna cosa si em recorden a ells. El cas és que m'en vaig a la Fnac i inverteixo en ells, que a mi això dels nous grups em fa com peneta, i descobreixo un disc genial. L'única pega, massa curt. Segur que tenen molt més a dir.

(molt recomanades: Mansard Roof, Oxford Comma, A-punk, I stand Corrected)

Be kind, rewind

2008-04-30T01:41:00.000-07:00

Si volem anar al cinema avui tenim molt on escollir: tenim ciència ficció amb Iron Man (i veure si Robert Downey Jr no hi apareix massa demacrat), una mica de drama espanyol amb Un poco de chocolate, la nova de Depardieu... Però sempre la mateixa oferta a les multisales. Ei, però existeix vida més enllà de Cinesa.

El cinema Verdi Park, per exemple, és un dels pocs que inclou aquests dies a la seva cartellera la nova de Michel Gondry, Be Kind, rewind (traduïda aquí com "Rebobíname porfavor").

Si bé aquesta no segueix l'esquema (o antiesquema, millor dit) que va seguri Gondry amb Olvídate de mi o La ciencia del sueño, i en aquest cas ens trobem amb una comèdia amb plantejament, nus i desenllaç, no per això no hem de donar-li una oportunitat.

I és que de tant en tant s'garaeixen aquest tipus de pel·lícules, d'aquestes que et deixen un somriure al sortir del cinema. Una d'aquestes pelis "sanes", no sé si m'enteneu.

Molts dels fans de Gondry, acostumats a les estructures narratives més aviat desestructurades, i a aquelles històries que copsen l'espectador, poden veure aquí massa simplicitat o fins i tot certa banalitat.

Jo prefereixo veure una altra intenció. Precisament, aquesta que aconsegueix Gondry amb Be kind, rewind. Aquest somriure que triga en marxar. I tot això, amb l'enginy de sempre del director, tant present aquí com a les seves altres pel·lícules.

(No perdre's la versió dels Caçafantasmes. No té desperdici)

http://www.bekindmovie.com/

El GRAN desconegut

2008-04-29T10:08:00.000-07:00

Potser no coneixeu a Toumani Diabaté. Fins aquest mateix matí, jo tampoc. En Toumani Diabaté és un músic nascut a Bamake el 1965, i l'encarregat de la internacionalització de la kara, una mena d'híbrid entre l'ara i el laúd procedent de l'Àfrica Occidental.

El cas és que Toumani, tan desconegut per molta gent, ha col·laborat ja amb artistes consolidassíssims (i molt diversos) com Björk, Ketama o Hans Zimmer. I, com d'altres músics africans (el cas més conegut és el de Youssou N'Dour) va més enllà de la música per intentar lluitar amb la seva influència per un món millor: "El meu combat és de pau, d'amor, solidaritat, tolerància i mútua comprensió. Avui tothom vol diners, cases, cotxes.. ens oblidem de pensar en el nostre interior. Hem d'apagar el foc que portem a dins. Quan ho aconseguim, ens serà més fàcil apagar el que hi ha allà fóra".

Després de 20 anys de carrera musical, acaba de publicar el seu primer disc en solitari, que va gravar en només dues hores, tal i com va sortir a la primera. Com sempre, deixant-se portar per la seva música, aquella que tothom que l'escolta defineix com "mística".

D'entre els seus reconeixement més importants cal resaltar el que va fer-li l'astrofísic Cheik Modibo, integrant de la NASA, que va col·locar la seva música a les estacions espacials: "cada matí la meva música despertava als astronautes".

La intenció d'aquesta petita ressenya no és més que la de deixar empremta aquí d'alguna cosa diferent a la que, potser per ignorància, no solem posar-hi massa atenció. Potser no és el Nacho Vegas, ni els The Clash, ni Garbage, però ja se sap, el llenguatge de la música és universal. Alguna cosa bona havia de tenir la globalització.

My Generation

2008-04-22T11:23:00.000-07:00

I perquè no us quedeu sense més flashbacks, aquí va el meu petit homenatge als The Who. Abans, ara i sempre.

Roger Daltrey, Pete Townshend, John Entwistle i Keith Moon, van juntar-se per primer cop a Londres l’any 1962 sota els noms de The Detours i The High Numbers, fins a trobar la formula que els portaria a l’èxit, The Who. Després de tres anys formant-se i fent concerts per les sales de la seva ciutat, els The Who assolirien l’èxit amb el seu single My Generation, i es convertirien, així, en un dels grups més influents de la història del rock. Si bé la seva formació ha desaparegut quasi per complet, degut a les morts de dos dels seus components, els The Who van tornar a pujar-se als escenaris l’any 2006, després de separar-se durant una bona temporada.

Als The Who se’ls atribueixen una gran quantitat de mèrits: el de crear el gènere de la òpera rock amb els seus dos treballs Tommy i Quadrophenia, el de ser precursos d’altres gèneres com el punk o el britpop, el de ser un referent per a la cultura mod i, fins i tot, el de posar música al servei de la popular sèrie de televisió CSI.
Però els The Who no van tenir-ho fàcil. Després d’una temporada assolint contínuament els números 1 de les llistes d’èxits durant els anys 60 i 70, va començar una època molt dura per al grup: els problemes de Townshend amb les drogues i l’alcohol augmentaven i Moon va morir per una sobredosi de pastilles que utilitzava per lluitar contra el seu alcoholisme. A tot això se li va sumar el tragic accident que va tenir lloc a un dels seus concerts l’any 1979, quan una estampida de fans va provocar la mort d’11 persones.
Els The Who no podien suportar-ho tot. Només tornarien a juntar-se als escenaris amb motiu del Live Aid del 1985 i a d’altres concerts benèfics similars.

L’any 2006 “Endless Wire”, el nou àlbum del conjunt, ja sense Moon i Entwistle, va surtir al mercat, i els The Who van iniciar una gira mundial de gran èxit.
The Who sings my generation, va ser publicat l’any 1965 i han estat molts els critics que l’han inclòs a les seves llistes dels discos més importants de la història del rock. Com a carta de presentació, jo em quedo amb el seu primer número 1,My generation, tot un himne del rock’n’roll que inclou perles com aquesta:

La gent tracta de deprimir-nos
Només perquè sortim
Les coses ells les miren amb un fred atroç
Espero morir abans d’envellir. Aquesta és la meva generació, nena.

Una més de recomanacions

2008-04-16T02:05:00.000-07:00

Ja ho deia Borrazás, “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”, i d’entre tota la oferta, que no és poca, jo em quedo amb això:

http://dameunadecuarto.blogspot.com/

La Boulangerie Cultural ens convida a tastar infinitat de delicatessens, des de les musicals fins a les cinematogràfiques. La música en viu hi té un paper destacat (allà hi trobaràs una selecció molt estudiada dels concerts i festivals de la setmana) i com no podria ser d’altra forma, navegarem pels seus escrits acompanyats pel cruasound, amb música especialment seleccionada pel seu autor.
D’entre tots els blogs musicals, encara que no ho sigui exclusivament, jo em quedo amb aquest. Perquè té el millor pa de la xarxa.

http://nosoynadaindie.blogspot.com/

Amb un “no country for indie people” s’obre aquest espai dedicat a tot allò relacionable amb el món de la cultura, des de la seva vessant més “estrictament” cultural fins a la part més “choni” de l’assumpte. Aquí hi trobaràs de tot: música, cinema (l’autora en qüestió inverteix quasi íntegrament els seus fons en una o dues visites obligades al cinema cada setmana)... I tot això acompanyat de material audiovisual seleccionat per a tots nsoaltres. “No soy nada indie” aposta per les crítiques argumentades i en profunditat. SI busqueu superficilitat, aquest no és el vostre lloc.

http://puticienta.blogspot.com/

Per a tots aquells que busquin alguna cosa més, deixar captivar-se per les paraules. De la mà de Puticienta parlarem de literatura, música, cinema i de tot el que vulguem. Tot, amb la seva particular visió del món i més encara, la seva particular forma d’expressar.se. Un blog per gaudir amb les paraules, no hi ha altra forma de dir-ho.

http://laficciodelesparaules.blogspot.com/

La ficció de les paraules és un espai realitzat, no sé com dir-ho, amb carinyo posat sobre cada tema tractat o sobre cada paraula escollida. Aquí trobarem cultura en tots els sentits: crítiques cinematogràfiques, fotografia, literatura... i a més de tot això, reflexions de la seva autora. Potser poques paraules, però molt ben escollides.

http://laureta86.blogspot.com/

Si bé el “sentir i expressar” tracta molts temes diferents dins el que podríem considerar “cultura” (música, cinema, etc.) aquí la dansa ocupa un lloc especialment important. Per aprofitar la pròpia experiència que l’autora té en aquest camp. Val la pena.

Qui és Risto Mejide?

2008-04-16T01:23:00.000-07:00

Puc començar per plantejar-me per què jo, en un blog com aquest en què la música té un paper més que destacat, dedico temps i espai a parlar sobre aquest personatge. I dic personatge com podria dir fenomen de masses, però no persona. No sé si m’explico.

Trobar-se en Risto Mejide pel passeig de Gràcia, amb les seves ulleres de sol, no és difícil. Sobta especialment aquest Risto que, lluny de ser el borde al que ens té acostumats, saluda a qui el saluda i es fa fotos amb qui li demana.

I és que aquest no és el mateix Risto que, als càstings d’OT, va dirigir-se als concursants, per exemple, així: “tu en tu casa, ¿tienes espejos? ¿y los usas? Pues los usas muy mal”; ¿sabes qué pasa? Que a mi no me pagan lo suficiente como para tener que aguantarte”, i d’altres perles similars.

I la fòrmula de Risto no és nova; de fet, coneix tan bé el món de la televisió que sap exactament què vol trobar-se la gent a aquest mitjà, i encara més, a Operación Triunfo, que no deixa de ser un reality com ho són la Granja, Supervivientes, Gran Hermano i d’altres succedanis.

El que no coneix tant bé la gent sobre Risto Mejide és la seva exitosa carrera professional, havent format part de la docència de la carrera de publicitat a la Universitat de Barcelona durant 8 anys, havent treballat a les millors agències publicitàries del país i havent creat, de fet, la seva pròpia.

I si Risto Mejide és cada any més borde i més bèstia, és perquè som nosaltres precisament els que alimentem la personalitat d’aquest personatge amb més ànsies de crueltat. I si no mireu-me, jo mateixa acabo d’invertir el meu temps i el meu espai en dedicar-li unes línies.

Perletes Mejidianes:

Hipnòtics

2008-04-13T03:37:00.000-07:00

Final de festes d’un festival de la Plaça Odissea que es tanca amb un èxit més que evident. Després de les actuacions de Belmez i de Raülmoya y el trío Miniña, amb un èxit una mica més relatiu, el públic comença a amuntunar-se al voltant del gran escenari, esperant a veure aparéixer al gran Vegas i a la gran Rosenvinge que, tot s’ha de dir, no es deixen veure massa per la ciutat comtal.

Arriben i no decepcionen. No s’esperen moltes paraules de dos músics que s’expressen molt millor amb les seves cançons, i no hi han moltes paraules. Comptades amb conta-gotes: un “bona nit” susurrat de Rosenvinge, una mini presentació dels músics i un “sábado” també de Rosenvinge, i alguna cosa que no s’entén de Vegas, que no és el tema, però que sembla tenir problemes de vocalització (no direm perquè, que cadascú en tregui les seves conclusions).

El cas és que Vegas i Rosenvinge són d’un públic més aviat poc efusiu (molt diferent al cas de La Casa Azul), però no per això no hi posen ganes a l’escenari. I és que junts són encara millors que per separat, i això si que és difícil. Amb Rosenvinge al piano i Vegas a l’acústica s’inicia un concert tranquil, relaxat, que crea una atmósfera única que només ells són capaços de crear. Tema d’obertura, “Ayer te vi”, un dels seus temes més íntims i desgarradors.

A partir d’aquí s’inicia un concert on Rosenvinge està molt més present, amb alguns dels seus grans èxits com a solista com Tok Tok o Sábado, amb el magnífic regal d’un Vegas posant “alguna cosa més” amb els seus cors, i alguna cançó en solitari de l’asturià, entre les que destaca especialment la versió en duet de “El hombre que casi conoció a Michi Panero”, un dels pocs moments de la nit en què tot el públic coreja a la parella a l’uníson. I tot això, amb els seus 7 talls “fatals” que semblava difícil, però que sonen molt millor en directe.

I Vegas i Rosenvinge se’n van com han vingut, amb poques paraules, però deixant aquella atmòsfera que només ells són capaços de crear. I jo que marxo a casa i segueixo tararejant aquell “sha la la la la la…”.

Tan diferente, tan natural…tan superguay!

2008-04-13T03:02:00.000-07:00

Fa només un any el festival de la Plaça Odissea organitzat pel centre comercial del Maremagnum (suposem que per atreure el públic a un espai cada cop més abandonat) va tancar-se amb un èxit més aviat relatiu. Amb l’objectiu d’omplir el seu cartell de grups barcelonins de l’escena indie musical (Antinconceptivas, Sibyl Vane…) el nou festival va presentar-se al públic com alguna cosa que prometia bastant però sobre la que no s’hi van posar gaires ganes (la petita carpa de 20 metres quadrats que s’hi va muntar n’és un bon exemple). Així doncs, el primer festival de la Plaça Odissea, que pretenia convidar al públic al escenari privilegiat del Maremagno amb l’arribada del bon temps i el mar de fons, va passar més aviat desapercebut.

Tot el contrari amb el que ha passat aquest any, quan l’escena indie ja no ho és tant i un dels seus estandards s’ha presentat al festival per representar Espanya a Eurovisió. El resultat: un Maremagnum que dijous passat rebossava de pitillos, converse i demés parafernàlia indie. Però aquest és un altre tema. El cas és que una servidora, que pretenia trobar-se amb un panorama semblant al de la passada edició del festival, es va trobar en arribar amb un escenari inmens, digne d’un Summercase o d’un FIB, i milers de pitillos.

Després del magnífic espectacle de DJ Amable, que sembla currar-s’ho més encara quan no punxa com a resident de la sala Razzmatazz i de l’error (si, he de dir alguna cosa dolenta) de la organització del festival de posar-lo a l’escenari com a inici de festa i no com a traca final per a fer ballar una mica al públic, arriba Milkyway i es fa la llum.

I ell sol(amb els seus sintetitzadors, el seu teclat i un joc de llums i projeccions audiovisuals) fa ballar a tot el públic animat, a més, pel bon temps i la calor que acompanyen la nit. Un concert on La Casa Azul es referma com el que és, la gran promesa de l’indie patri, i ens regala alguna coseta més com la seva particular versió de “Love is in the air” que fa ballar encara més al públic.

L’inesgotable Milkyway (inesgotable perquè no vaig cronometar-ho, però el concert va ser força llarg) se’n va amb la millor frase que podria utilitzar: “gràcies per no tenir prejudicis musicals”.

Superguay.

“É máis doado que nunca falar, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”

2008-04-11T04:37:00.000-07:00

Xurxo Borrazás, escriptor galleg, arriba a la Universitat Autònoma de Barcelona per segona vegada en uns anys. La seva xerrada, titulada “De cifras e letras. Literatura e mercado en Galiza”, pretèn donar una visió aproximada del mercat editorial galleg, però Xurxo, pròxim i irònic com la seva escriptura, ens acosta el món de la literatura més enllà del camp editorial.

La relació de Borrazás amb la ciutat de Barcelona és, diu, molt especial. “Ser ou non”, una de les seves noveles més importants, relata l’entrega d’uns premis literaris que tenen lloc a aquesta ciutat, i una altra de les seves novel•les havia de tenir com a escenari Barcelona, encara que després es deixés captivar per la màgia de Lisboa.

Xurxo Borrazás havia passat per aquestes aules ja fa algun temps per parlar de la seva literatura, i molt especialment del paper que la mort, un tema molt recurrent a les seves històries, hi jugaba en ella. Ara, després de la publicació del seu assaig sobre literatura, “Arte e parte”, arriba a Barcelona per tractar el tema del món editorial espanyol i molt especialment de la situació que es viu a Galicia.

Com a punt de partida per abordar el tema de la seva conferència, Borrazás pren com a exemple el cas de Giovanni Merlin, un escriptor del qual gairebé no es té cap noticia, que distribuïa les seves obres, copiades manualment, als seus 30 o 40 amics; o el cas del pare d’un dels seus veïns, que va escriure la història de la seva vida, amb 500 pàgines d’extensió, per a cadascun dels seus 4 fills. “O paraíso literario sería sen contratos, sen mercado”.

Xurxo arriba en aquest sentit a l’opció d’Internet, un espai on s’amuntega molta bona literatura, però també ple de deixalles, de blogs abandonats. “A rede é una fabela tecnoloxizada, cunha estética ciber-punk moi atractiva”. Tenim el mitjà, pero no sabem o no podem utilitzar-lo com podriem fer-ho: “É máis doado que nunca que nos escoiten, pero é máis difícil que nunca que nos escoiten”.

Per a Borrazás, però, la opció d’Internet sol suposar el plan B per als escriptors, que prefereixen les editorials, els premis, les traduccions de les seves obres. Els escriptors, diu, com els artistes, busquen la satisfacció personal, però no es conformen només amb això. I no és que el món editorial galleg sigui un paradís pels homes i dones amb aspiracions de riquesa. Un exemple: un dels seus companys a la professió, calculant quina era la seva recaptació final després d’escriure una novel•la, va arribar a la conclusió de que treballava per uns 30 o 40 cèntims la hora. Un altre, la seva darrera novel•la, amb només 1000 exemplars distribuïts.

Però a Xurxo Borrazás encara li queden energies per parlar de la literatura gallega com a peça del món editorial espanyol on, diu, se’ls rebutja per separatistes, tal i com passa amb d’altres literatures com la catalana o la basca. Per a ell ha d’existir una política lingüística molt forta a Galicia, d’emergència, i els escriptors, en general, haurien de ser més atrevits, més crítics, més provocadors.

Ell, tal i com diu, segueix dubtant com la resta d’escriptors gallegs, entre “facer o que me pete, o facer o que debería facer”, i és potser aquest “facer o que me pete” el que fa les seves obres tan especials. I que duri per molts anys.

London Calling...

2008-04-09T01:47:00.000-07:00

The Clash van nèixer com a grup a Londres l’any 1979, i es van convertir en una de les bandes de punk rock més importants de l’època, juntament amb d’altres com els Sex Pistols o els Ramones. Als seus treballs hi trobem des de reagge fins a ska, passant pel rockabilly o el jazz. Però si en alguna cosa van ser influents, a part de la seva música, va ser pel seu esperit reivindicatiu. Els The Clash van ser els pioners entre les bandes de punk en defensar polítiques radicals diferents a l’anarquisme. Així, el grup va recolzar des de concerts de caritat fins a moviments socialistes llatinoamericans. Els The Clash es van convertir d’aquesta manera en un referent mundial, tant per la seva música com pel seu activisme polític.

London Calling, que podria traduir-se com “Londres trucant”, era el que deia un presentador de la BBC com a introducció al seu espai de notícies. Segons sembla, el cantant de la banda, Joe Strummer, era molt donat a les notícies d’última hora, així que el títol del treball els va semblar força enginyós.
Grabat a Londres l’any 1979, London Calling és el seu tercer treball, un disc que reflexa la dura situació de la ciutat a l’època, on l’atur i la presència de les drogues eren realitats molt present.

L’àlbum va ser enregistrat en un moment força dur per al grup. La casa de l’àvia del guitarrista, Mick Jones, els va servir com a espai de creació, i allà Joe Strummer i el propi Jones van crear l’àlbum que els portaria a les llistes d’èxits nord-americanes. El cantant principal va declarar “ens sentíem com si ens estiguéssim deslliçant al buit per una corda i ens agarréssim amb les ungles”. Potser aquesta desesperació és el que va aconseguir que els 19 temes que composen el London Calling es convertissin en un dels treballs més influents en la història del punk-rock. Com a dada curiosa, la jugada del grup contra la seva discogràfica. Al•legant la inclusió d’una nova cançó en el seu disc, els The Clash van grabar aquest senzill, acordat amb la companyia, com un LP sencer, i el van vendre juntament amb el disc original. Així, novament, els The Clash es mostraven a favor dels interessos del seus seguidors, anant en contra dels seus propis i els de la seva companyia discogràfica.

El passat divendres va arribar a les grans pantalles espanyoles el documental “Joe Strummer: vida y muerte de un cantante” (“Joe Strummer: the future is unwritten”) que ens explica la vida del cantant i guitarrista principal de The Clash. Aquesta mateixa nit aniré a comprovar si és tan bo com diuen i si realment manté l’essència dels que van ser uns dels precursors del punk rock. La cosa promet: Julian Temple, el director del film, ha realitzat altres documentals musicals com el dedicat a Sex Pistols, que va rebre grans crítiques dels especialistes.

Això si, per veure’l, si sou de Barcelona, només podreu veure-la al Verdi Park (l’única sala que la passa a tota la ciutat). Això, o Internet, que no està malament del tot.

Una de recomanacions

2008-04-08T11:12:00.000-07:00

Només heu de mirar la columna que teniu a l'esquerra, aquesta cosa titulada "agenda musikal".

I és que aquesta setmana, qui es queda a casa sense música no té excusa. I no serà per raons econòmiques, que aquest cap de setmana, que per cert comença dijous, ve ple ple de propostes genials i, a més, moltes d'elles gratuïtes.

Jo que l'any passat vaig sopar veient en directe Sybil Vane al festival de la Plaça Odissea al Maremàgnum, aquest any repeteixo.

Aquí, les meves recomanacions:

-La Casa Azul (un luxe veure'ls i més si toquen després de l'aparició de Dj Amable)

-The Whip (un descobriment poc descobert per aquí)

-Dorian (perquè encara que el seu "a cualquier otra parte" soni fins a la sopa, encara ens agrada)

-Nacho Vegas & Christina Rosevinge (pel seu genial "verano fatal")

-Chico y Chica (a mi es que m'agrada aquest rollo freak)

Novos creadores do Barbanza

2008-04-04T04:43:00.000-07:00

"Avanzamos, nun primeiro mundo que só avanza no que a química se refire... prozac, viagra e tranquimacín elevan a tristura, a impotencia e o estrés como a nova trinidade.
Así comenzaba a editorial de Leñaverde05. I efectivamente, hai que avanzar, hai que renovarse e reinventarse porque neste sistema-mercado que temos, se te estancas, recuas... Queremos mirar atrás para saber quen somos e no olvidalo nunca, para apoiarnos nunha raíz firme que nos sirva de punto de impulso hacia diante. Hacia un futuro de creatividade, participación social e desenvolvento común."

Així comença el catàl·leg de nous creadors de Barbanzo, una comarca gallega que, des del seu centre cultural, impulsa un munt d'iniciatives cada any. Entre elles, aquesta. La de crear un espai de difusió de les seves veus artístiques, les minoritàries, que treballen al món de la fotografia, la ilustració, la producció audiovisual, la música i la literatura.

Sense volver-ho ni saber-ho arriben a les meves mans publicacions com aquesta, així que aquí us deixo aquesta petita referència a aquesta iniciativa, que té difusió arreu pel pais i que prové d'un petit poblet galleg com ho és Boiro, a la comarca de Barbanza.

Una iniciativa de difusió que bé podria extendre's a totes les comarques del país. Aquí queda dit.

La meva aposta:

-Fotografia: Javier Arévalo y Juan Ares.
-Ilustració: Mariona Carmona i Rodrigo Chao.
-Música: triángulo de amor bizarro.
-Poesia: F.R. Lavandeira

"É o teu tacto perdido abeirado ó meu sexo
como a lembranza que desexo e nunca tiven.
Mira se os lugares non son debidos
aqueles que escrutabamos na clandestinidade
das infusións sutís a media tarde.
Mira se as túas mans compadecen
ás miñas mans ocupadas nos teus peitos
cor Bordeos na hora da noite.
Afándome en adobia-la pel que te cubre
sedosa á mirada e ó paso das horas.
Un pouco máis alá erosiono o teu nome
coa cadencia das cadeiras e o pulso desbocado.
Alza, pois, a túa memoria quente e destra
para lembrarme que dominas sen escrúpulo
o falso tremer das miñas pernas
e as unllas que gravo nas túas nádegas
mentres zugo a sazón dos beizos que me prestas".

F.R. Lavandeira

Els trobareu tots a:
http://www.todofume.com/proxecto.htm

Instructo art

2008-04-03T10:54:00.001-07:00

Venia jo llegint al ferrocarril un text de Xurxo Borrazás, escriptor galleg, quan m'he parat a rellegir el següent fragment: "A arte, en xeral, non é produto da harmonía e da felicidade entorno a unha boa mesa, senón do conflito e da angustia humanas, da soidade e da incomprensión. O desexo e a súa non satisfacción estimulan a expresión".

No em pregunteu perquè (jo mai ser perquè unes coses em porten a unes altres) però això m'ha fet enrecordar-me de Matt Vescovo i el seu particular art.
Per a qui no el coneixi, Matt Vescovo és un ilustrador de 38 anys que s'inspira en els manuals d'instruccions per elaborar les seves ilustracions (dels manuals d'instruccions ja en parlaré un altre dia, si em dóna el punt, perquè tenen tela tela). D'aquesta font d'inspiració, que algú bé podria considerar banal, ha nascut la seva darrera obra, Instructoart, una mena de manual d'instruccions per a la vida moderna.

Vescovo és autor de tres llibres i de 18 curts d'animació i assegura que les seves influències van des d'Andy Warhol fins a Michel Gondry, passant per les instruccions de seguretat de les companyies aèrees. Es defensa dels seus detractors defensant que "el més interessant són les veritats irrefutables que es mostren a l'ésser humà cada dia". Ell, diu, indaga a l'obvietat i seguirà fent-ho.

A la seva darrera obra trobem, per exemple, la següent escena: un home mira fixament els pits nus i mullats d'una dona. Acaba de sortir de la dutxa.Estan a una habitació. La següent vinyeta revel·la que l'home no està mirant a la protagonista de l'escena, sino a una altra dona nua que es troba a l'apartament de devant. Una altra història gira entorn a l'etern enigma de com treure la pasta de dents d'un tub casi buit, sense que en surti disparada.

Algú hi veurà obvietat i banalitat, Jo prefereixo veure-hi alguna cosa més. Al cap i a la fi, ja ho diu Borrazás, "l'art és producte del conflicte i de la angustia humanes". Aquí queda dit.

www.instructoart.com

Inexplicablement genial

2008-04-02T14:28:00.001-07:00

En realitat el que se’m fa més difícil és parlar sobre el que realment m’agrada, sobre el que m’arriba. Pots criticar fàcilment, pots tractar les coses de forma superficial, però hi ha coses que signifiquen alguna cosa més per tu, sobre les que sents certa responsabilitat al expresar-te al respecte.

Nacho Vegas va arribar a les meves oïdes potser per casualitat, no ho sé, amb una cançó que, amb una primera escoltada superficial, pot semblar la cosa més banal que algú ha pogut crear mai, però que, si se’n va una mica més enllà, no sé, se’n treuen conclusions molt diferents (“El hombre que casi conoció a Michi Panero”).

El motiu de la meva referència ara, quan han passat ja uns quanta mesos des del seu darrer treball (“Verano Fatal”, amb Christina Rosenvinge, del què ja vaig parlar en aquest blog), és l’edició del seu primer recopilatori, “Canciones inexplicables 2001-2007”. No sóc massa donada a aquest tipus de cd’s ja que trobo que així es perden moltes perles, però algú que em coneix (molt bé) me l’ha regalat aquest tarda.

A diferència d’altres recopilatoris, “Canciones inexplicables” ofereix alguna cosa més al consumidor: res de videos inèdits que es penjen en uns dies a YouTube, res de cançons exclusives que deixen de ser-ho en unes hores. Vegas ens ofereix aquí un regal que només ell pot oferir-nos, les seves paraules, la seva veu, directa, explicant-nos el perquè de cadascuna de les cançons que hi apareixen, el moment en què van ser concebudes.

De Vegas tinc moltes coses a dir, però no sé per on començar. Així que tiro per la via més fàcil, que és proposar-vos que li doneu una oportunitat. Per a mi, és tot un poeta.

Com a darrera recomanació:

-Actos inexplicables.
-El ángel Simón.
-En el jardín de la duermevela.
-El hombre que casi conoció a Michi Panero.
-Mi Marylin particular.
-Días extraños.
-Me he perdido.
-En la sed mortal.
-Nuevos planes, idénticas estrategias.

Algunes perles Vegasianes (escollides amb molt d’amor):

-“Ya no sé si merecerá la pena partir hacia otro lugar, ya no sé si con esta lluvia eterna no me habré acostumbrado a la humedad”.

-“Quise ahogar mis penas pero ellas nadaban en alcohol como Mark Spitz. Hoy la luna llena ha decido escupirle al sol y yo no saco en claro más que un trozo de canción…Me fumo, plata a plata, la jodienda de vivir”.

-“¿No comprendéis que yo ya no soy yo cuando ella entra en mi sangre y me pone a morir? Buscádme allí, en el jardín de la duermevela”.

-“Es hora de recapitular las hostias que me ha dado el mundo. Hoy vendrán a oír mi último adiós. Bien, poco a poco van llegando y yo los recibo en batín”.

-“Cada gota golpeando contra los cacharros de metal me hace pensar unas veces en sagre y otras veces en ti. Lo que en realidad viene a ser lo mismo. Lo que por crueldad, viene a dar igual”.

-“Y aunque no eras rubia, y aunque no hablabas inglés y aunque eras más que estúpida y aunque no sé ni si eras mujer, en fin, serías tú mi Marylin particular”.

-“Me encontró por la estación y me llevó a un apartamento. Dijo algo sobre mi piel, me pagó y yo cerré los ojos. Cuando el sol comienza a herir come de mi mano. Hoy he tomado drogas que me hacen hablar”.

-“Hay días en que valdría más no salir de casa. “Si solo era un juego”, pregunté, ¿dónde está la gracia?”

-“Mátame si ya no te soy de utilidad, mátame tras leer el mensaje, pero ahora me desnudaré sin quitarme el traje… que ahora sí que sí que sí, que sí que me he perdido. Porque solo es pensar en ti y acabar perdido. Porque solo con pensar en ti me pongo perdido”.

One way or another

2008-04-02T01:41:00.000-07:00

En una d’aquestes les meves incursions pels clàssics dels rock dels 70 i els 80, us parlo aquí de la que, en la meva opinió, és tota una icona de l’època, una persona que admiro tan musicalment com personalment parlant, Deborah Harry.

El meu primer contacte amb Blondie va ser com sempre, amb un d’aquells diumenges al matí en què em despertava un toca-discos. Recordo una cançó en especial, Rapture, el primer rap que vaig escoltar

Anys després, he recuperat aquella cançó i moltíssimes més, descobrint el que és un dels meus discos preferits, i un dels grups que més han evolucionat musicalment parlant. I és que Blondie i el seu Parallel Lines, publicat l’any 1978 van ser el millor advertiment del que hauria d’arribar a la dècada dels 80.

Deborah Harry, cantant principal de Blondie, va entrar a les llistes d’èxits sent ja tota una dona. Havia treballat com a cambrera i fins i tot com a conilleta Play Boy. Abans de formar el que seria el seu grup definitiu, Debbie havia format part ja d’una banda de Folk-rock i del grup The Stilittoes. Però va ser amb Chris Stein, amb qui va iniciar una relació sentimental, amb qui sorgiria la idea del nou grup. Blondie, que deu el nom al color de cabell de la cantant, va nèixer a l’escena independent neoyorquina a meitat dels 70. El grup, que tenia poca experiència als escenaris, va començar a actuar a la famosa sala de concerts CBGB, on al principi ningú semblava apostar per ells. Amb el pas del temps, Blondie van abandonar el seu punk-rock inicial i van optar per incloure a les seves cançons melodies més pop i ballables.

Després d’alguns singles d’èxit amb els seus dos primers treballs, Parallel lines va pujar a les llistes d’èxits de tot el món, especialment als Estats Units, la Gran Bretanya i el Japó. Deborah Harry s’havia convertit ja en una icona de moda mundial, i l’èxit i la pressió van abocar-la al món de les drogues juntament amb el que encara era la seva parella, Chris Stein, el guitarrista principal de la banda.

Als grans èxits de Blondie aconseguits entre finals dels 70 i principis dels 80, els va seguir una època dura pels components del grup. Després d’abandonar l’heroïna, Chris Stein va desenvolupar una malaltia genètica de la que semblava que mai sortiria. Debbie va dedicar-se a cuidar-lo i Blondie van desaparèixer del mercat durant una bona temporada. Anys després, Deborah Harry va tornar als escenaris amb un parell de discos en solitari, però no va ser fins al llançament del nou treball del grup, el 1998, quan de nou arribaria l’èxit mundial amb el seu single “Maria”.

A dia d’avui, Deborah Harry i Chris Stein han deixat de banda la seva relació sentimental, però les experiències que han viscut junts han fet que la exparella mantingui encara un vincle molt especial.

Sigui com sigui, del que no hi ha cap dubte és que els Blondie van marcar una època.

(Una recomanació: Si podeu veure el documental “Blondie: One way or another”, que va ser presentat al festival In-Edit Beefeater, feu-ho).

(I can't get no) Satisfaction

2008-03-31T13:45:00.000-07:00

I jo que sóc aficionada al rock clàssic, i més encara a saber una mica sobre aquells grups i discos que han influït en la història de la música, us deixo aquí un altre homenatge musical. Perquè si, perquè encara que jo sóc més pro-Beatles, els mèrits s’han de reconeixer, encara que de vegades només surtin per les notícies a costa de cames trencades per pujar a un cocoter.

“Out of our heads”, fóra dels nostres caps, dels Rolling Stones, va ser publicat el 1965 i va vendre més d’un milió de còpies a tot el món. Ha estat situat entre els 500 millors discos de la història de la música segons la revista Rolling Stone, i va ser el millor advertiment del que els Rolling seguirien oferint des dels 70 fins als nostres dies.
Si bé els Rolling Stones havien començat versionant cançons de rythm & blues i, fins i tot, introduint-ne ritmes countrys, l’ “Out of our heads” deixava veure ja l’esperit dur i fosc del grup, i molt especialment l’estil personal dels seus dos capdavanters, Mick Jagger i Keith Richards.
Ritmes més agressius i guitarres més sonores.

Els Rolling Stones van nèixer al Londres dels 60, en un principi, amb una formació diferent a la que els portaria a la fama. Les seves lletres, crues, i amb temàtiques que giren entorn al sexe, les drogues i d’altres temes polèmics, han fet que siguin coneguts com “les seves majestats satàniques”, nom que, a més, van aprofitar per un dels seus àlbums. Han publicat uns 55 treballs, entre discos originals i recopilatoris, i han col·locat 32 singles als top ten anglesos i nord-americans. Més de 200 milions de discos venuts, un lloc al passeig de la fama del rock& roll i incomptables gires de gran èxit per tot el món. I tot això, acompanyat d’històries com festes que duren una setmana o accidents a cocoters.

Sigui com sigui, el que està clar és que els Rolling Stones han jugat un paper destacat a la música rock des de que el Londres dels 60 els veiés nèixer. D’aquest primer àlbum d’èxit jo em quedo amb l’ “(I can’t get no) satisfaction” , que a més de catapultar-los a la fama, reuneix perfectament l’essència dels Rolling més gamberros, més crus, sense pèls a la llengua per parlar sobre sexe o anticapitalisme.
Una dada curiosa: el riff de guitarra que arrenca la cançó va ser concebut enmig de la nit per Richards, que va despertar-se amb la melodia ficada al cap, la va enregistrar, i va tornar al llit. Ell mateix ha descrit la cançó després com “2 minuts de satisfaction i 40 minuts de la meva ronquera”.

I a mi que encara em fa ballar com el primer dia que la vaig escoltar…

http://www.youtube.com/watch?v=FFjBJ3Bb-bo&feature=related (no és el Satisfaction, però és la meva preferida)

El meu segon petit homenatge musical

2008-03-26T03:14:00.000-07:00

Quan era petita, els meus pares em despertaven els diumenges amb la música ben alta sonant al toca-discos. Això em porta molts records: despertar-me escoltant el Heal the world de Michael Jackson, l’Everybody wants to rule the world dels Tears for Fears, o el Sexual healing de Marvin Gaye (a la varietat està el gust). Just fa uns dies vaig veure un reportatge sobre la vida d’aquest darrer, una història que em va conmoure, i que em va fer tornar a escoltar totes aquelles cançons que servien a la meva mare per despertar-me anys enrere.

Marvin Gaye va néixer el 1939 a Wahington, i va criar-se en un ambient força complicat. El seu pare, predicador d’una congregació cristiana molt conservadora, li va imposar un fort fonamentalisme moral, amb la qual cosa la seva única via per escapar va ser el cor de la seva esglèsia, on va començar a cantar.

Amb 15 anys va formar el seu primer grup, els DC Tones i, després de ser expulsat de les forces aèrees per indisciplina, va formar part d’altres grups de soul similars.

No va ser fins a la seva arribada al mític segell Motown, però. quan Marvin Gaye va assolir el vertader èxit.

Després d’unir-se en duet amb un parell de noies de la Motown, amb les que va aconseguir algun número 1 com Ain’t no mountain high enough, va assolir l’èxit real com a solista. Després de passar una dura temporada per la seva adicció a la cocaïna, Marvin va decidir passar una temporada a casa dels seus pares. Era l’any 1984 i, un dia abans del seu 45è aniversari, Marvin Gaye va ser disparat pel seu pare durant una discussió. S’havia convertit ja en un mite del soul.

D’entre tots els seus treballs hi ha un que sempre m’ha semblat realment especial. What’s going on va ser publicat el 1971, i ha estat considerat (segons vais llegir en alguna revista) el millor disc de la història del soul. Darrere les seves 9 cançons s’amaga la suposada visió d’un veterà de la guerra de Vietnam. En paraules del cantant, “estava molt afectat per les cartes que m’enviava el meu germà des de Vietnam. Volia escriure cançons que arribessin a l’ànima de la gent, mostrar-lis el que estava passant al món”.

La cançó que dóna nom a l’àlbum és una de les més versionades de la història. Entre aquestes versions, la que van realitzar artistes com Bono, Alicia Keys, Gwen Stefani i Nelly Furtado per a aconseguir fons per les famílies de les víctimes de l’11-s.

Jo em quedo amb el següent fragment: “mare, hi ha molts de vosaltres plorant; germà, hi ha molts de vosaltres morint. Sabeu que hem de trobar la forma de portar-lis una mica d’amor avui”·.

I em quedaré també amb tots els matins de diumenge en què va despertar-me.

http://www.youtube.com/watch?v=Q-bvgv3g__Y

http://www.youtube.com/watch?v=UbaDlBjzCXo&feature=related

Dir adéu a un dels grans

2008-03-26T02:34:00.000-07:00

Tinc per costum llegir sempre el diari en el mateix ordre. Començo per la contraportada, amb la columna primer, i l’entrevista del dia després. Acte seguit, començo en l’ordre correcte (saltant-me les seccions d’economia i esports, ho confesso) i tinc el lleig costum de posar molta atenció als obituaris (costum que em ve heretada del meu avi, encara que ell ho fa, normalment, per comprovar l’edat dels difunts i veure “quant li queda”). Ja m’estic anant de tema.

El cas és que aquest matí la columna del dia (d’Elvira Lindo) es titulava “Rafael” i parlava d’un “important guionista per cinema espanyol”, que he de confessar que jo no coneixia, i que ha mort als 81 anys. El País d’avui va replet d’articles dedicats a aquest personatge (doble pàgina a la secció de cultura, un article de David Trueba, un altre de José Luis García Sánchez, un de Manuel Vicent, un de Francisco pérez González, un de Juan Cruz, la columna de la contraportada...), així que he decidit enterar-me de qui era aquesta “important figura del cinema espanyol”. Quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que es tractava del director de moltes pel·lícules que no només em són conegudes, sino que, a més, m’encanten. Entre aquestes, les més conegudes són Belle Epoque, La niña de tus ojos o La Lengua de las Mariposas. Aquesta darrera, molt especialment, em mereix un respecte enorme pel guionista.

Manuel Rivas és un dels meus escriptors preferits. El primer cop que vaig acostar-me a les seves obres va ser, precissament, amb Qué me quieres, amor?, el recull de contes on apareix la història de La lengua de las mariposas, i això va ser abans de veure la pel·lícula. El treball d’Azcona en aquest film em sembla especialment rellevant: dur una història tan captivant com aquesta a la gran pantalla és una feina que em sembla d’un mèrit increïble, sobretot quan aquestes dues hores de filmació venen només de 4 o 5 pàgines de conte. Azcona va recollir l’essència de La lengua de las mariposas sense corrompre-la, aprofitant tots els elements de la literatura de Rivas, i aprofitant-ne fins i tot altres històries i personatges, entrellaçant-los.

Des d’aquí, el meu petit homenatge a aquest guionista. Sense que jo ho sapigués, va ser l'encarregat de fer-me riure i plorar en més d'una ocasió.

El diabòlic barber del carrer Fleet

2008-03-16T13:18:00.000-07:00

No ens enganyem. Quan un s’asseu en una butaca de cinema per veure una pel·lícula de Tim Burton, ja sap més o menys amb què es trobarà, i més si es tracta d’un film ambientat en el segle XVIII, i amb una estètica inevitablement relacionable amb "Sleepy Hollow" o "Eduardo Manostijeras". I així, amb tots aquests elements que podrien considerar-se un másdelomismo, Tim Burton encara aconsegueix sorprendre’ns.

No cal parlar de la genial interpretació dels seus actors, d’entre els que destaquen especialment Johny Deep o Alan Rickman, aquell actor que t’encandila amb el seu british accent, que està tan bé en el paper del bo de la pel·lícula (a “Sentido y Sensiblidad” aconsegueix que t’enamoris d’ell), com en el del més cabró (ningú no oblidarà mai el seu cabell greixós interpretant a Severus Snape).

Però si algú mereix una menció especial és sens dubte Helena Bonham Carter, que lluny de ser la “protegida” de Burton, demostra la seva validesa a cadascuna de les seves interpretacions. I és que a més de cantar com els àngels (encara que això també és aplicable a Johny Deep), carrega amb el paper més complex del film. I és que Bonham Carter et fa passar angúnia, fàstic i fins i tot por, però també t’inspira compassió, tendresa i llàstima, molta llàstima; i tot això en només una hora i tres quarts.

Si bé Burton semblava una mica reaci a realitzar un musical en un principi, la jugada li ha sortit rodona. I és que si bé la música encara podria haver donat més de si (l’única mini feblesa del film), la genial interpretació de tots els actors que hi participen aconsegueixen mantenir-te amb total atenció durant tota la pel·lícula.

"Sweeney Todd" té tot el que els amants de Burton desitjen veure als seus treballs: té l’estètica, té els seus actors fetiches, té la història. I tot això banyat amb una mena de picada d’ull al gore més pur, el de les tones de bosses de ketchup.

Genial.

Del periodisme cultural i la seva forma

2008-03-12T03:47:00.000-07:00

El periodisme cultural va començar sent el més important, el que s’identificava en un primer moment amb la premsa. Amb l’aparició del periodisme de masses, però, els diaris van apostar per continguts més socials i en alguns casos, més sensacionalistes, i els temes relacionats amb la cultura o bé van passar a formar part d’una petita secció dels diaris o, en el millor dels casos, se’ls va començar a dedicar un suplement, normalment d’una edició setmanal.

Actualment, els continguts culturals solen presentar-se als lectors (periodísticament parlant) en tres formes diferents: com a gruix d’informació de la secció d’oci, com a suplement setmanal d’un diari o, directament, en revistes especialitzades.

Babèlia, suplement setmanal de El País dedicat sobretot a la literatura, és un exemple dels casos en què els continguts culturals passen a formar part d’un suplement especial que s’adjunta un cop a la setmana amb el diari. Personalment, sóc consumidora d’aquest diari cada dia, però el temps que li dedico a aquest suplement és gairebé inexistent.

Sóc consumidora de productes culturals (compro molta música, vaig a concerts, llegeixo força, vaig al cinema...) però quan vull informar-me sobre algun d’aquests aspectes em dirigeixo a publicacions especialitzades en el que m’interessa. Babèlia se’m fa massa llunyà, no sé si m’explico.

Ara bé, fullejant el suplement en qüestió he pogut veure com en la majoria dels casos es tracta de reportatges elaborats, en profunditat, i això és d’agrair, i més en un camp com aquest, que cada cop té menys cabuda en els diaris espanyols. Potser pel meu poc contacte amb Babèlia no sé com està tot el tema de les “màfies” culturals,, algun dia em dedicaré a analitzar quants productes vinculats al grup Prisa hi apareixen.

Aposto pel periodisme cultural de qualitat, elaborat, i crec en el periodisme cultural com una forma de creació, un contingut cultural en si mateix. I m’és indiferent si aquest es presenta en forma de suplement, de secció o de revista especialitzada.

Prometo anar més enllà de la “fullejada” aquesta setmana amb el Babèlia. Quan ho hagi fet, ja plasmaré aquí les meves impressions.

Renovar-se o morir

2008-03-12T02:57:00.000-07:00

El tradicional festival de la cançó europea, Eurovisió, havia de donar un gir radical per sobreviure. Això està clar. Potser per les noves tecnologies, que posen a l’abast de la gent molta més oferta musical, o potser perquè, senzillament, els temps han canviat, i un festival com aquest ja no tenia molt sentit (i això deixant de banda el factor polític, molt present a les votacions en cada edició del festival). El cas és que, admetem-ho, Eurovisió ha sapigut apostar per un factor que sempre funciona, que sempre dóna de què parlar, que ara mateix és totalment in. I és que el frikisme, ens agradi o no, ara és lo que es porta. Renovar-se o morir amics. I un bravo pels organitzadors del festival. Ja fa un temps que alguns països van apostar per aquesta fòrmula. Jo almenys no recordo cap dels guanyadors de les edicions d’uns 3 o 4 anys enrere, però no sóc capaç d’oblidar el S.A.G.A.P.O que van portar fa uns anys els grecs, per exemple (http://www.youtube.com/watch?v=GWDU9ZWMoEw ;veieu-lo, que no té desperdici).

El cas és que aquest any Espanya no s’ha quedat enrere. Si Irlanda porta un home disfressat de pollastre (o d’alguna cosa semblant) perquè no acceptar d’una vegada que Eurovisió ja no és el que era, i que ara qui guanya és el més friki d’Europa?
De la mateixa manera, la gala “Salvem Eurovisió” alimenta aquest esperit friki que tan ens agrada (bravo per posar-hi al capdavant a la Carra, que encara que no sàpiga construir frases de més de 5 paraules en castellà, segueix sent la musa del frikisme). La cosa en aquesta edició estava difícil, al bon gust dels organitzadors de muntar una gala presentada per Rafaella Carra, se li afegeix el mètode de votació de MySpace. Un altre bravo, doncs, per apropar-se així el públic i fer ús de les noves tecnologies, que no es digui que ens quedem enrere en res.

El guanyador de les votacions, Rodolfo Chilicuatre, ho té tot. Té el look (jo vull una guitarra rosa com la seva), té l’esperit, té la lletra i té la melodia, d’aquelles que no pots treure’t del cap. Deixant de banda la polèmica que ha portat el fet que sigui un humorista i no un músic professional o la modificació de la lletra que farà Televisió Espanyola (ara resulta que ja no es pot ni fer broma amb una cançó), el chiki-chiki del Chiquilicuatre s’ha convertit en tot un fenomen de masses.

Potser ha estat l’aposta pel frikisme, que actualment garanteix un número 1, potser ha estat tota la parafernàlia que es va muntar amb la gala de Rafaella Carra, potser ha estat l’aprofitament d’una plataforma de llançament com MySpace o potser hem estat nosaltres mateixos, que per mitjà de YouTube hem convertit al Chiquilicuatre en el personatge de l’any, un vertader fenomen de masses. Sigui com sigui, un bravo pels organitzadors, que saben que tot va de renovar-se o morir, i un altre bravo per Chiquilicuatre perquè si, perquè ell ha sabut crear-se a imatge del que volia la gent I és que el frikisme, ara, és aposta segura.

Algunes perles eurovisives....

La labor dels productors

2008-03-11T11:55:00.000-07:00

Aquest matí he obert el diari, casualment, per la secció d'obituaris. Potser ha estat una revelació, no ho sé ben bé. El cas és que al obrir-lo he llegit les següents paraules: "Norman 'Hurricane' Smith, productor i cantant". El nom em sonava d'alguna cosa, però no sabia ben bé amb què relacionar-lo. Llegint l'article, que ocupa aproximadament la meitat de la pàgina, he vist que es tracta d'un dels primers productors amb qui van treballar grups com els Beatles o Pink Floyd així que, evidentment, el meu interés per la seva vida ha augmentat considerablement.

Norman Smith, batejat per Lennon com "Normal" Smith, va treballar als mítics estudis d'Abbey Road des del 1959, i va co-produïr els treballs dels Beatles des dels seus inicis fins el Rubber Soul,publicat el 1965. Poc després, al 1966, va ascendir al càrrec de productor i va començar a treballar amb grups més underground. És així com va començar la seva relació amb els Pink Floyd i molt especialment amb Syd Barret, creador per excel·lència de la banda. Poc després, a principis dels anys 70, va engegar la seva carrera com a cantant, batejat com "Hurricane" Smith, però aquest ja és un altre tema.

La noticia de la seva mort, a principis de mes i a causa d'un càncer, m'ha portat a recordar un altre article que vaig llegir al suplement juvenil del País, l'EP3, si no m'equivoco fa aproximadament un parell de setmanes. En aquest reportatge es parlava de la importància dels productors darrere qualsevol èxit musical.

Actualment, són molts els productors que es converteixen en els encarregats de posar el segell de qualitat darrere un cantant o grup desconegut. És el que li va passar a Rihanna amb Jay-Z, i és el que li passa a Timbaland cada cop que es posa darrere d'algun desconegut mediocre (musicalment parlant).

A dia d'avui es pot dir que els productors musicals juguen un paper quasi tan important com el dels propis artistes. Alguns d'ells garanteixen casi al 100% un número 1 a les llistes d'èxits (ja n'he posat algun exemple) i, de fet, són els encarregats, en bona part, de fer que les coses sonin com sonen.

Si bé la carrera de Norman Smith ha estat, almenys, esmentada per alguns mitjans de comunicació, només ocupa una petita part d'una pàgina d'obituaris d'un diari, i més d'una setmana després de la seva mort.

I segur, em jugo el que sigui, a que el Help! dels Beatles no sonaria igual sense Smith, a que el L.A Woman dels Doors no em provocaria igual sense la producció de Bruce Botnick, i a que el Satisfaction dels Rolling Stones no em faria ballar així sense el toc de Dave Hassinger.

Aquí queda dit.

http://www.youtube.com/watch?v=cl8-yHi_ePc&feature=related

Un estiu genial

2008-03-10T06:51:00.000-07:00

Els duets musicals amaguen darrere molts estereotips. Tenim Pimpinela, per exemple, que ens agradi o no, van marcar una època. A l'altra banda, el Jack i la Meg White (The White Stripes), que encara no ens ha quedat clar si són germans, un matrimoni trencat o, senzillament, dues persones (dos genials músics, millor dit) que s'ho passen molt bé ocupant el notre temps amb aquest tipus de qüestions. Són dos exemples molt contraposats, però aqui estan.

Quan Nacho Vegas i Christina Rosenvinge van decidir iniciar un projecte comú, eren conscients del rol que jugaba la diferència de sexe entre els dos, però no van voler explotar-ho intencionadament.

De Nacho Vegas podem dir que es tracta de l'estandard de l'indie made in spain. Cabellera rossa i desalinyada, ulleres estil poli dels vuitanta, la guitarra sempre a sobre.

Christina, mig danesa mis espanyola, va deixar ja fa molt de fer "chas" i aparèixer al nostre costat per crear peces úniques i consolidar-se com compositora i cantautora.

Nacho i Christina, els dos rossos més perillosos del panorama espanyol, s'havien de juntar. Era inevitable. Segons van declarar, eren conscients que per separat actuaven per a públics molt diferents, però volien comprobar què naixeria del seu enllaç musical. El resultat? una tercera personalitat. Diferent, més potent.

Si bé la seva trobada ha estat molt breu (el disc només inclou 7 cançons) no per això passa desapercebuda. Al contrari, el duet ha aconseguir que tot el disc valgui la pena, no en sobra cap peça. De vegades val més apostar per lo segur i no omplir discos de cançons buides.

Ni sona a Vegas ni sona a Rosenvinge. "Verano Fatal" sona a Vegas i Rosenvinge, junts, més forts.

Des de les lletres fins les guitarres passant pels arranjaments. Tot el seu estiu fatal ha valgut la pena. I és que el que hi ha entre els dos va més enllà de la química. Si voleu comprovar-ho:

http://www.youtube.com/watch?v=Evq0U7qXa80

http://www.youtube.com/watch?v=lkODpbP38s4&feature=related

el pes de decidir

2008-03-07T14:57:00.000-08:00

“Les obres d’art neixen sempre de qui ha afrontat el perill, de qui ha anat fins l’extrem de l’experiència, fins el punt que cap humà pot transpassar”. Rainer Maria Rilke.

No sé ben bé perquè ni com va ser, però ja fa uns anys va arribar a les meves mans un llibre d’un autor totalment desconegut per a mi, Rainer Maria Rilke. “Cartes a un jove poeta” reprodueix les cartes que el poeta s’enviava amb un “aspirant”, per dir-ho d’alguna manera, a escriptor, a principis del segle XX si no m’equivoco. Rilke era ja un autor consolidat, i el seu amic per correspondència, un admirador de la seva obra totalment desconegut. El cas és que llegint-lo, i potser sense entendre realment la seva essència i la seva utilitat, vaig trobar moltes idees o consells que vaig fer meus, que em van fer qüestionar-me moltes coses, tan al voltant de l’art d’escriure com de la vida en general, perquè no. Llegint un temps després algunes de les seves obres vaig topar-me amb aquesta frase (tinc predilecció per les frases de personatges cèlebres, no puc evitar-ho).La frase en qüestió té molta relació amb els personatges que vaig conèixer a classe la setmana pasada. Tenim el cas de Darger, per exemple, algú que hom podria considerar una mena de psicòtic, un pederasta; vaja, algú amb qui Freud segur que passaria una bona estona ocupat. O el cas de Bansky, per exemple, qui du fins l’extrem cadascuna de les seves obres que, a més d’art en el sentit estricte de la paraula (si és que existeix el sentit estricte en un concepte tan complex com aquest), constitueixen una reivindicació pura i dura al sistema de la vida moderna.
No seria capaç de dir què entra dintre de l’art i què es queda fóra. Potser algú criticarà el poc compromís de les meves paraules (a l’hora de criticar, a l’hora de destriar…). Ho intento, però sóc incapaç de fer cap judici en aquest aspecte. Bàsicament, i de nou, pel meu poc criteri per fer-ho.
Quan vaig a un museu d’art modern no entenc la majoria de les peces. No sóc capaç d’entendre on està l’art en dos penjarobes i una llauna oxidada, però sóc conscient que allò pot significar alguna cosa per alguna persona al món, i ho accepto, no ho descalificaré. Suposo que el mateix em passa amb l’obra de Darger, que va més enllà de les meves capacitats i que porta fins l’extrem l’experiència humana, com assenyalava Rilke.
Jo seguiré destriant segons les meves impressions sense criteri, ja hi haurà algú que carregui el pes de decidir què entra dins l’art i què no.

“Les obres d’art es divideixen en dues categories: les que m’agraden i les que no m’agraden. No conec cap altre criteri”. Antón Chejov.

De quan algú et fa somriure

2008-03-03T07:03:00.000-08:00

No sóc massa donada a la crítica cinematogràfica. No és falsa modèstia, és simplement que no considero que tingui suficient criteri en el tema com per destriar les bones pel·lícules de les dolentes. Però a mi, suposo que com a tothom, hi han pel·lícules que m'arriben. En moltes ocasions no sabria dir si és el diàl·leg, la interpretació, la música o tot plegat, però el cas és que per una raó o altra em resulten especials.

Una cosa semblant m'ha passat amb Juno. He llegit després de veure-la que es tracta d'una bona pel:lícula, amb un diàleg molt cuidat, una interpretació excel·lent... però en general no sóc massa partidària de refiar-me d'aquestes ressenyes. Quan vaig a veure una pel·lícula, quantes menys dades tingui al respecte, millor. No m'agrada que ningú m'ompli el cap de les seves idees, de les seves teories; m'agrada fer-me les meves pròpies. De fet, trobo que una de les pitjors coses que algú pot fer-me en una ocnversa és desvelar-me el final d'un llibre, una pel·lícula o una sèrie. No ho soporto.

El cas és que vaig anar a veure Juno amb la unica idea preconcebuda del que em va trasnmetre una fotografia que vaig veure al diari (involuntàriament, és clar) sobre un fotograma de la pel·lícula. No entraré a decidir si el diàl·leg o la fotografia de la pel·lícula són més o menys bones perquè, com ja he dit, no és la meva especialitat.

El que sí puc dir és que de la mateixa manera que em va passar amb Petita Miss Sunshine (amb la que més d'un hi troba més d'una semblança), Juno em va fer somriure, em va deixar aquella il·lusió que només et transmeten algunes pel·lícules. Cadascú en tindrà les seves.

I jo no diré res més, qui no l'hagi vista, que decideixi lliurement si la considera especial o no. Una darrera recomanació: la banda sonora, que almenys jo no puc deixar d'escoltar.

http://www.youtube.com/watch?v=o4xIAqNPWqQ

Hi ha vida més enllà de Follet, Dan Brown i els premis Planeta

2008-03-02T09:47:00.001-08:00

“ ‘Els crítics de Barcelona han fet capelleta’ denuncia Isabel-Clara Simó en referència a ‘una colla de set o vuit crítics literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals’. I és clar, a parer de Simó, aquest grupet ‘no és lliure’. L’escriptora d’Alcoi basa la seva denúncia en ‘l’escassa argumentació’ dels crítics a l’hra de bastir les seves ressenyes. Així mateix, critica el fet que pertànyer a la colla adient pot reportar bones o males crítiques. ‘Ells decidiesen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no’, conclou Simó”

No sóc cap erudita, ni tampoc tinc cap criteri a l’hora de destriar quan un treball literari és bo, menys bo o dolent. Normalment em guio per les impressions, així que no cal prendre seriossament res del que dic. Però sempre m’ha maravillat observar les llistes dels llibres més venuts a la casa del llibre a Sant Jordi, per exemple. Als top ten sempre els mateixos, sempre les mateixes editorials, sempre els mateixos autors, sempre les mateixes històries, sempre els premis Planeta. A la literatura, encara que no potser en la mateixa mesura, passa una cosa molt semblant al que ocorre amb el cinema o amb la música, allò que deia l’altre dia sobre la cultura de masses.
No entraré a comentar tot el tema de la crítica literària. Primer, perquè realment no hi entenc massa, i segon, perquè tampoc sóc massa donada a refiar-me de les ressenyes, les crítiques, i molt menys del sistema de puntuacions que moltes de les publicacions utilizen en aquest tema.
I tampoc entraré a parlar sobre els interessos dels grans grups multimedia que, d’entre totes les activitats que controlen, també tenen acords amb editorials (i això en el cas que que ells no en controlin directament alguna).
Jo només ho insinuo, Isabel-Clara Simmó ja ha estat proa clara.
I que consti que jo no tinc res en contra de ls Follets i els Brown del món. Bé per ells, almenys algú al món pot fer-se multimilionari escrivint.

Yes, they can

2008-02-27T14:42:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY

Que les eleccions nord-americanes són un autèntic show mundial (només cal veure el debat Clinton-Obama i tota la parafernàlia que s’hi amagava darrere) ningú no ho posa en dubte. L’última de les armes electorals, el Yes,we can que fa d’Obama una mena de Martin Luther King del segle XXI.
Utilitzar la cultura de masses com a forma d’influir en les ments del “populacho” no és res nou, però. I que la majoria de cultura que consumim arriba dels Estats Units tampoc no és cap novetat.
Fem un experiment:
-A la opció A, tenim un anunci sobre qualsevol cosa, sucre per exemple (si va servir amb la llet servirà amb el sucre). La pantalla està en negre. Silenci. De cop, una persona ens mira fixament i ens explica la importancia de consumir sucre cada dia. Sota, un rètol que assenyala que es tracta del Nobel de literatura de l’any.
-A la opció B, la mateixa escena, les mateixes paraules. Però aquest cop qui ens està mirant és Angelina Jolie, o Brad Pitt, o .... (aquí poseu qualsevol famós que us vingui el cap).
Segurament, el primer anunci passarà desapercebut a les vostres vides. El segon, en canvi, us copsarà, encara que tracti el tema més banal que pugueu imaginar.
Això és el que m’ha passat al veure el Yes, we can. Ni va amb mi, ni m’afecta, ni res de res. Ni tinc cap opinió formada sobre si Obama és millor que Clinton, sobre si és millor que guanyi un negre o una dona. Però eh, m’ha arribat.
I això de que la cultura de masses (l’americana, s’entén; perquè a mi això de món globalitzat em sona més a món americanitzat que a cap altra cosa) és la millor forma d’arribar realment a la gent, ho sabem nosaltres i ho saben ells. I ho sabien molt abans. Sinó, veieu això (i només n'és un petit exemple):

http://www.youtube.com/watch?v=WmxT21uFRwM (lluita contra la pobresa a Àfrica)

http://www.youtube.com/watch?v=Jkf5oVtYCeM (campanya "One")

http://www.youtube.com/watch?v=0G3bNxStYBI&feature=user (2n spot campanya "One")

http://www.youtube.com/watch?v=d8OfKdOFR_c&feature=related (spot per acabar amb la pobresa infantil)

Agenda cultural (27/2 AL 5/3)

2008-02-27T02:29:00.000-08:00

A partir d’aquesta setmana, i tots els dimecres, recolliré aquí algunes propostes culturals que tenen a veure amb el món de la música, i molt especialment amb propostes independents amb poca projecció als mitjans de comunicació.

L’àmbit en que em centraré serà la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, ja que és la zona que millor conec i, a més, on es concentren la majoria d’activitats del tipus que proposo.

La primera entrega de l’agenda comprèn la setmana del 27 de febrer al 5 de març. Animeu-vos!

Dimecres 27 de febrer

-The Mekons (indie rock). Dintre del cicle Caprichos de Apolo, la Sala 2 ens porta a The Mekons, banda formada el 1983, que barreja l’indie rock amb el punk dels seus inicis. Sala La 2 (Apolo)

Dijous 28 de febrer

-Megadeth (trash metal), la banda de Dave Mustain, exguitarrista de Metallica, arriba a Barcelona per presentar el seu disc United abominations. Sala 1 Razzmatazz.

Divendres 29 de febrer

-Lucas 15 (indie pop-rock), el nou projecte encapçalat per Nacho Vegas i Xel Pereda, readapta el romancer asturià en un volum de títol homònim que es presentarà divendres a Barcelona. No us perdeu peces com El Sacaúntos de Ayariz o el Romance de la Pola. Sala Bikini.

-Irene (Folk rock; acústica). Des d’Argentina arriba aquesta cantautora influenciada per Janis Joplis o Bob Dylan. No us perdeu les seves lletres. Sala Apolo La 2.

-Mishima + Deneuve. Mishima (indie pop), naturals de Barcelona, presenten la seva pròpia visió del pop en el seu setè àlbum, que els consolida al panorama alternatiu català. Deneuve (indie pop), per la seva banda, arriben des de Còrdova a presentar el seu nou treball. No te’ls perdis. Sala Salamandra.

-Symphony X + Circus Maximus (power metal). Seguint amb la tònica dels concerts de dijous a Razzmatazz, el divendres es presenten Symphony X, banda de power metal progressiu nord-americana i Circus Maximus, també grup de metal. Sala 1 Razzmatazz.

Dissabte 1 de març

-The Mars Volta (rock, punk-rock), grup independent de rock nord-americà, presenten el dissabte la seva fusió entre rock i punk amb influències del jazz. Sala 1 Razzmatazz.

-Marah + Deadstrings Brothers (rock). També des dels Estats Units arriben Marah, grup de rock format a principis dels 90, per presentar el seu nou album Angels of destruction. Els Deadstring Brothers, per la seva banda, ens ofereixen la seva particular visió del rock, barrejada amb tocs de country. Sala Bikini.

-Hidrogenesse+Guincho+Facto Delafé y las Flores Azules+Abraham Boba. El dissabte a Salamandra és una cita obligada. A destacar, el bon rotllo i l’alegria del pop tropical d’El Guincho, i el so envoltant de Facto Delafé, que presenten el seu segon disc La luz de la mañana. Sala Salamandra.

Dimarts 4 de març

-Him+Paradise Lost. Els creadors del Love Metal tornen a Barcelona des de Finlandia, amb una desena de discos a les seves esquenes. Paradise Lost, per la seva banda, completen la nit, amb la seva proposta de doom metal. Sala 1 Razzmatazz.

I si voleu conèixer una mica més els grups d’aquesta setmana, us recomano www.last.fm (una ràdio a la carta on trobareu gairebé de tot. A més, permet fer-te un perfil de gustos)

el meu homenatge particular

2008-02-24T11:38:00.000-08:00

Sóc guitarrista autodidacta (no, no hauria de dir guitarrista sino "projecte de") i vaig apuntar-me a classes de piano amb 19 anys perquè sempre m'havia atret especialment (ara no les segueixo per falta de temps, és una cosa que he de reprendre algun dia), m'agrada el singstar i m'agrada ballar (és una dada important). En realitat no sóc cap experta en el tema. Tinc els coneixements musicals que em van oferir una escola de monges i un sistema educatiu una mica dubtós. Però la música....pregunta als que em coneixen què és per mi la música. Pregunta'ls-hi si no em flipo quan sento una canço que m'agrada, pregunta¡ls-hi si no pujo el volum d'una cançó quan sona aquella guitarra que gairebé no se sent però em sembla tan especial, pregunta-'ls-hi si no la repeteixo cent vegades...

Els qui pateixen la meva eufòria cada cop que m'emociono per una guitarra, una lletra o una veu, saben que un dels meus passatemps és empapar-me de tot allò que trobo que tingui a veure amb la música (empassar-me totes les revistes musicals que trobo, fer-me llistes per èpoques de tots els grups que vull conèixer-de vegades sóc una mica massa friki-....).

Avui, com a no-experta musical però com a flipada de la música, us ofereixo el meu homenatge particular.

Els meus pares sempre han estat una font de sabiduria en aquest camp. Una font que no vaig saber aprofitar, però, fins fa relativament poc temps. Abans, preferia escoltar les Spice Girls (no les estic descalificant eh, no es pot descalificar a algú que ha marcat tant la nostra generació) que Pink Floyd, per exemple. Ara, sóc capaç de passar hores descobrint els centenars de vinils que ja no sabem on posar a casa meva. Va ser així com vaig tenir el meu primer contacte amb el Sgt. Pepper's, dels Beatles, que em va cridar especialment l'atenció per la seva portada (de fet el que em va cridar més l'atenció amb 6 anys era un disc dels rolling stones que mostraven la cremallera del texà d'un noi, i una cosa bultosa que s'amagava darrere, però aquest és una altre tema). Fa un any més o menys, i no sé ben bé perquè, vaig començar a descobrir els Beatles, una mica més enllà del Yellow Submarine i l'ob-la-di ob-la-da.El Sgt. pepper's és el meu últim descobriment, i també el que m'ha impactat més. Com a lectora de moltes revistes musicals (friki!) havia llegit que molts crítics el consideren el millor disc de la història del pop-rock. No gosaré a dir tant perquè la meva opinió, en realitat, no està fundada en cap cosa més que en les meves impressions personals. Cada canço, cada veu, cada so em captiva. Cada dia descobreixo un so nou, un instrument que no sóc capaç d'identificar, que provoca que reescolti la canço en qüestio un mínim de 20 vegades seguides. M'agrada descobrir sitars, i veure que Sidonie no van crear cap cosa nova. M'agrada esbrinar què era el que els Beatles volien dir realment amb cadascuna de les seves lletres.

La meva preferida? no sóc capaç d'escollir-ne només una.

Sgt.Pepper's em sembla la millor benvinguda.

With a little help from my friends em fa somriure i recordar bons moments.

Lucy in the sky with diamonds...la que més em captiva, un enigma psicodèlic.

Getting Better em fa pensar que les coses van bé, i que aniran encara millor

Fixing a hole és una d'aquelles cançons que repeteixo mil vegades intentant esbrinar quants canvis de velocitat apareixen o quants instruments sonen a la vegada (si, ja he dit que sóc molt friki).

She's leaving home és com veure una pel·lícula.

Being for the benefit of Mr.Kite és una vísita a un circ.

Within you without you és una d'aquelles cançons que em poso a un volum molt alt i em fa deixar de pensar, d'aquelles que envolten de veritat.

When I'm sixty four és com una declaració d'amor sota els efectes d'un àcid.

Lovely Rita, una de les millors lletres del disc

Good morning, good morning és un viatge d'LSD

A day in the life, una altre d'aquelles que envolta, una de les meves preferides.

De fet el post d'avui no és res més un seguit d'impressions, ja he dit que no cal prendre's el que dic massa en serio.

Els nous pirates

2008-02-20T13:51:00.000-08:00

El País d'avui publicava un article d'una pàgina a la seccio de cultura titulat "Las discográficas tapan sus cifras", fent referència, un cop més, a la ja titllada qüestió de la pirateria musical i el baix volum de vendes de les discogràfiques. Segons comenta Lino Portela a aquest article, les discogràfiques publiciten ara els seus artistes anunciant els seus discos d'or (40000 còpies venudes), quan aquestes còpies encara no estàn en mans del consumidor, sinó a les estanteries de les botigues de música. Abans es venien en una setmana; ara, poden romandre en calaixos durant mesos. Aquestes discogràfiques senyalen com a causa d'aquesta baixada de vendes, exclusivament, la pirateria musical, i obliden els preus abusius i les fòrmules prefabricades que són, precissament, les que omplen els calaixos de les grans superfícies musicals.

No cal dir que la música és un bé cultural, al que se suposa que tothom hauria de tenir accés. De fet, existeix el concepte de "domini públic", segons el qual transcurrits uns 50 anys, depenent de la legislació de cada pais, els béns musicals passen a ser propietat de la humanitat.

Quin tipus de benefici s'obté descarregant-se música de la xarxa?Exclusivament el benefici que suposa per a un ésser humà ampliar la seva cultura i horitzons musicals. El problema, doncs, no està a cap lloc més que a les grans dicogràfiques, que veuen baixar el seu volum de vendes. Però he llegit més d'un cop que, de cada disc venut, l'artista en qüestió rep com a màxim un 0,7% del preu, en els casos de les grans discogràfiques. Per posa un exemple, per un disc que es troba al mercat a un preu de 20 euros, l'artista rebrà uns 14 cèntims. On van a parar la resta de calers? deixant de banda els costos de producció i adicionals, el gruix dels beneficis se'n van, de nou, a les grans discogràfiques.

Se sol parlar dels artistes com a principals afectats per la pirateria musical, però no es té en compte que aquests subsisteixen gràcies als seus concerts i al merchandising venut, per exemple. No podria ser, doncs, que Internet no jugués el paper de dolent en aquesta pel·lícula, sinó que suposés una plataforma de llançament per a artistes independents i amb pocs mitjans? Tenim el cas de MySpace, per exemple. Gràcies a aquesta plataforma, grups com Arctic Monkeys han batut rècords de vendes amb 363.736 còpies en una setmana.

I no només han estat els nous grups independents els que han apostat per Internet com a plataforma de llançament. Gent tan consolidada com David Bowie o Radiohead han sapigut adaptar els seus productes als nous formats, inventant noves formes de distribució on tohom hi surt guanyant (i gràcies a les quals han aconseguit la publicitat que han fet gratuïtament els mitjans de comunicació dels seus productes).

Els consumidors, els nous pirates del segle XXI, defensen la pirateria recolzant-se en l'elevat preu dels cd's. Perquè no oferir material inèdit als discos? Perquè no adaptar les formes de distribució? Perquè no oferir als consumidors alguna cosa més?

I si no és el preu l'únic culpable i el que passa és que, al tenir un accés més ampli als productes musicals, adquirim més cultura en aquest camp i ens tornem, en conseqüència, més exigents amb el que comprem?

Almenys en la meva experiència, Internet m'ha servit per anar més enllà de les ràdiofòrmules repetitives de les radios comercials, per deixar d'empassar-me tot el que m'enxufaven sense parar-me a escoltar què era el que realment m'agradava.

Jo piratejo. Però us asseguro que mai m'he comprat tans cd's (originals, s'entén) com ara.

Per què kultura s'escriu amb k

2008-02-20T00:57:00.000-08:00

Kultura s'escriu amb k és un espai dedicat a tot allò que forma part del món de la música, les arts escèniques, la literatura, el cinema... l'art en el sentit més ampli de la paraula.
La idea del blog és crear un espai on tots aquests elements hi tinguin cabuda, de forma informal, i on, qui vulgui, pugui recolzar o desmuntar tot el que aquí diré.
kultura també s'escriu amb k, precissament, per ser la kultura un món tan ampli que resulta impossible d'encassellar dins uns límits.